Benvolguts,
L'Avui va ser el primer periòdic publicat en llengua
catalana des de la fi de la dictadura.
Jo estic subscrit a l’Avui,
que ara es diu El PuntAvui. I estic
molt content de la trajectòria d’aquest diari que des del 23 d’abril del 1976 (poc després de la mort, patint, del criminal, traïdor,
assassí i dictador feixista-falangista-militar-nacionalcatòlic Francisco Franco) ens ofereix un diari
en català, llengua prohibida, prohibida!, des del 1939 fins aleshores.
El meu costum, des de sempre que rebo el diari a casa cada
matí, és separar L’Esportiu, encart
dedicat als esports, i llençar-lo sense mirar-lo. I és que no tinc temps per
tot...
Tanmateix de fa temps m’informen que en aquest suplement s’hi
troben sovint articles político-esportius interessants. Concretament ahir,
visitant els amics Josep Miquel i Montserrat, em varen ensenyar precisament l’edició
d’ahir de L’Esportiu i amb l’article
interessant Franco III que vull
comentar.
L’article és del periodista Lluis Simon
Rabaseda. N’he fullejat altres en l’edició digital i m’han semblat
sempre punyents, interessants, clars i sobretot catalans, independentistes per
més concreció.
En l’article Franco
III, Lluís Simon ens recorda les arrels de la monarquia espanyola reinstaurada
pel dictador Franco, que parteixen de les Leyes
fundamentales del Movimiento. Segons la Viqui (en castellà, aquest cop s’ho mereix):
La Ley de Principios
del Movimiento Nacional o Ley de Principios Fundamentales del Movimiento
(1958) es una de
las siete Leyes Fundamentales del régimen de Franco (ocho
si se cuenta la Ley para la Reforma Política).
Establecía, como su nombre indica, los principios en los cuales estaba basado
el régimen, los ideales de Patria, familia y religión,
junto con el máximo respeto de las Leyes Fundamentales y a la Monarquía de tipo
conservadora que en teoría había en la España del
momento. Fue promulgada directamente por Franco
y aprobada por las Cortes mediante aclamación.
Aquesta
Ley de Principios Fundamentales del Movimiento era la Consti franquista.
Era tant Consti que es jurava sobre la Bíblia (no es prometia, ja
que en l’Espanya franquista nacional catòlica tot es jurava), por Diós y por
España y su revolución nacionalsindicalista...
Lluís Simon -
Sabeu aquell que es
troben Mas i Felip VI i el dirigent que cal eliminar és el que ha passat per
les urnes? Doncs això és Espanya
Franco III.
Una de les vuit lleis
fonamentals del franquisme és la llei de successió (1947), que es referia,
lògicament, a la successió del dictador.
L'afortunat va ser
–sí, ho heu endevinat– Joan Carles I.
La mateixa norma incloïa altres perles, com la definició d'Espanya com a unitat política
i estat catòlic i parlava de cruzada
i altres qüestions de plena actualitat.
Joan Carles va regnar
en blanc i negre i arribada la transició ni La Pasionaria, Santiago
Carrillo i el marxista Isidoro
plegats es van atrevir ni tan sols a sol·licitar amablement que Franco II tornés a casa abans de començar
a construir un estat democràtic per la base, o sigui sense drets de sang –i de
cuixa, ja m'enteneu– pel mig.
Que el Borbó franquista
–no com a insult, sinó com a descripció– no només regnés, sinó que visqués una
vida que ja la voldria Berlusconi, no semblava escandalitzar gairebé ningú.
L'Hola, de fet, marcava l'agenda política
espanyola. Va haver de ser un pobre elefant abatut qui, des del seu cementeri,
mai més ben dit, posés fi a la carrera del vividor més gran de la història moderna ibèrica.
Un cop mort el Borbó,
–metafòricament, si cal que visqui molts més anys– s'havia de decidir qui seria
el cap d'estat següent. Hi havia diverses opcions sobre la taula:
·
Fer eleccions?
No!
·
Fer un
referèndum? No!
·
Recuperar una de
les vuit lleis fonamentals del franquisme? Sí!
Un cop escollida la
via més democràtica de totes, el següent afortunat en la successió va ser –sí,
ho heu endevinat– Felip VI. Hom podria
pensar que amb els anys o les dècades alguna finestra s'hauria obert als grans
palaus i despatxos de Madrid per deixar entrar una mica de corrent democràtic i
que paraules com cruzada ja
estarien tancades en algun calaix ple de naftalina. Doncs bé, aquí
seguim. No
podem xiular l'himne espanyol i no podem xiular Felip VI. Les estelades, com
les banderes comunistes o anarquistes dels nostres pares i avis, són
perseguides legalment –hi ha lleis que emparen la seva prohibició i se n'estan
fent de noves– no només al regne, sinó a tot Europa, per pressions d'un govern
que és evident que només demana una cosa a canvi de la submissió econòmica a
Alemanya: als catalans, ni aigua.
I que no se m'enfadi Felip VI, que sé que és un lector culte
i que ens segueix des del primer dia. La culpa és ben seva per acceptar una successió que se sustenta sobre un gran eufemisme anomenat Constitució.
En les darreres trobades amb
Artur Mas, algunes de ben polèmiques, un dels dos protagonistes estava escollit
democràticament i l'altre, no.
I el dolent ja sabem qui
és, paradoxalment el que ha passat per les urnes.
Seguim. Quan el bust
de Franco II –posats a fer
eufemismes– ha estat retirat de l'ajuntament de Barcelona, la delegada Llanos de Luna –el nom ja fa la cosa–
ha exigit –per llei, és clar– que s'hi posi el retrat de Franco III.
I després de Franco III,
vindrà Franco IV i Franco V i VI i VII i així fins a l'eternitat. La marmota
dels collons.
Només cal veure el perfil sociològic dels
presumptes revolucionaris espanyols.
La monarquia no es toca. No es
vota.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada