Benvolguts,
Us passo l’apunt d’en Roger Palà Els referèndums es guanyen en vots, comentat per dos dels integrants del GOAL.
Només hi afegeixo un
petit comentari:
El president Mas
ahir va exposar una veritat (i no és el primer que l’ha usada) que els
castellans en dirien “de Perogrullo”:
“Si el 51% no val per
tirar-ho endavant, serveix el 49% per
aturar-ho? La victòria són 68 diputats."
"Si volen que comptem vots que autoritzin un referèndum i
ho fem”
Seguim amb el comentaris:
Sergi
No critico la proposta
de la CUP. Critico que el Palà hi
insisteixi ara que ja ha quedat descartada. Per a què? Per a restar força a les
eines que tenim?
Està molt bé
plantejar-se totes les opcions quan estan vives, però quan no, hem de comptar
amb allò que tenim, perquè sinó, pot semblar que, en realitat, no vols canviar
res..
(I en Palà no té el
poder del President per canviar el curs dels esdeveniments polítics..)
La opció de noves
eleccions no és del Palà, va ser la proposta de les CUP
Sergi
Carles Marc
Veig uns certs
problemes de perspectiva: el 27-S el què ens
juguem és unes eleccions plebiscitàries d'inici d'un procés constituent, no pas
un referèndum de DUI. La
independència no depèn d'unes votacions que puguin decidir si després d'elles
ja ets independent. En realitat, després d'elles hi haurà un procés de
desconnexió, constituent, però que, a diferència del de 1978, a l'hora de
ratificar el projecte constitucional que s'elaborarà en els pròxims mesos, les
forces que amenaçaran ho faran pel no. Una
mica peculiar, però aquesta serà la segona volta que demana el Roger Palà. Quin avantatge o diferència
hi haurà? Que justament, durant aquests mesos constituents, la gent que no s'ho
acaba de creure, acabarà de veure per a què vol un estat, i hi participarà, a
diferència d'ara, on molts no ho fan, perquè diuen, diuen, diuen que no es pot fer.
Pel que fa a la no
desobediència,, el Roger té una part
de ráo, però oblida una altra: per fer un desafiament, has d'estar preparat, i
tenir les eines suficients per afrontar les conseqüències. Fins i tot en les
accions de desobediència civil, hi ha una planificació prèvia, que no té rés
d'improvisada. Realment pots desobeir un estat sense tenir preparades encara
les estructures d'estat? Si ni tan sols ho estan ara, com ens pensem que ho
estaven el 9-N passat? De vegades, no sé si el Roger Palà, és cec, o no ho explica
tot..
Carles Marc
I ara l'article del Roger Palà: |
Els referèndums es guanyen en vots
«El problema de fons, però, és que unes
eleccions mai podran substituir un referèndum»
05/08/2015 a les
00:01h
4 comentaris
El cap de files
sortint de la CUP, David Fernàndez, va concedir el passat cap de setmana una entrevista a l’Agència Catalana de Notícies que, pel que s’hi diu i per com es
diu, va tenir menys transcendència de la que seria desitjable. Fernàndez
deia que si les eleccions del 27 de setembre havien de servir per substituir el
referèndum, la victòria per majoria absoluta de les forces independentistes
havia de ser en vots i no només en escons. Un posicionament que alguns
portaveus de l’esquerra independentista ja havien expressat públicament en
diverses ocasions i que resulta especialment transcendental en el moment
actual, perquè xoca amb el que han dit els líders de Convergència i Esquerra
i també el propi Raül Romeva, cap de llista de Junts pel Sí.
Sembla una obvietat, però potser cal repetir-ho: els referèndums es guanyen en vots, no en escons. Entre d’altres coses, perquè en un referèndum no s’escullen diputats ni governs. Per tant, si aquestes eleccions han de servir per substituir un referèndum, el "sí" es podrà considerar guanyador si els partits que portin la independència al programa treuen més del 50% dels vots. I, posats a fer, hauria estat bo que Mas estudiés la proposta de la CUP d’eleccions a doble volta: una primera ronda electoral amb llista única sense polítics que no escollís cap govern, dissolució automàtica del Parlament i noves eleccions constituents. Una estratègia revolucionària que hauria convertit les eleccions del 27-S en un fenomen realment transcendental. Quedarà per a la història el despit del President i del seu entorn ideològic davant d’aquesta proposta, que hauria suposat un pas endavant molt rellevant.
El plantejament dels qui creuen que n’hi ha prou amb que l’independentisme guanyi en escons es podria resumir així: "Com que l’Estat no ens deixa fer un referèndum, hem de jugar amb les regles del joc que ens queden, i aquestes regles són les de les eleccions. I en unes eleccions n’hi ha prou en guanyar amb una majoria d’escons”. El plantejament grinyola. Dir que la victòria en unes eleccions que vols emprar per a substituir un referèndum ha de ser per escons i no per vots no dóna gaire legitimitat democràtica. Però és que a més a més aixeca sospites i mostra debilitats, perquè les forces que plantegen que n’hi ha prou de guanyar en escons són conscients que els partits catalanistes només han superat el 50% dels vots en tres ocasions els últims quaranta anys (1988, 1992 1995) i va ser pels pèls: la victòria més folgada va ser el 1992, amb un 55% dels vots. Eren els temps de les majories absolutes de Pujol i despuntava la primera ERC independentista amb Àngel Colom.
És d’agrair, doncs, que la CUP faci aquesta aposta explícita per la rotunditat democràtica i, a l’hora, un exercici de realisme. David Fernàndez afirmava també en aquesta entrevista que “idealment”, i tenint en compte que caldrà tirar endavant un procés unilateral, un resultat favorable a la independència per anar bé hauria de superar com a mínim el 55% dels vots. Podran assolir els partits sobiranistes aquesta quantitat de vots en els pròxims comicis? CiU i ERC van sumar les passades eleccions 1,6 milions de vots (45% del total). El sobiranisme està ara molt mobilitzat, però hi ha votants independentistes que seguiran fidels a altres partits (avui en dia encara el 22,4% dels votants d’ICV-EUiA estan a favor de l’estat independent). Potser la CUP o Junts pel Sí els podrà atraure, però serà un repte. I a més, cal pensar que en l’àmbit no sobiranista també hi haurà gran mobilització.
El problema de fons, però, és que unes eleccions mai podran substituir un referèndum, perquè en unes eleccions la gent vota partits polítics concrets per motius molt diversos i no només per un únic tema. La prova d’això és que fins i tot en les eleccions del 27-S, que CDC i ERC (els dos principals partits de Catalunya) plantegen en una clau clarament nacional, la majoria de la gent afirma, quan se li pregunta, que el sentit del seu vot vindrà determinat pel posicionament dels partits en relació a la crisi econòmica. Segons les dades del CEO de juny de 2015, un 59% decidiran el seu vot en aquesta clau, mentre que tan sols un 21% prioritzaran la qüestió nacional. Un 14% afirmen que per ells seran importants ambdues coses. Només entre els votants de CiU i ERC la qüestió nacional passa per sobre de la social (45% i 44% respectivament). Pels votants de la CUP són mes importants les respostes a la crisi (47,2%).
Convergència afirma que si el sobiranisme s’ha vist forçat a recórrer al que els seus creadors de relat han batejat com “eleccions plebiscitàries” és perquè l’Estat espanyol no permet la celebració d’un referèndum. Certament, l’Estat no ho permet ni sembla que ho hagi de permetre a curt termini (ni a llarg Roger!). Però el govern de CiU va tenir una oportunitat el passat 9-N: realitzar un referèndum aplicant la desobediència institucional (cosa que no va fer i que, vist el resultat, amb Mas igualment querellat per haver avalat un procés participatiu del que gairebé no ha quedat constància al DOGC, potser hauria sortit més a compte). L’objectiu no hauria estat tan la celebració del propi referèndum, com visibiltizar una situació de conflicte institucional entre Catalunya i Espanya que deixés l’Estat en entredit (quin govern democràtic del món pot permetre’s enviar la policia a retirar urnes?) i forcés en certa mesura algun tipus de mediació internacional.
Si CDC i Mas no es van atrevir a desobeir la llei espanyola per realitzar un referèndum democràtic... Quina garantia hi ha que, en cas que guanyi Junts pel Sí i es formi un govern encapçalat per Artur Mas i amb la participació de CDC, aquest executiu plantegi accions de desobediència institucional per fer una cosa encara més complicada que una consulta com és crear un estat contra l’oposició d’un altre estat? (tornem-hi amb la desconfiança). Aquest és el gran tema dels pròxims 18 mesos, a comptar a partir del dia 27 de setembre.
Sembla una obvietat, però potser cal repetir-ho: els referèndums es guanyen en vots, no en escons. Entre d’altres coses, perquè en un referèndum no s’escullen diputats ni governs. Per tant, si aquestes eleccions han de servir per substituir un referèndum, el "sí" es podrà considerar guanyador si els partits que portin la independència al programa treuen més del 50% dels vots. I, posats a fer, hauria estat bo que Mas estudiés la proposta de la CUP d’eleccions a doble volta: una primera ronda electoral amb llista única sense polítics que no escollís cap govern, dissolució automàtica del Parlament i noves eleccions constituents. Una estratègia revolucionària que hauria convertit les eleccions del 27-S en un fenomen realment transcendental. Quedarà per a la història el despit del President i del seu entorn ideològic davant d’aquesta proposta, que hauria suposat un pas endavant molt rellevant.
El plantejament dels qui creuen que n’hi ha prou amb que l’independentisme guanyi en escons es podria resumir així: "Com que l’Estat no ens deixa fer un referèndum, hem de jugar amb les regles del joc que ens queden, i aquestes regles són les de les eleccions. I en unes eleccions n’hi ha prou en guanyar amb una majoria d’escons”. El plantejament grinyola. Dir que la victòria en unes eleccions que vols emprar per a substituir un referèndum ha de ser per escons i no per vots no dóna gaire legitimitat democràtica. Però és que a més a més aixeca sospites i mostra debilitats, perquè les forces que plantegen que n’hi ha prou de guanyar en escons són conscients que els partits catalanistes només han superat el 50% dels vots en tres ocasions els últims quaranta anys (1988, 1992 1995) i va ser pels pèls: la victòria més folgada va ser el 1992, amb un 55% dels vots. Eren els temps de les majories absolutes de Pujol i despuntava la primera ERC independentista amb Àngel Colom.
És d’agrair, doncs, que la CUP faci aquesta aposta explícita per la rotunditat democràtica i, a l’hora, un exercici de realisme. David Fernàndez afirmava també en aquesta entrevista que “idealment”, i tenint en compte que caldrà tirar endavant un procés unilateral, un resultat favorable a la independència per anar bé hauria de superar com a mínim el 55% dels vots. Podran assolir els partits sobiranistes aquesta quantitat de vots en els pròxims comicis? CiU i ERC van sumar les passades eleccions 1,6 milions de vots (45% del total). El sobiranisme està ara molt mobilitzat, però hi ha votants independentistes que seguiran fidels a altres partits (avui en dia encara el 22,4% dels votants d’ICV-EUiA estan a favor de l’estat independent). Potser la CUP o Junts pel Sí els podrà atraure, però serà un repte. I a més, cal pensar que en l’àmbit no sobiranista també hi haurà gran mobilització.
El problema de fons, però, és que unes eleccions mai podran substituir un referèndum, perquè en unes eleccions la gent vota partits polítics concrets per motius molt diversos i no només per un únic tema. La prova d’això és que fins i tot en les eleccions del 27-S, que CDC i ERC (els dos principals partits de Catalunya) plantegen en una clau clarament nacional, la majoria de la gent afirma, quan se li pregunta, que el sentit del seu vot vindrà determinat pel posicionament dels partits en relació a la crisi econòmica. Segons les dades del CEO de juny de 2015, un 59% decidiran el seu vot en aquesta clau, mentre que tan sols un 21% prioritzaran la qüestió nacional. Un 14% afirmen que per ells seran importants ambdues coses. Només entre els votants de CiU i ERC la qüestió nacional passa per sobre de la social (45% i 44% respectivament). Pels votants de la CUP són mes importants les respostes a la crisi (47,2%).
Convergència afirma que si el sobiranisme s’ha vist forçat a recórrer al que els seus creadors de relat han batejat com “eleccions plebiscitàries” és perquè l’Estat espanyol no permet la celebració d’un referèndum. Certament, l’Estat no ho permet ni sembla que ho hagi de permetre a curt termini (ni a llarg Roger!). Però el govern de CiU va tenir una oportunitat el passat 9-N: realitzar un referèndum aplicant la desobediència institucional (cosa que no va fer i que, vist el resultat, amb Mas igualment querellat per haver avalat un procés participatiu del que gairebé no ha quedat constància al DOGC, potser hauria sortit més a compte). L’objectiu no hauria estat tan la celebració del propi referèndum, com visibiltizar una situació de conflicte institucional entre Catalunya i Espanya que deixés l’Estat en entredit (quin govern democràtic del món pot permetre’s enviar la policia a retirar urnes?) i forcés en certa mesura algun tipus de mediació internacional.
Si CDC i Mas no es van atrevir a desobeir la llei espanyola per realitzar un referèndum democràtic... Quina garantia hi ha que, en cas que guanyi Junts pel Sí i es formi un govern encapçalat per Artur Mas i amb la participació de CDC, aquest executiu plantegi accions de desobediència institucional per fer una cosa encara més complicada que una consulta com és crear un estat contra l’oposició d’un altre estat? (tornem-hi amb la desconfiança). Aquest és el gran tema dels pròxims 18 mesos, a comptar a partir del dia 27 de setembre.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada