Benvolguts,
.
Un
assaig sobre les bases de la independència de Catalunya diferenciant les que hi
ha hagut fins ara, comparant-les a les bases que segons el professor
Vidal-Aparício regeixen actualment els processos d'independència. Els nous
escenaris parteixen de la visió lockeana de la independència.
En el núvol, traduit al castellà hi ha el llibre: SEGUNDO TRATADO SOBRE EL GOBIERNO CIVIL
http://www.paginasobrefilosofia.com/html/Locke2/prelocke.html,
en que explica la part de la filosofia que concerneix la governança de l'estat. Al final de l'apunt hi ha el Preàmbul d'aquest llibre.
En el núvol, traduit al castellà hi ha el llibre: SEGUNDO TRATADO SOBRE EL GOBIERNO CIVIL
http://www.paginasobrefilosofia.com/html/Locke2/prelocke.html,
en que explica la part de la filosofia que concerneix la governança de l'estat. Al final de l'apunt hi ha el Preàmbul d'aquest llibre.
Catalunya i els Estats
Units: dues revolucions lockeanes amb 240 anys de diferència
Traducció al català de
l'article del professor Oriol Vidal-Aparicio
Per: Oriol
Vidal-Aparicio
Dissabte 15.08.2015 06:00
Els
Estats Units van declarar la seva independència invocant principalment la
filosofia política de John Locke, sobretot la idea que els governs són legítims només en la
mesura que compleixin el propòsit per al qual van ser establerts pels
governats. Gairebé
240 anys després, el procés emprès per Catalunya anuncia una nova era en la
qual els moviments d’independència tornaran a utilitzar els principis polítics
lockeans, després d’un segle XX en què la tendència general va ser justificar
els processos d’independència posant èmfasi en els principis clàssics del
nacionalisme, basats principalment en la identitat i l’homogeneïtat cultural.
Simplificant, els
moviments independentistes, històricament, s’han procurat dos tipus
d’arguments:
- El que podríem
anomenar arguments lockeans: la noció que cada comunitat política té dret a un bon govern i
que, si un govern no compleix en un territori específic les funcions
per a les quals va ser creat, deixa de ser legítim i la gent del territori
té dret a la secessió i a establir un govern independent. Aquest va ser
precisament l’enfocament dels Estats Units el 1776. La gran pregunta a
respondre en aquest tipus de justificació de la independència és: “Des del
punt de vista de la governança, té sentit la independència?”. No és pas
cap sorpresa que el pamflet independentista més influent de la Revolució
Americana es titulés precisament Sentit comú. Tenia sentit declarar la
independència; tenia sentit per a les 13 colònies governar-se a si
mateixes.
- Una altra forma d’argumentar a
favor de la independència és la idea nacionalista clàssica que
tots els pobles, totes les nacions, tenen el dret al seu propi estat
sobirà, sense tenir en compte l’eficiència governamental ni si la
independència arribarà a portar un millor govern al poble que persegueix
emancipar-se. La gran pregunta a respondre en aquest tipus de justificació
de la independència és: “Som un poble separat? Som una nació?”. Aquest
havia estat l’enfocament predominant a la revifalla de moviments
nacionals que va escampar-se per Europa en el segle XX, o en el col·lapse
de l’Imperi Otomà, i aquesta havia estat també l’argumentació de fons en
molts casos durant la gran onada de descolonització que va produir-se els
anys 1950 i 1960, després de la creació de les Nacions Unides.
Permetin-me
analitzar ara, amb més detall, els principis que van inspirar la Declaració
d’independència dels Estats Units, perquè això també em permetrà
aclarir a què em refereixo amb l’expressió revolució lockeana.
L’argument
lockeà per la independència
La
independència dels Estats Units representa el cas més influent d’un procés
d’independència fonamentat gairebé exclusivament en la qüestió del bon govern i
l’eficiència governamental. La independència dels Estats Units no va tenir
tampoc components ètnics: els Pares Fundadors no es consideraven ètnicament
diferents dels britànics. Hauria estat diferent si haguessin estat els nadius
nord-americans els qui haguessin declarat la independència de la Gran Bretanya,
però els colons nord-americans, majoritàriament, es queixaven que s’estaven
violant els seus drets com a ciutadans anglesos. De fet, el pamflet de Thomas
Paine Sentit comú, que ja he esmentat abans, fins i tot va afegir la
frase “escrit
per un anglès” a
la seva segona edició.
En
resum, els Pares Fundadors dels Estats Units no deien pas “Hem de
governar-nos nosaltres mateixos perquè som una nació diferent“, sinó “Hem de governar-nos nosaltres
mateixos perquè estem mal governats.”.
I
aquí és on les idees del filòsof anglès John Locke, considerat per
molts el pare del liberalisme clàssic, van ser centrals. En el seu Segon
tractat sobre el govern (capítol XIX: “De la dissolució del Govern”) Locke
va fer una defensa del govern per consentiment. La defensa s’articula en quatre
parts:
- Les persones neixen amb drets
inalienables. Locke identifica tres drets principals:
- el dret a la vida,
- el dret a la llibertat
- i el dret a la propietat privada.
- Per protegir aquests drets, les
persones estableixen governs, i consenteixen a obeir-los perquè entenen
que tenir un cert govern és millor que no tenir-ne cap.
- Els governs només
són legítims en la mesura que compleixin la seva funció de protegir els
drets de les persones.
- Quan els governs no protegeixen
els drets de les persones, o el que és pitjor, quan els governs
abusen de la seva autoritat per trepitjar els drets de les persones,
llavors les persones tenen el dret, fins i tot el deure, d’abolir el
govern i establir-ne un de nou.
Si
un està familiaritzat amb la Declaració
d’independència dels Estats Units, reconeixerà que segueix quasi
exactament el mateix raonament. És en aquest sentit que la Revolució Americana
va ser una revolució lockeana: va ser-ho perquè estava tractant de
corregir una situació en què el govern no estava fent el que havia de fer; en
altres paraules, el govern estava violant el contracte polític amb el
poble, i el poble tenia dret a restaurar el contracte original, fins i tot si
això significava derrocar el govern existent i crear-ne un de nou.
Permetin-me
aclarir, de totes maneres, el que Locke entén per revolució, i per
què dic que el que està passant a Catalunya és també una revolució en
el sentit lockeà. Locke va prendre el significat de la
paraula revolució del seu significat original en llatí, de volta
sencera o capgirament. Per Locke una revolució era
l’intent legítim del poble de restablir el contracte social: quan el govern trenca el contracte que
havia signat amb la gent, llavors la gent té dret a fer la revolució, és a dir,
fer el que calgui per tornar al punt de partida i restaurar el contracte
original.
Molts
dels arguments utilitzats per justificar la independència catalana són de fet
d’aquesta mena: “El govern espanyol no protegeix adequadament els
nostres drets, el govern espanyol no compleix com cal les seves funcions a
Catalunya, i per tant estaríem millor si ens governéssim nosaltres mateixos,
perquè ens asseguraríem que el nou govern que establíssim protegiria els
nostres drets de forma adequada.”. Aquesta és l’argumentació primordial avui a
Catalunya.
He
explicat els arguments liberals clàssics de John Locke com una
de les bases que s’acostumen a fer servir per defensar la independència.
Permetin-me explicar ara els arguments del segon tipus, els arguments
inspirats en el nacionalisme ètnic o cultural, en què es posa l’èmfasi en els
elements d’identitat de la comunitat política. És el que podríem anomenar el
plantejament “Una nació, un estat”.
El
1945, la creació de les Nacions Unides va portar a l’establiment del dret
a l’autodeterminació dels pobles com a norma acceptada internacionalment.
L’autodeterminació és, de fet, un dels principis fonamentals de les Nacions
Unides. La seva Carta afirma que el propòsit de l’organització és “desenvolupar relacions amistoses entre
les nacions, basades en el respecte al principi d’igualtat de drets i l’autodeterminació
dels pobles.”. La
forma en què el dret a l’autodeterminació majoritàriament s’ha entès és que
cada poble –cada nació– té dret a establir el seu propi estat sobirà.
La
definició clàssica del nacionalisme d’Ernest Gellner reforça
aquesta connexió entre la nació i l’estat sobirà. El 1983, Gellner va publicar
el seu molt influent llibre Nacions i nacionalisme, on es defineix
el nacionalisme com el principi que sosté que la unitat política i
la unitat nacional han de ser congruents. En altres paraules, cada nació ha
de governar-se a si mateixa per tenir el seu propi estat sobirà. En
aquest segon plantejament per defensar la independència, els elements
d’identitat comuna i l’homogeneïtat cultural esdevenen molt més rellevants.
El
principal problema en l’aplicació pràctica d’aquest dret és com definim
un poble o una nació –què és reconegut com a tal. Mentre
que el govern del Regne Unit reconeix Escòcia, Irlanda i Gal·les com a nacions,
el govern d’Espanya no ha reconegut oficialment els catalans, els bascos ni
qualsevol altre dels seus pobles com una nació, com a deliberada estratègia política per
negar que el dret a l’autodeterminació s’apliqui, per exemple, als catalans o
els bascos.
De
fet, negar que els catalans constitueixin una nació ha estat una de les
línies de defensa preferides de l’unionisme espanyol contra el separatisme
català. Posaré
un exemple relativament recent: quan es redactava el nou Estatut d’autonomia de
Catalunya el 2005, i el seu primer article anava a dir,
senzillament, “Catalunya
és una nació”,
l’exvicepresident espanyol Alfonso Guerra va declarar que, “si ara els catalans pretenen
qualificar-se de nació, no hi ha dubte que molt aviat argumentaran que, ja
que som una nació, necessitem un estat” (diari ABC, 8 de juliol de
2005).
La
hipòtesi de la secessió lockeana
La
meva tesi és que, ara que Catalunya persegueix amb determinació la seva
independència, els principals líders independentistes insisteixen menys en els
arguments que tenen a veure amb la identitat, amb qui pertany a la
nació catalana.
Formulem-ho
com una hipòtesi general, o com una predicció si es vol:
En
un món cada vegada més globalitzat, on les societats són més multiculturals, on
els fluxos d’immigració són la norma, on viatjar és sens dubte més fàcil que
mai, on constantment s’estan negociant les identitats i de fet les persones
poden tenir identitats múltiples o superposades, els arguments a favor de la
secessió es basaran cada vegada més purament en Locke, en oposició a l’origen
ètnic, la identitat o el nacionalisme. En altres paraules, a mesura que el món
es torni més globalitzat, serà cada vegada més difícil reclamar la
independència basant-se únicament en l’origen ètnic o el nacionalisme. A mesura que la idea nacionalista de
la nació estat –que persegueix la coincidència
de nació i estat en una unitat– es torni més i més difícil
de convertir en realitat, els processos de secessió recuperaran necessàriament
als arguments liberals clàssics de John Locke.
Per
descomptat, això és una hipòtesi general que haurà de ser provada, però
tractaré d’oferir evidència de detall al seu favor, prenent Catalunya com una
mena de cas capaç de generar hipòtesis.
Respecte
als arguments a favor de la independència, Catalunya és el que jo anomenaria un cas híbrid: els catalans han fet servir el
llenguatge del nacionalisme durant una gran part de la seva història moderna
per demanar més autonomia o la independència (la frase “Som una nació” s’ha
utilitzat i es segueix utilitzant per invocar el dret a l’autodeterminació a
Catalunya); a la vegada, igual que els colons nord-americans, els catalans han
enviat peticions al rei per demanar la reparació de greuges, com el 1760 i el 1885, i sovint s’han queixat de no ser
representats adequadament –és a dir, també han utilitzat arguments lockeans. Per tant, en general, és just classificar
Catalunya com un cas híbrid, en què els arguments per demanar més
autogovern han estat dels dos tipus esmentats anteriorment.
Però
si analitzem de prop el discurs polític que els líders del moviment
independentista presenten avui –i aquí em refereixo al corrent principal del
discurs polític en el camp independentista–, ens cridarà l’atenció l’esforç
conscient per llevar èmfasi als components d’identitat i posar-ne en el que he
anomenat arguments
lockeans (els arguments que tenen a veure amb la legitimitat i el bé, amb
la governança de sentit comú).
Permetin-me
oferir l’evidència anecdòtica que els he promès per il·lustrar aquest esforç
que els líders independentistes catalans estan fent per mantenir-se al marge
dels arguments nacionalistes o de qüestions d’identitat. Fa uns anys, un dels
líders del moviment independentista, Josep-Lluís Carod-Rovira, en
aquells dies president d’ERC (Esquerra Republicana de Catalunya), va afirmar,
en una frase que es va fer cèlebre, que, tot i estar per la independència, no
era pas nacionalista.
El
debat de Catalunya no és sobre la identitat. No discutim la identitat, discutim
la sobirania, no entrem en qui som cadascú sinó en qui mana aquí, i volem que
mani qui viu i treballa aquí.
Ser
català no pot ser una herència ni una imposició, és una decisió, sense que
tampoc calgui renunciar a allò que s’era abans de ser català, si s’era alguna
cosa.
Permetin-me
ara llegir-los algunes cites dels programes polítics que Convergència i Unió
(CiU) i Esquerra Republicana de Catalunya van defensar durant les eleccions de
2012. CiU i ERC són el partit de govern i el principal partit
de l’oposició a Catalunya [recordeu que la presentació és del mes d’abril], i
tots dos van presentar propostes a favor de la independència en les últimes
eleccions catalanes, el 2012.
Del
programa polític publicat per Convergència i Unió, “Catalunya 2020″, a les eleccions de
2012:
“Tothom,
parli la llengua que parli habitualment, és català.” (pàg. 135)
“El
castellà és llengua de part de la població catalana i ho continuarà sent. El castellà tindrà caràcter de llengua
cooficial. És un valor i un actiu de primer ordre, internacional, econòmic i
cultural al qual no renunciarem.” (pàg. 135)
“Hem
construït i seguirem fent una Catalunya sense diferències per raó de llengua,
d’origen, cultura o creença.” (pàg. 136)
Observeu
com ser català no es vincula ni a la llengua d’un ni al seu origen geogràfic.
I
ara, del programa polític publicat per Esquerra Republicana de
Catalunya, “L’autonomia que tenim. La transició que farem. La república que
volem”, a les mateixes eleccions de 2012:
“La
societat catalana és avui plurilingüe.” (pàg. 72)
“Garantirem
que cap ciutadà perdi drets lingüístics amb la independència. L’Estat Català
serà un )stat que no actuarà contra els drets lingüístics de ningú.” (pàg. 154)
Oriol
Junqueras, president d’ERC des de 2011,
ha escrit o dit sovint frases com aquestes: “Volem la independència per tal de
donar més drets a les persones, no per prendre-n’hi a ningú”; “La independència
és un projecte que abraça tots els ciutadans de Catalunya, parlin la llengua
que parlin”; “els drets lingüístics de tots els catalans i catalanes […]
estaran del tot garantits”.
Finalment,
l’exemple potser perfecte del que vull il·lustrar: Súmate, un grup
independentista molt actiu, una associació de catalans castellanoparlants que
defensen la independència no sobre la base de la seva identitat cultural, sinó
sobre la base de seva utilitat. Al seu web es defineixen així:
Súmate
està formada per catalans de llengua i cultura castellana/espanyola, que, per
qüestions familiars i/o d’origen, hem mantingut aquest patrimoni sense
renunciar per això a ser i formar part activa de la comunitat nacional
catalana.
En
resum, crec que és just dir que es dóna una evolució de la forma en què els catalans
defensen la independència. Avui en dia, si escoltes els líders polítics
independentistes de Catalunya, els sentiràs més aviat parlar d’
infraestructures, impostos i la defensa dels drets de les persones que no dels
problemes d’identitat o sobre qui forma part exactament de la nació
catalana. En
altres paraules, penso que avui en dia el procés independentista català confia
molt més en els arguments lockeans que no en els principis nacionalistes
clàssics. Això, probablement, té a veure amb l’ampliació de la base de
partidaris de la independència, però crec que també té a veure amb el fet
que definir
les comunitats polítiques en funció de la seva adscripció nacional és cada
vegada més eteri i més arriscat, a mesura que el procés de globalització avança i
els electorats tendeixen a tornar-se més heterogenis culturalment. Podem
observar aquest fenomen a Catalunya, i l’observarem en altres moviments per a
la independència en el futur.
Oriol
Vidal-Aparicio
Preàmbul a l'obra SEGUNDO TRATADO SOBRE EL GOBIERNO CIVIL de John Locke (1690)
Durante el siglo XVII la teoría política dominante fue aquella que intentaba fundamentar el poder absoluto del monarca. Es, sobre todo, en Francia donde más claramente se percibe este hecho a través de la figura del Rey Sol ( Luis XIV ) al decir que el Estado soy yo. Pues bien, será Bossuet (1627-1704). famoso orador del palacio de Luis XIV, un defensor claro de la teoría de que el poder del rey viene de Dios. Por otra parte, en Inglaterra, uno de los representantes principales de la defensa del absolutismo era Robert Filmer. Escribió una obra titulada el Patriarca en donde intentaba demostrar el poder absoluto del rey a partir de una pretendida transmisión desde el mismo Adán, el cual, a su vez, recibiría tal poder directamente de Dios. Jonh Locke escribirá, precisamente, el primer tratado sobre el gobierno civil para responder la teoría de Filmer.
Poco a poco se irán sometiendo a crítica todas estas concepciones absolutistas. La crítica comenzará primeramente en los paises bajos (Holanda) a través de la figura de Hugo Grocio (1583-1645) y, más tarde, en Inglaterra con Hobbes (1588-1679) y con Jonh Locke (1632- 1704).
La vida de John Locke transcurre en una época agitada politicamente. En este contexto es importante tener en cuenta, aunque sea brevemente, los datos históricos siguientes:
A)En 1642 se produce en Inglaterra un enfrentamiento entre el Parlamento y el rey absolutista Carlos I. Este enfrentamiento conducirá a la primera revolución inglesa de 1648 que finalizará con la ejecución del rey Carlos I. En el año 1651, Hobbes, publica su obra Leviathán.
B)Despues de la caida de Cromwel, Jacobo II (hermano de Carlos I) sube al trono en 1685 e intenta gobernar de nuevo de una forma absolutista. Esto hará que en 1688 se produzca la 2ª revolución inglesa, en donde el rey, en este caso, tendrá que huir de Inglaterra. Accedera al trono Maria y su marido Gillermo de Orange el cual instaurá una monarquía parlamentaria como reacción al absolutismo de los Estuardo. A partir de ahora las luchas políticas se centrarán entre los Torys (conservadores partidarios de los Estuardos) y los Whis (liberales partidarios de los Orange). Pues bien, es en este contexto en dónde deberíamos situar la obra política de Locke. Sus dos tratados sobre el gobierno civil son escritos en 1690, es decir, dos años despues de producirse la 2ª revolución inglesa.
C)La labor de Jonh Locke consiste, en gran medida, en proporcionar los principios teóricos liberales fundamentando teoricamente la crítica sobre el poder absoluto de los monarcas, asi como la creencia de que su poder procede de Dios.
D)La doctrina política de Locke se encuentra expuesta en su obra Dos tratados sobre el gobierno civil. El primero de esos tratados tiene un caracter esencialmente polémico e intenta refutar las tesis de Robert Filmer, que en su obra Patriarca daba fundamentación divina al poder de los reyes. Los hombres, según Filmer, no son libres por naturaleza; de ahí la necesidad de una monarquía absoluta que los una. En la actualidad el primer tratado de Locke perdió su antigua significación; por eso suele imprimirse y publicarse el Segundo Tratado que es el que expone realmente su doctrina política.
John Locke
Joan A. Forès
Reflexions
Joan A. Forès
Reflexions
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada