Contra la legalitat
«Quan és tot un poble el que va contra
la legalitat és que ja ha arribat el moment en què, precisament, es pot dir en
veu alta que és la legalitat la que va contra tot un poble»
Josep-Lluís
Carod-Rovira | Actualitzat
el 06/08/2015 a les 00:45h
Bona part dels arguments recurrents contra la independència de Catalunya, per la banda espanyola, tant se val a Madrid que a Barcelona, es basen en
l’afirmació que aquest propòsit és incompatible amb la legalitat. I, doncs, que
serà l’ús d’aquesta legalitat allò que impedirà les aspiracions nacionals del
nostre poble. Ho diuen i es queden tan amples pensant, tal vegada, que just
esmentant la llei ja ens tremolen les cames. Curiosa legalitat aquesta que va
contra els interessos dels ciutadans quan, de fet, és la llei la que ha d’estar
al servei de la gent i no pas la gent al servei de la llei. Les lleis han de
facilitar la vida les persones i contribuir a fer possibles els seus objectius,
no pas complicar-los-la o bé impedir-los o obstaculitzar-los. Es parla de la
llei com si fos del llibre en majúscula en les religions monoteistes (la Torà,
la Bíblia, l’Alcorà), de manera que s’arriba a sacralitzar, com és el cas de la
constitució espanyola, quan resulta, a més, que l’Alianza Popular de l’època no
hi va votar a favor... I es fa passant per alt, generalment, l’origen de la
legalitat, qui l’ha feta, qui l’ha aprovada, amb quins objectius, en quin
context històric i amb quins condicionants. Les lleis, en democràcia, sempre
són el resultat de la correlació de forces establerta pels ciutadans a les
urnes. La democràcia és, en bona part, una qüestió de demografia, demografia de
les idees, si es vol, però demografia al capdavall. En aquest cas, doncs, és obvi que l’opinió del poble català mai no podrà ser tinguda en compte i
respectada, a l’estat espanyol, perquè sempre hi serem minoria demogràfica. I
en el cas que aconseguim alguna victòria parcial, com el darrer estatut, per a
això tenen el seu tribunal constitucional pensat per a passar el ribot per la
voluntat popular, sempre que els plagui.
No tenir en compte l’origen de la legalitat vigent en un territori, a cada moment, és fer trampa. Durant el franquisme, el dret d’associació era inexistent perquè anava contra la legalitat i afiliar-se a un partit polític o a un sindicat era il·legal, el dret de reunió també ho era, com la llibertat d’expressió, de manifestació o el dret de vaga, justament perquè anaven en contra de la legalitat vigent. Era rere l’empara d’aquesta legalitat antidemocràtica que es refugiaven els cappares de la dictadura. Ara que hi ha drets bàsics individuals reconeguts, però no pas col·lectius, el poble català es veu impedit d’avançar en el seu procés d’emancipació nacional perquè aquest és il·legal, segons la constitució espanyola. I potser cal que recordem l’origen de l’actual sistema institucional espanyol: una monarquia nomenada a dit pel dictador i una constitució que va ser feta en inferioritat de condicions per part dels partits de tradició democràtica, sota la mirada atenta dels militars, “pares de la constitució”, també, en alguns articles fonamentals. Fer veure que tot això no existeix és amagar el cap sota l’ala.
Des del punt de vista legal, doncs, estem en un carreró sense sortida, perquè, a més, el tribunal constitucional ha frenat, frena i frenarà qualsevol aspiració col·lectiva que, al seu parer, no encaixi en el marc constitucional. Un tribunal, recordem-ho, profundament polític i amb membres designats pels mateixos partits que fan servir la constitució com a amenaça i com a fre. Hi ha moments en què la democràcia i la legalitat no van pel mateix camí. Hi ha moments en què legalitat i justícia tenen ben poca cosa a veure. Cal ser conscients, doncs, que s’acosta el moment en què el poble català haurà d’actuar d’acord amb els seus interessos i aspiracions, digui el que digui la legalitat espanyola. I que el camí que decidim recórrer només podrà ser fet contra la legalitat actual, una legalitat que substituirem per una de pròpia, catalana i democràtica. La legitimitat d’aquesta nova legalitat catalana s’alçarà enfront de la legalitat espanyola filla de la transició. Quan és tot un poble el que va contra la legalitat és que ja ha arribat el moment en què, precisament, es pot dir en veu alta que és la legalitat la que va contra tot un poble.
No tenir en compte l’origen de la legalitat vigent en un territori, a cada moment, és fer trampa. Durant el franquisme, el dret d’associació era inexistent perquè anava contra la legalitat i afiliar-se a un partit polític o a un sindicat era il·legal, el dret de reunió també ho era, com la llibertat d’expressió, de manifestació o el dret de vaga, justament perquè anaven en contra de la legalitat vigent. Era rere l’empara d’aquesta legalitat antidemocràtica que es refugiaven els cappares de la dictadura. Ara que hi ha drets bàsics individuals reconeguts, però no pas col·lectius, el poble català es veu impedit d’avançar en el seu procés d’emancipació nacional perquè aquest és il·legal, segons la constitució espanyola. I potser cal que recordem l’origen de l’actual sistema institucional espanyol: una monarquia nomenada a dit pel dictador i una constitució que va ser feta en inferioritat de condicions per part dels partits de tradició democràtica, sota la mirada atenta dels militars, “pares de la constitució”, també, en alguns articles fonamentals. Fer veure que tot això no existeix és amagar el cap sota l’ala.
Des del punt de vista legal, doncs, estem en un carreró sense sortida, perquè, a més, el tribunal constitucional ha frenat, frena i frenarà qualsevol aspiració col·lectiva que, al seu parer, no encaixi en el marc constitucional. Un tribunal, recordem-ho, profundament polític i amb membres designats pels mateixos partits que fan servir la constitució com a amenaça i com a fre. Hi ha moments en què la democràcia i la legalitat no van pel mateix camí. Hi ha moments en què legalitat i justícia tenen ben poca cosa a veure. Cal ser conscients, doncs, que s’acosta el moment en què el poble català haurà d’actuar d’acord amb els seus interessos i aspiracions, digui el que digui la legalitat espanyola. I que el camí que decidim recórrer només podrà ser fet contra la legalitat actual, una legalitat que substituirem per una de pròpia, catalana i democràtica. La legitimitat d’aquesta nova legalitat catalana s’alçarà enfront de la legalitat espanyola filla de la transició. Quan és tot un poble el que va contra la legalitat és que ja ha arribat el moment en què, precisament, es pot dir en veu alta que és la legalitat la que va contra tot un poble.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada