25/10/2018. Editorial. Vicent Partal. En aquest judici no hi ha cap tria possible. «La confirmació que seran jutjats i condemnats, perquè ja sabem que la sentència és escrita, ens hauria d'obligar a deixar de banda qualsevol diferència i a unir-nos al seu voltant com a país, com a poble, com a societat, com a nació». En la vida de les nacions, de vegades, molt excepcionalment, hi ha moments en què tot es torna sobtadament simple, nítid, transparent. Simplement no hi ha tria possible. Per a nosaltres el judici d’una part important del govern legítim de Catalunya, i de la resta de presoners polítics, és i serà un d’aquells moment escassos i únics en què tot es torna sobtadament senzill. No hi ha res a discutir perquè no es pot discutir res. No es pot entrar a debatre si rebel·lió, sedició o multa de trànsit, ni quants anys ni de quina manera. Perquè tot, qualsevol càrrec, amb independència del nombre d’anys que els puguen imposar, és inacceptable. No es pot acceptar res que no siga l’anul·lació del procés i la llibertat immediata i sense condicions de tots els presoners, com també el lliure retorn dels exiliats.

Benvolguts,

El President Torra va expressar ahir el sentiment unànim de tot el poble:

Avui no s’obre el judici contra els encausats per la justícia espanyola sinó contra els 2 milions i escaig de catalans que vam votar. 

Aquesta frase és un resum o una conseqüència de com ha anat la pantomima judicial, feta sense cap legalitat. Ja sabem que s’han anat subministrant a la fiscalia informes de tota mena de la guàrdia civil, sense cap control ni revisió i s’ha anat creant un relat fals (ara es diu fake) de la post-veritat, en que es relaten fets vistos a través dels ulls dels agents de la guàrdia civil, però no es relaten els contexts ni els perquès i a més a més no hi ha la visió dels acusats ni dels advocats dels acusats...

És per això que l’Editorial d’en Vicent Partal acaba amb aquesta frase: No hi ha res a discutir perquè no es pot discutir res. No es pot entrar a debatre si rebel·lió, sedició o multa de trànsit, ni quants anys ni de quina manera. Perquè tot, qualsevol càrrec, amb independència del nombre d’anys que els puguen imposar, és inacceptable. No es pot acceptar res que no siga l’anul·lació del procés i la llibertat immediata i sense condicions de tots els presoners, com també el lliure retorn dels exiliats.

Vegem l’Editorial: 

Editorial

Vicent Partal

[Sempre dic el que pense i n'assumisc les conseqüències]

En aquest judici no hi ha cap tria possible

«La confirmació que seran jutjats i condemnats, perquè ja sabem que la sentència és escrita, ens hauria d'obligar a deixar de banda qualsevol diferència i a unir-nos al seu voltant com a país, com a poble, com a societat, com a nació»

Per: Vicent Partal

 25/10/2018  

Hi ha un axioma científic conegut que diu que les preguntes complexes requereixen respostes complexes, però que les preguntes simples han de tenir respostes simples. En política generalment la complexitat no tan sols és molt recomanable, sinó que és la clau per a mirar d’entendre on som en cada moment de la vida. Però en la vida de les nacions, de vegades, molt excepcionalment, hi ha moments en què tot es torna sobtadament simple, nítid, transparent.

Simple no vol dir senzill. Generalment. Només vol dir que l’arc de possibilitats en què et mous en un temps normal es redueix al mínim durant aquest temps extraordinari –generalment, per motius ètics que et fan impossible de pensar ni tan sols en la possibilitat de discutir sobre la posició que has d’adoptar. Simplement no hi ha tria possible. No hi ha res a discutir ni res a sospesar, no hi ha alternatives a considerar. Són aquells moments, insistesc que poquíssims per cada generació, en què tot s’aclareix tant que et trobes davant decisions de caixa o faixa, sense matisos.

Per a nosaltres el judici d’una part important del govern legítim de Catalunya, començant pel vice-president Junqueras i la resta de presoners polítics, de la presidenta Forcadell a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, és i serà un d’aquells moment escassos i únics en què tot es torna sobtadament senzill. No hi ha res a discutir perquè no es pot discutir res. No es pot entrar a debatre si rebel·lió, sedició o multa de trànsit, ni quants anys ni de quina manera. Perquè tot, qualsevol càrrec, amb independència del nombre d’anys que els puguen imposar, és inacceptable. No es pot acceptar res que no siga l’anul·lació del procés i la llibertat immediata i sense condicions de tots els presoners, com també el lliure retorn dels exiliats.

Tancada ahir la fase d’instrucció, ara ha arribat l’hora de saber quina serà la decisió final dels tribunals i del govern espanyol, quines penes demanaran als nostres polítics. Tot fa pensar que la setmana vinent se sabrà què demana la fiscal –el govern de Pedro Sánchez, per tant– i què demana la vergonyosa acusació particular de la ultradretana Vox. No n’espere res, d’ells, però crec que, facen què facen, sobretot cal que no ens enganyem en el fons de l’afer, en allò que és determinant. Qualsevol maniobra que intenten, si n’intenten cap, no podrà amagar allò que és fonamental i que converteix aquest cas en un cas que no admet matisos: que Forcadell, Junqueras, Turull, Romeva, Bassa, Rull, Forn, Sànchez i Cuixart no han comès cap delicte, ni hi ha cap motiu per a mantenir-los a la presó. Tanmateix, la confirmació que seran jutjats i condemnats, perquè ja sabem que la sentència és escrita, ens hauria d’obligar a deixar de banda qualsevol diferència i a unir-nos al seu voltant com a país, com a poble, com a societat, com a nació.

Vicent Partal

Joan A. Forès

Reflexions