divendres, 27 d’abril de 2018

28/04/2018. Economia. Santiago Niño-Becerra. El que es diu de les pensions. Quan la senyora Fátima Báñez i altres membres del Govern diuen que les pensions són sostenibles, que el sistema de pensions és sostenible, el que no diuen mai —ni ho pregunta cap partit de l'oposició— és en quins imports estan pensant i de quins imports estan parlant. És totalment impossible que l'actual sistema de pensions pugui garantir les pensions amb els imports que actualment s'estan pagant perquè amb els ingressos que la Seguretat Social tindrà no es poden pagar les pensions que correspondrien segons el que s'ha cotitzat. No-Es-Podran-Pagar!!! El que els polítics no han fet mai és explicar a la població que els supòsits que es van fer quan l'actual sistema de pensions es va posar en marxa ja no es donen ni tornaran a donar-se mai. O els pensionistes abandonen abans aquest món, o es produeix una retallada de les pensions, o els qui treballen ho continuen fent fins poc abans de la seva mort.


Benvolguts,

L’article del Santiago Niño-Becerra m’ha recordat com segurament recordareu tots vosaltres el capítol XLV de la segona part del Quixot que succeeix a l’Ínsula Baratària on en Sancho Panza exerceix de batlle i jutge i s’esdevé la història del sastre, el llaurador i les caputxetes. Vegem-la:

“A este instante entraron en el juzgado dos hombres, el uno vestido de labrador y el otro de sastre, porque traía unas tijeras en la mano, y el sastre dijo: —Señor gobernador, yo y este hombre labrador venimos ante vuestra merced en razón que este buen hombre llegó a mi tienda ayer (que yo, con perdón de los presentes, soy sastre examinado, que Dios sea bendito), y, poniéndome un pedazo de paño en las manos, me preguntó: «Señor, ¿habría en esto paño harto para hacerme una caperuza?» Yo, tanteando el paño, le respondí que sí; él debióse de imaginar, a lo que yo imagino, e imaginé bien, que sin duda yo le quería hurtar alguna parte del paño, fundándose en su malicia y en la mala opinión de los sastres, y replicóme que mirase si habría para dos; adivinéle el pensamiento y díjele que sí; y él, caballero en su dañada y primera intención, fue añadiendo caperuzas, y yo añadiendo síes, hasta que llegamos a cinco caperuzas, y ahora en este punto acaba de venir por ellas: yo se las doy, y no me quiere pagar la hechura, antes me pide que le pague o vuelva su paño. —¿Es todo esto así, hermano? —preguntó Sancho.—Sí, señor —respondió el hombre—, pero hágale vuestra merced que muestre las cinco caperuzas que me ha hecho. —De buena gana —respondió el sastre. Y, sacando incontinente la mano debajo del herreruelo, mostró en ella cinco caperuzas puestas en las cinco cabezas de los dedos de la mano, y dijo: —He aquí las cinco caperuzas que este buen hombre me pide, y en Dios y en mi conciencia que no me ha quedado nada del paño, y yo daré la obra a vista de veedores del oficio. Todos los presentes se rieron de la multitud de las caperuzas y del nuevo pleito. Sancho se puso a considerar un poco, y dijo: —Paréceme que en este pleito no ha de haber largas dilaciones, sino juzgar luego a juicio de buen varón; y así, yo doy por sentencia que el sastre pierda las hechuras, y el labrador el paño, y las caperuzas se lleven a los presos de la cárcel, y no haya más.”

Ara podem llegir l’article d’en Niño-Becerra i veure si hi ha alguna relació:


OPINIÓ

El que es diu de les pensions

Santiago Niño-Becerra
Barcelona. Dimecres, 28 de febrer de 2018
 
Comencem pel final. Créixer un 4,2% anual durant els propers 32 anys, és a dir, créixer el 4,2% cada any des d'avui fins al 2050, és absolutament impossible. És més probable que plogui cap amunt o que la Lluna abandoni l'òrbita terrestre que es produeixi un creixement així.
Perquè se'n facin una idea, suposa passar d'un índex de 100 el 2018 a un de 358 el 2050. Va molt més enllà d'una simple exageració. Perquè ho puguin comparar: són els creixements que van obtenir Qatar i els Emirats Àrabs Units en els anys setanta, vuitanta i noranta, quan van passar de ser simples deserts a exportar gas i petroli a dojo.

Quan la senyora Fátima Báñez i altres membres del Govern diuen que les pensions són sostenibles, que el sistema de pensions és sostenible, el que no diuen mai —ni ho pregunta cap partit de l'oposició— és en quins imports estan pensant i de quins imports estan parlant.
És totalment impossible que l'actual sistema de pensions pugui garantir les pensions amb els imports que actualment s'estan pagant i amb aquest 0,25% d'augment anual o sense. Ho és perquè amb els ingressos que la Seguretat Social tindrà no es poden pagar les pensions que correspondrien segons el que s'ha cotitzat. 



En termes regionals, però, la situació en certes regions és molt menys dolenta que en altres.
Penso que tot el que actualment s'està fent és anar llançant informació perquè els actuals pensionistes, i els futurs, es vagin fent a la idea que:
1)      ni seguiran percebent les quantitats que perceben els pensionistes d'ara
2)      ni els pensionistes dels propers anys percebran allò que els hi correspondria segons el que han estat cotitzant.


No hi ha misteri. Les pensions es paguen amb la caixa (única) de la Seguretat Social, caixa que es nodreix de les cotitzacions. El que passa és que aquests ingressos per cotitzacions no són suficients per pagar avui els imports de les pensions partint del que s'ha cotitzat. Menys encara ho seran demà, quan més pensionistes reclamin la seva pensió durant, segons es diu, més anys, ja que els ingressos de la Seguretat Social en proporció cauran, perquè els imports dels salaris mitjans i la precarietat laboral seran insuficients per nodrir el sistema. S'ha d'afegir a tot això l'esgotament de la caixa de reserva i la impossibilitat que la Seguretat Social continuï finançant-se amb préstecs.
Què es pot esperar, doncs? Penso que, per una banda, la reformulació del sistema de càlcul per reduir els imports finals de les pensions noves; i per una altra, una retallada en els imports de les pensions actuals per equiparar-los als de les noves. En definitiva: adequar els imports de les pensions als fons disponibles en cada moment —En-Cada-Moment—, per la qual cosa s'esperen retallades progressives, tant a les noves pensions com a les actuals. Fins i tot, penso, es reduiran les pensions en funció dels estalvis dels futurs pensionistes. Penso que aquesta és la lectura que s'ha de donar a la insistència que els actuals cotitzadors contractin plans de pensions: alliberar la Seguretat Social de futurs compromisos.



Injust? Inadmissible? El que els polítics, de cap color, no han fet mai és explicar a la població, als seus votants, que els supòsits que es van fer quan l'actual sistema de pensions es va posar en marxa ja no es donen ni tornaran a donar-se mai.

Ja no hi ha plena ocupació laboral; ni la demanda de treball va en augment; ni els salaris no són creixents ni estan lligats a la inflació; ni l'esperança de vida és de com a màxim deu anys després de la jubilació —ara en són bastants més—; ni abans existien prejubilacions, ni jubilacions parcials. És a dir, quan el sistema es va posar en marxa, era perfectament sostenible, però ja no ho és, NO-HO-ÉS. Així que, o els pensionistes abandonen abans aquest món, o es produeix una retallada de l'import de les pensions, o els qui treballen ho continuen fent fins poc abans de la seva mort.

Per això es diuen cada vegada més coses en cada vegada més llocs:

·       Perquè, almenys, a la ciutadania el problema de les pensions li soni cada cop més.
·       Perquè no sorprengui l'augment de la taxa de pobresa que experimentaran els pensionistes.
·       Perquè les famílies que necessiten la pensió o les pensions d'un o diversos avis es facin a la idea del que arribarà.
·       Perquè quan s'implanti, ja no es vegi amb reticència això de la renda bàsica.

El model de protecció social està de retirada. Per això es comenta cada vegada més.

Santiago Niño-Becerra

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada