Enric Vila
27/07/2015
Hitler i els espanyols
"El que els fa
por és que recuperem la voluntat de poder i la visió del món que com a poble
hem anat perdent a causa de la violència i la marginació a la qual hem estat
sotmesos"
L’altre dia el
periodista Manel Manchón va rescatar un article d’Oriol Junqueras, publicat el
2008, que parlava d’un estudi elaborat a Holanda sobre els grups genètics
d’Europa. Les conclusions, publicades al The New York Times, asseguraven que
només hi ha tres estats europeus que no es poden agrupar en un sol col·lectiu
genètic: Alemanya, Itàlia i Espanya. En el cas d’Espanya, l’estudi
determinava que, genèticament, els espanyols estan més a prop dels portuguesos
que no pas dels catalans i que la població de Catalunya, tot i la quantitat
d’immigració espanyola que ha absorbit, té més proximitat amb la de França,
Itàlia o fins i tot Suïssa que no pas amb la de la resta de l’Estat.
Com era de preveure, la notícia ha excitat la caverna espanyola i les Maries catalanes. Tot i que Manchón no enllaçava l'article de Junqueras, l’he buscat per internet i l’he pogut llegir. De seguida he pensat en tots els artistes catalans que han deixat imprès que se sentien molt més a casa al migdia de França, a Itàlia o a Suïssa que no pas a l’interior de la Península. Balmes ho té escrit. Victor Balaguer ho va convertir en el motor de la seva política. Salvador Dalí, per defensar la catalanitat, sempre va insistir que Perpinyà era el centre del món. Joan Miró va assegurar en un llibre que per ell Espanya era un país estranger. Josep Maria de Sagarra va comparar la situació de Catalunya sota el franquisme amb l’ocupació musulmana. I l’únic volum que Josep Pla va dedicar a l’Espanya castellana el va titular Direcció Lisboa.
A Manchón el conec d’un dia que vam coincidir a la televisió. Mentre fullejava un llibre que acabava de publicar sobre Catalunya, em va deixar anar que Pompeu Fabra havia fet la gramàtica pensant d'acostar el català al francès per allunyar-lo del castellà. Li vaig respondre que, si de cas, Fabra treballava per acostar el català a l’occità, no pas al francès. Em sembla que vaig esmentar Loys Alibert i el fet que Fabra va haver de trencar amb l’occitanisme per poder donar via lliure a l’aprovació de l’Estatut de 1932. Els espanyols no volien reconèixer de cap manera la llengua catalana mentre tingués lligams amb l’Estat francès. Tinc present la cara de descol·locat que va fer Manchón: em va portar a pensar que escrivia pamflets plens de bones intencions, dictats per la policia erudita. Començo a estar convençut que no m’equivocava.
El primer que ha de saber un català, quan el tracten de racista, és que va per bon camí. Espanya és l’únic estat europeu que s’ha beneficiat de les polítiques d'Adolf Hitler dues vegades. Primer per imposar una dictadura feixista d’arrel castellana i després per continuar intentant esborrar la nació catalana dels mapes, acusant de nazis i racistes als membres més bel·ligerants amb les polítiques d’assimilació. L’altre dia, un nen d’Iniciativa em preguntava com distingeixo els espanyols dels catalans que viuen a Catalunya. Doncs mira, amb aquest exercici tan senzill: veient com reaccionen quan esmento algun tema relacionat amb els traumes que Hitler va escampar per Europa. Ja als anys 60, un càrrec franquista va acusar de nazi a Joan Fuster pel seu llibre Nosaltres els valencians -busquin informació sobre el catedràtic de ciència política Diego Sevilla Andrés i veuran fins on arriba la ignomínia.
Una altra cosa que tot català ha de saber és que avui els espanyols ens acusen de racistes, de xenòfobs o d'etnicistes perquè no ens poden acusar de separatistes. Ens diuen nazis pel mateix motiu que fa unes dècades ens deien jueus, fenicis o polacs. Pel senyor Manchón i per molts altres continuem sent l’encarnació de l’enemic a exterminar. Mentre hi hagi catalans que no tinguin lligams amb l’Espanya castellana la Unitat de l’Estat estarà en perill. En principi la genètica té poca o cap importància: quin tant per cent d’ADN compartim amb una mosca? El 90 per cent? No ho sé. Però algun problema hi ha si les mateixes veus que demanen que s’obrin les fosses de la guerra civil perquè la gent pugui enterrar els seus pares i avis, o que celebren que l’Estat ofereixi la ciutadania als descendents dels jueus expulsats pels reis catòlics, s’escandalitzen quan algú parla de similituds genètiques o de grups ètnics o culturals. Com és que això passa en un Estat que conserva una monarquia hereditària de currículum infame, amb la complicitat de les esquerres i les dretes?
Diria que el malson que tortura els espanyols, quan ens diuen racistes, no és pas que els catalans repetim les salvatjades d’Adolf Hitler. El que els fa por és que recuperem la voluntat de poder i la visió del món que com a poble hem anat perdent a causa de la violència i la marginació a la qual hem estat sotmesos. Quan ens diuen racistes o xenòfobs ens estigmatitzen amb la retòrica i els codis de l’època per advertir als catalans més dòcils que continguin la seva identitat si no volen rebre -els castellans sempre han tingut una idea del poder molt pràctica. No cal ser un geni per veure que negar la diferència també és una manera de marginar-la i de destruir-la. A França, oficialment no existeixen els gitanos perquè les classificacions ètniques estan prohibides. Per descomptat, els gitanos existeixen igualment. Però els que són d’origen francès, o bé han estat tots assimilats o bé s’han hagut d’afegir a grups originaris d’altres països, com ara Catalunya o Alsàcia.
A Sueca, encara avui es donen casos d’una malaltia molt estranya, anomenada miopatía de Miyoshi, que se sap del cert que va ser transmesa per un colonitzador de Jaume I que es deia Ferrer de Vallmoll. La història pesa. Això es reflecteix en la genètica, igual que es reflecteix en la cultura, en l'economia i en els detalls ínfims dels estils de vida. Si els fills s’assemblen als pares, per què el passat dels països no s’hauria de notar? Els americans parlen d’aquests temes sense problemes perquè mai no es van doblegar a Hitler. Els espanyols els utilitzen per continuar exprement l’obra unificadora de Franco i els seus antecessors. Curiosament els tres estats europeus que no es poden agrupar en un sol col·lectiu genètic -Espanya, Alemanya i Itàlia-, són els tres que van impulsar el totalitarisme a Europa. També són els territoris que van pagar més cara la decadència dels Habsburg iniciada el 1714. Aquests detalls, però, al senyor Manchón no deuen importar-li. A ell deu importar-li la unitat d’Espanya, fins i tot en els aspectes il.lusoris. No cal recórrer a la genètica per veure-ho, n’hi ha prou de consultar el seu currículum.
Com era de preveure, la notícia ha excitat la caverna espanyola i les Maries catalanes. Tot i que Manchón no enllaçava l'article de Junqueras, l’he buscat per internet i l’he pogut llegir. De seguida he pensat en tots els artistes catalans que han deixat imprès que se sentien molt més a casa al migdia de França, a Itàlia o a Suïssa que no pas a l’interior de la Península. Balmes ho té escrit. Victor Balaguer ho va convertir en el motor de la seva política. Salvador Dalí, per defensar la catalanitat, sempre va insistir que Perpinyà era el centre del món. Joan Miró va assegurar en un llibre que per ell Espanya era un país estranger. Josep Maria de Sagarra va comparar la situació de Catalunya sota el franquisme amb l’ocupació musulmana. I l’únic volum que Josep Pla va dedicar a l’Espanya castellana el va titular Direcció Lisboa.
A Manchón el conec d’un dia que vam coincidir a la televisió. Mentre fullejava un llibre que acabava de publicar sobre Catalunya, em va deixar anar que Pompeu Fabra havia fet la gramàtica pensant d'acostar el català al francès per allunyar-lo del castellà. Li vaig respondre que, si de cas, Fabra treballava per acostar el català a l’occità, no pas al francès. Em sembla que vaig esmentar Loys Alibert i el fet que Fabra va haver de trencar amb l’occitanisme per poder donar via lliure a l’aprovació de l’Estatut de 1932. Els espanyols no volien reconèixer de cap manera la llengua catalana mentre tingués lligams amb l’Estat francès. Tinc present la cara de descol·locat que va fer Manchón: em va portar a pensar que escrivia pamflets plens de bones intencions, dictats per la policia erudita. Començo a estar convençut que no m’equivocava.
El primer que ha de saber un català, quan el tracten de racista, és que va per bon camí. Espanya és l’únic estat europeu que s’ha beneficiat de les polítiques d'Adolf Hitler dues vegades. Primer per imposar una dictadura feixista d’arrel castellana i després per continuar intentant esborrar la nació catalana dels mapes, acusant de nazis i racistes als membres més bel·ligerants amb les polítiques d’assimilació. L’altre dia, un nen d’Iniciativa em preguntava com distingeixo els espanyols dels catalans que viuen a Catalunya. Doncs mira, amb aquest exercici tan senzill: veient com reaccionen quan esmento algun tema relacionat amb els traumes que Hitler va escampar per Europa. Ja als anys 60, un càrrec franquista va acusar de nazi a Joan Fuster pel seu llibre Nosaltres els valencians -busquin informació sobre el catedràtic de ciència política Diego Sevilla Andrés i veuran fins on arriba la ignomínia.
Una altra cosa que tot català ha de saber és que avui els espanyols ens acusen de racistes, de xenòfobs o d'etnicistes perquè no ens poden acusar de separatistes. Ens diuen nazis pel mateix motiu que fa unes dècades ens deien jueus, fenicis o polacs. Pel senyor Manchón i per molts altres continuem sent l’encarnació de l’enemic a exterminar. Mentre hi hagi catalans que no tinguin lligams amb l’Espanya castellana la Unitat de l’Estat estarà en perill. En principi la genètica té poca o cap importància: quin tant per cent d’ADN compartim amb una mosca? El 90 per cent? No ho sé. Però algun problema hi ha si les mateixes veus que demanen que s’obrin les fosses de la guerra civil perquè la gent pugui enterrar els seus pares i avis, o que celebren que l’Estat ofereixi la ciutadania als descendents dels jueus expulsats pels reis catòlics, s’escandalitzen quan algú parla de similituds genètiques o de grups ètnics o culturals. Com és que això passa en un Estat que conserva una monarquia hereditària de currículum infame, amb la complicitat de les esquerres i les dretes?
Diria que el malson que tortura els espanyols, quan ens diuen racistes, no és pas que els catalans repetim les salvatjades d’Adolf Hitler. El que els fa por és que recuperem la voluntat de poder i la visió del món que com a poble hem anat perdent a causa de la violència i la marginació a la qual hem estat sotmesos. Quan ens diuen racistes o xenòfobs ens estigmatitzen amb la retòrica i els codis de l’època per advertir als catalans més dòcils que continguin la seva identitat si no volen rebre -els castellans sempre han tingut una idea del poder molt pràctica. No cal ser un geni per veure que negar la diferència també és una manera de marginar-la i de destruir-la. A França, oficialment no existeixen els gitanos perquè les classificacions ètniques estan prohibides. Per descomptat, els gitanos existeixen igualment. Però els que són d’origen francès, o bé han estat tots assimilats o bé s’han hagut d’afegir a grups originaris d’altres països, com ara Catalunya o Alsàcia.
A Sueca, encara avui es donen casos d’una malaltia molt estranya, anomenada miopatía de Miyoshi, que se sap del cert que va ser transmesa per un colonitzador de Jaume I que es deia Ferrer de Vallmoll. La història pesa. Això es reflecteix en la genètica, igual que es reflecteix en la cultura, en l'economia i en els detalls ínfims dels estils de vida. Si els fills s’assemblen als pares, per què el passat dels països no s’hauria de notar? Els americans parlen d’aquests temes sense problemes perquè mai no es van doblegar a Hitler. Els espanyols els utilitzen per continuar exprement l’obra unificadora de Franco i els seus antecessors. Curiosament els tres estats europeus que no es poden agrupar en un sol col·lectiu genètic -Espanya, Alemanya i Itàlia-, són els tres que van impulsar el totalitarisme a Europa. També són els territoris que van pagar més cara la decadència dels Habsburg iniciada el 1714. Aquests detalls, però, al senyor Manchón no deuen importar-li. A ell deu importar-li la unitat d’Espanya, fins i tot en els aspectes il.lusoris. No cal recórrer a la genètica per veure-ho, n’hi ha prou de consultar el seu currículum.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada