diumenge, 29 d’abril de 2018

25/04/2018. Joan Rovira. L’Espanya bruta i la síndrome Cifuentes. "També aquí, a Catalunya, necessitem que neixi una nova política i que la política estigui al servei de les solucions i no formi part dels problemes". La frase que millor resumeix el clima de decadència política i moral d’Espanya només podia ser d’Esperanza Aguirre: «La corrupción nos está matando». Justament ella, que ha estat en totes les salses tòxiques des dels llunyans temps del «tamayazo» (ens en recordem?), i que està aconseguint travessar, vestida de blanc, la formidable muntanya de merda que tant ha contribuït a aixecar. És evident que amb l’actual poder polític i econòmic espanyol no hi ha cap mena d’esperança de regeneració. Independitzar-nos d’un país així? Sens dubte que sí. A pitjor no anirem pas. Però també és imprescindible independitzar-nos de la nostra pròpia bassa de residus tòxics i pudents, si aspirem a fer una república mediterrània i europea mitjanament decent. Sé que és més fàcil dir-ho que fer-ho, però és evident que sense trencar els ous no es fan truites.

Benvolguts,

En Joan Rovira ens ho posa cru, però és imprescindible d’acceptar els seus raonaments i actuar en conseqüència! 

Vegem-ne unes quantes frases-clau:

  • Espanya és bruta... i Catalunya també!
  • Aguirre: «La corrupción nos está matando»
  • Cifuentes. La fètida història del màster i de la universitat feudal del PP.
  • Tota aquesta podridura ens està matant i encara està per veure si algun dia en sortirem vius i regenerats o si ens ofegarà per sempre.
  • Ara per ara, jo més aviat diria que no hi ha massa esperances, ni al futur estat veí que és Espanya ni a la futura Catalunya republicana, on la il·lusió, la resistència i el dolor deixen en un segon pla la necessitat de fer net i d’enterrar, sí, una part de la política catalana, no menys bruta i podrida que l’espanyola.
  • Entre els tres per cents i els palaus, els màsters, les gürtels, les itevés, els Eres, els «castors», els misteris «soleados» de Suïssa o Andorra, els rescats, les púniques i milers de repugnants històries per l’estil, em costa trobar-hi gaires diferències. És un mateix fangar, amb diferents accents, amb diferents castes i diferents màfies. La qüestió no és triar els teus o els meus, amb una bandera o una altra, sinó tenir clar que ni els uns ni els altres no són els nostres.
  • La «síndrome Cifuentes» no deixa de ser un més dels infinits símptomes de decadència i d’indecència d’una Espanya que està arribant al seu final i que morirà matant. La política espanyola ha deixat de ser un problema greu per convertir-se en un perill mortal, agreujat encara pels populismes de dretes o d’esquerres.
  • Independitzar-nos d’un país així? Sens dubte que sí. A pitjor no anirem pas. Però també és imprescindible independitzar-nos de la nostra pròpia bassa de residus tòxics i pudents, si aspirem a fer una república mediterrània i europea mitjanament decent.


Vegem l’article d’en Joan Rovira:


L’Espanya bruta i la síndrome Cifuentes
"També aquí, a Catalunya, necessitem que neixi una nova política i que la política estigui al servei de les solucions i no formi part dels problemes"
 
per Joan Rovira 25/04/2018
La frase que millor resumeix el clima de decadència política i moral d’Espanya només podia ser d’Esperanza Aguirre: «La corrupción nos está matando».

Justament ella, que ha estat en totes les salses tòxiques des dels llunyans temps del «tamayazo» (ens en recordem?), i que està aconseguint travessar, vestida de blanc, la formidable muntanya de merda que tant ha contribuït a aixecar. El blanc ha estat també el color triat per Cifuentes per al seu comiat: per uns pots de cosmètics, segons ella, i no pas per la fètida història del màster i de la universitat feudal del PP.

Tota aquesta podridura ens està matant i encara està per veure si algun dia en sortirem vius i regenerats o si ens ofegarà per sempre. Ara per ara, jo més aviat diria que no hi ha massa esperances, ni al futur estat veí que és Espanya ni a la futura Catalunya republicana, on la il·lusió, la resistència i el dolor deixen en un segon pla la necessitat de fer net i d’enterrar, sí, una part de la política catalana, no menys bruta i podrida que l’espanyola.


La bonica faula de la transició democràtica, i nosaltres que l’estimàvem tant i ens vam deixar aixecar la camisa, ha acabat en això, en aquesta formidable fossa sèptica que ha empastifat les nostres vides. Si no la tanquem, si no passem pàgina de veritat, és tan tòxica i tan insaciable que amenaça d'enverinar i carregar-se el nostre futur.


Tenim aquí una advertència, una més, per a un país que està començant a prendre forma, la Catalunya del futur. Quants casos Cifuentes més necessitem? Seria catastròfic oblidar que el primer que cal fer, el primer, és no transigir, no resignar-se a repetir o clonar el model de feudalisme polític i d’extorsió econòmica que ha matat el bell somni de l’Espanya dels anys vuitanta i noranta, la del primer postfranquisme.

És evident que amb l’actual poder polític i econòmic espanyol no hi ha cap mena d’esperança de regeneració. Això ho saben tant les persones decents de Sevilla com les de Vigo, Madrid o Palafrugell.

Independitzar-nos d’un país així? Sens dubte que sí. A pitjor no anirem pas.

Però també és imprescindible independitzar-nos de la nostra pròpia bassa de residus tòxics i pudents, si aspirem a fer una república mediterrània i europea mitjanament decent.

La decència és la bandera transversal que fa falta per reunir una majoria social que sigui definitivament indiscutible, que decanti la balança. La decència no és cap extremisme d’esquerres, no és cap pulsió revolucionària. 

A la «d» de democràcia li cal la «d» de decència.

Aquest pot ser el factor comú, el pont, entre gent molt diversa, que ara mateix està òrfena de projecte de país i de futur. És a dir, allò que els exquisits anomenen «back to basics»: tornar a les veritats elementals.

La divisió de poders, els valors bàsics, la veritat, la dignitat, l’honestedat, el respecte, l’exigència envers els principis democràtics, uns mínims de justícia social...

Resistir és i serà necessari, òbviament, però ens estem oblidant -ja fa anys, no mesos- de construir el projecte del primer dia, del primer any, de la primera dècada. Com? Tal com ho estem fent fins ara, segur que no. 

També aquí, a Catalunya, necessitem que neixi una nova política i que la política estigui al servei de les solucions i no formi part dels problemes. Sé que és més fàcil dir-ho que fer-ho, però és evident que sense trencar els ous no es fan truites.

Joan Rovira

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada