dijous, 30 d’agost del 2018

23/07/2018. Ramon Alcoberro. Dret penal de l’enemic o la justícia en temps miserables. “Dret penal de l’enemic” era fins fa ben poc un concepte extravagant de filosofia del dret. Una curiositat de la legislació alemanya que formava part de l’exotisme jurídic a la Unió Europea, tot i haver estat utilitzada en la pràctica repressiva d’algunes dictadures sud-americanes. Però gràcies al Partit Popular —i al nou Govern socialista que prolonga la situació— és el concepte de moda a l’Estat Espanyol. Perquè, tot i no tenir pràcticament cap cobertura jurídica seriosa, és la base sobre la qual s’ha volgut justificar l’empresonament preventiu dels líders independentistes catalans. En la tradició liberal es dona per fet que la llei és un instrument que no es pot aplicar repressivament sense adequació a les circumstàncies. Val a dir, diàleg i prevenció prèvies. Es allò del summum ius, summa iniuria dels clàssics.

Benvolguts,

Un pensament filosòfic sempre és benvingut i com que els que varem estudiar en l’Espanya franquista varem quedar molt curts d’humanitats, les reflexions filosòfiques encara ens agraden més!
L’autor elabora un estudi sobre el dret penal de l’enemic, i l’aplicació d’aquest concepte als darrers Gobiernos franquistes espanyols, els del 155,  

Perquè, tot i no tenir pràcticament cap cobertura jurídica seriosa, és la base sobre la qual s’ha volgut justificar l’empresonament preventiu dels líders independentistes catalans.

Recordeu que en aquest Bloc hem explicat exhaustivament el concepte de guerra judicial, aplicable a tot el que es belluga, hi hagi o no un 155 al davant o al darrere. El concepte està molt estudiat, és de primer de carrera, vaja, i en anglès s’anomena “lawfare”. 

Fixeu-vos que el concepte mobilització total de la societat en un moment de crisi de fonaments, és tractat pel Ramon Alcoberro hobbesianament, com el dret i la violència i explica que són dues eines de l’Estat; i l’Estat té l’obligació d’usar-los per protegir-se.

Fixem-nos doncs com els dos conceptes guerra judicial i dret penal de l’enemic, son complementaris. Poden usar-se individualment però són més efectius si s'apliquen a l'hora!

Vegem d'on ve el concepte de dret penal de l’enemic:  Fou elaborat l’any 1985, com una doctrina ad hoc pel jurista alemany Günther JakobsEn la pràctica constitueix una evolució —aproximadament— democràtica de les tesis sobre amic/enemic de l’innombrable jurista nazi Carl Schmitt (1888 -1987)A l’època nazi fou membre del Consell d’Estat Prussià i president dels col·legis d’advocats del Reich. Després de la caiguda del nazisme va viure exiliat a l’Espanya franquista. Protegit, entre d’altres, pel falangista José Antonio Girón de Velasco, i feu d’advocat d’importants empreses germàniques.

Jo trobo que el tractament falangista i feixista del començament de la guerra civil (recordem que és va anomenar “cruzada”) s’escau perfectament a la situació actual. El Franco l’any 36 va iniciar un cop d’estat, un Alzamiento, que es  va convertir en guerra, contra la República (i en nom de la República) i una guerra contra Catalunya i Euskadi, o sigui sobre els diferents, els anòmals, els singulars, els estranys...

Els unionistes espanyols, els del 155,  estan enardint a les masses i s’estan preparant per fer un altre Cop d’Estat com a l’any 36! Que no ens agafin amb els pixats al ventre!



Vegem l’article:


Dret penal de l’enemic o la justícia en temps miserables

“Dret penal de l’enemic” era fins fa ben poc un concepte extravagant de filosofia del dret. Una curiositat de la legislació alemanya que formava part de l’exotisme jurídic a la Unió Europea, tot i haver estat utilitzada en la pràctica repressiva d’algunes dictadures sud-americanes. 

Però gràcies al Partit Popular —i al nou Govern socialista que prolonga la situació— és el concepte de moda a l’Estat Espanyol.

Perquè, tot i no tenir pràcticament cap cobertura jurídica seriosa, és la base sobre la qual s’ha volgut justificar l’empresonament preventiu dels líders independentistes catalans.


23 de juliol de 2018

 El Temps Núm. 1780 (17862)

La Llei orgànica de protecció de la seguretat ciutadana (coneguda popularment com a Llei Mordassa) aprovada el 2015, dona pràcticament carta blanca a la policia en la seva funció repressiva. | Efe



En la tradició liberal es dona per fet que la llei és un instrument que no es pot aplicar repressivament sense adequació a les circumstàncies. Val a dir, diàleg i prevenció prèvies. Es allò del summum ius, summa iniuria dels clàssics.

Però a l’Estat espanyol la perspectiva va canviar radicalment amb la Llei orgànica de protecció de la seguretat ciutadana (coneguda popularment com a Llei Mordassa) aprovada el 2015, que donava pràcticament carta blanca a la policia en la seva funció repressiva. Des d’aleshores, i per posar un exemple, organitzar una manifestació pública no autoritzada o participar-hi està penat amb fins a 600.000 euros. El dret a la “reunió pacífica i sense armes”, reconegut per l’Art. 21.1 de la Constitució espanyola, quedava abolit de facto.

Però el dret penal de l’enemic esclatà d’una manera radical, amb tota la seva brutalitat, el 16 d’octubre de 2017, quan la jutgessa Carmen Lamela decretà la presó incondicional i sense fiança de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, acusant-los de sedició, tot i que era obvi que no havien realitzat cap acte violent.

El que era fins aleshores una consideració purament teòrica pensada per resoldre per la via ràpida unes situacions més que excepcionals es va convertir en una situació jurídica i política de gestió més que complexa.

El 27 d’octubre de 2017, el Govern del Regne d’Espanya va aplicar l’article 155 de la Constitució espanyola per suspendre l’autonomia de Catalunya i el “dret penal de l’enemic” es convertí en la regla no escrita a partir de la qual es començaven a jutjar els temes catalans.

Nascut en el context de la “guerra contra el terrorisme”, on la figura del “terrorista” sovint es presenta a conveniència del poder constituït i amb trets prou gruixuts, de vegades fins i tot grotescos,

el concepte de “dret penal de l’enemic” vol anar més enllà del dret penal ordinari i autoritza a actuar de manera preventiva contra qualsevol qui sigui considerat “enemic”.

La capacitat de contagi d’aquest concepte pot arribar a ser brutal. Si de bon començament el concepte es va construir en la lluita contra el terrorisme, després s’ha aplicat també a immigrants irregulars, a independentistes catalans, a rapers i a tothom qui es mogui. La fonamentació d’aquesta manera de pensar i d’actuar punitivament (per si de cas), no correspon tant al món jurídic normatiu, sinó que s’origina en l’explotació (sovint propagandística) de les pors que pot tenir una societat en moments de crisi. Al fons hi ha la idea de la necessitat d’una “mobilització total” de la societat en un moment de crisi de fonaments. Hobbesianament, el dret i la violència són dues eines de l’Estat; i l’Estat té l’obligació d’usar-los per protegir-se.

Günther Jakobs i Carl Schmitt
El concepte de dret penal de l’enemic fou elaborat l’any 1985, com una doctrina ad hoc pel jurista alemany Günther Jakobs. En la pràctica constitueix una evolució —aproximadament— democràtica de les tesis sobre amic/enemic de l’innombrable jurista nazi Carl Schmitt (1888 -1987). A l’època nazi fou membre del Consell d’Estat Prussià i president dels col·legis d’advocats del Reich. Després de la caiguda del nazisme va viure exiliat a l’Espanya franquista. Protegit, entre d’altres, pel falangista José Antonio Girón de Velasco, i feu d’advocat d’importants empreses germàniques. Dissortadament per a ell, mai no va aconseguir una entrevista amb Franco, que era una de les coses que més il·lusió li feien en la vida. Malgrat això, el ministre Fraga Iribarne va nomenar Schmitt membre d’honor de l’Instituto de Estudios Políticos franquista l’any 1962.

A partir d’aquí, la influència del jurista nazi en les universitats espanyoles —i particularment en les càtedres de Filosofia Política— fou simplement brutal. A Espanya han estat schmittians fins i tot els filòsofs del dret que creien ser socialistes.

En l’aspecte purament teòric, les tesis bàsiques de Schmitt giren al voltant de la distinció entre “amic” i “enemic”, que per a ell constitueix l’essència de la política. En la seva filosofia jurídica, les normes deriven no pas del poble sinó del poder que les pot prescriure amb eficàcia. Les normes jurídiques no són eines de la convivència, sinó decisions polítiques pensades per reforçar la societat.

Per això, davant el perill que representen les tendències destructives nascudes al si mateix de la societat —i encara més davant l’enemic extern—, l’estat d’excepció és una eina de poder decisiva.

Qualsevol tendència, qualsevol ideologia o qualsevol grup social que posi en perill la seguretat o la identitat del grup ha de ser tractada com un acte de guerra. Al món només hi ha dos bàndols: amics i enemics. I com deia una coneguda expressió falangista:

“Al amigo se le pone el culo / al enemigo se le da por culo / y al indiferente se le aplica... la legislación vigente”.

Per a un schmittià no hi ha altra política ni altra justícia que la que s’aplica amb el criteri d’erradicar l’enemic amb totes les eines possibles.

Ramon Alcoberro

Joan A. ForèsReflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada