Benvolguts,
Recordem com des de
l’any 78, els catalans sabem i ho hem expressat molt sovint que el nostre Parlament,
sobretot després de l’actuació destructora del
TC és un Parlament de fireta (també n’haviem dit, a l’època, Parlament de la
Senyoreta Pepis). O sigui Parlament per jugar-hi, però no
nosaltres sinó l’Estat Espanyol sigui del PPSOECiudadanos o de qui
sigui.
En Jofre Llombart
explica les moltes (totes?) possibilitats que té l’Estat per suspendre partits
polítics catalans (o espanyols), com van fer amb la il·legalització de Bildu,
gràcies a la Llei de Partits, que hauria de ser inconstitucional perquè
es va crear per “resoldre” el conflicte basc. I ningú no va protestar! La
continuació d’aquesta trampa és que Bildu
va quedar fora de joc, que en les eleccions autonòmiques el PNV no va
treure tants escons com la conjunció de PP, PSOE i un partit residual dirigit per una tal Rosa Díez, i que varen elegir
lehendakari el socialista Patxi
López ...
I tenen la barra de dir que Espanya és un Estat
de Dret!!!
Els humoristes, com
en Ferreres, varen retratar la situació amb el cruel acudit gràfic:
Aquesta situació pot arribar ràpidament a Catalunya. En
Ribera i els altres gàngsters no paren de demanar-ho!
I
no ho podem acceptar de cap manera.
De
cap manera!!!
Vegem l’article:
El famós Parlament de fireta
"L’Estat espanyol, en les seves diferents expressions, no té cap
mania ni cap inconvenient a fer servir el Parlament com més li convé"
05/10/2018
Té raó, el Parlament de Catalunya a vegades
sembla de fireta.
Però
això no ve del show de dijous sinó de més lluny: en
el moment que un Parlament aprova una llei
per garantir que a les famílies pobres no se’ls hi pot tallar llum, aigua i gas
durant l’hivern i el Tribunal Constitucional ho anul·la perquè considera que
els catalans estan beneficiats respecte els ciutadans de l’Estat, estem davant
d’un Parlament de fireta. I així amb els
centenars de normatives aprovades per la cambra des que va ser restituïda el
1980.
El problema del Parlament és que quan
convé se’l considera com un focus de poder potentíssim capaç de fer caure la
Constitució espanyola i quan convé se la converteix en una institució
pràcticament simbòlica. L’exemple podria ser perfectament els famosos plens
del 6 i 7 de setembre. Va ser aquí on
l’unionisme polític i jurídic situa el primer dels diferents ‘cops d’estat’
que, segons ells, s’han comès des de Catalunya. La contradicció rau en què el 8 de setembre els
catalans van continuar fent vida normal però Carme Forcadell és a la presó per
haver permès la celebració d’un debat que, segons el Suprem, va fer trencar
l’ordre constitucional.
És
evident que el Parlament de Catalunya tindrà el poder propi d’una assemblea de
representants quan
Catalunya tingui el poder propi d’un estat.
Mentrestant, continuarà amb la dualitat,
pràcticament bipolar, sobre si el Parlament és una pre-estructura
d’estat o una cambra autonòmica filla del règim del 1978. No ho
dic estrictament com una crítica sinó com un exercici de sensatesa i fins i tot
de tranquil·litat. El paper que hagi de tenir el Parlament vindrà condicionat
per l’actitud política general. Si es juga a
desobediència, el Parlament també desobeirà. Si es juga a autonomisme, el
Parlament també en serà. I si es juga a agafar aire per un nou combat polític,
el Parlament serà un reflex d’aquesta situació inèdita.
Exposo això perquè l’Estat espanyol, en les seves
diferents expressions, no té cap mania ni cap inconvenient a fer servir el
Parlament com més li convé. Si es considera que trepitja competències estatals, se li
limita el poder al de pràcticament una mica més que una diputació provincial (Montoro, per exemple, podia intervenir uns
pressupostos aprovats al Parlament). Per contra, si
es considera que pot ser útil per erosionar l’adversari polític, se
l’instrumentalitza com si fos la punta de llança de l’independentisme. Ja he esmentat el cas Forcadell, però hi ha més
mostres: s’ha parlat molt de com s’ha de gestionar la suspensió dels diputats
encausats per Llarena, però s’ha comentat molt
poc que des del juliol aquests diputats no cobren el seu sou. És a dir, a
efectes personals, ja fa tres mesos que estan suspesos.
I aquesta dualitat pot anar més enllà si, tal
com pretenen el PP i Ciutadans, aconsegueixen il·legalitzar la CUP. Podran
treure la CUP del carrer? No.
Però sí que la poden apartar del Parlament amb
l’únic objectiu que a l’independentisme li faltin aquells escons necessaris per
arribar als 68 majoritaris i que el constitucionalisme pugui guanyar
definitivament, a cop de mall, la presidència de la Generalitat. I no pas exclusivament per exercir el poder d’una
institució autonòmica, que també, sinó per dir al món que l’independentisme ha
perdut perquè ni tan sols té majoria en un Parlament
de fireta.
Jofre Llombart
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada