dissabte, 11 d’agost del 2018

11/08/2018. Jordi Renom. L’enginyer Pompeu Fabra. En l’apartat de cultura nacional, subapartat de llengua, veiem que cal que hi hagi un context que afavoreixi en cada moment cada una de les etapes de desenvolupament. Hi ha una frase molt potent de l’Alfons Duran-Pich que fa: És interessant assenyalar que només les nacions amb arrels històriques que incloguin el comerç, les arts i els oficis, el capitalisme primitiu de caràcter mercantil, la revolució industrial, l’acumulació de capital, la creació i solidificació d’una burgesia il·lustrada, els ateneus obrers, les associacions cíviques, etc. es poden permetre el luxe de tenir una “societat civil”. En aquest context hi ha una primera fase de reculada profunda des del 1714, amb els Decrets de Nova Planta, de prohibició del català a l’església, a l’escola, a la universitat i per tot arreu. Una darrera fase, de reculada brutal, producte de la guerra d’Espanya contra Catalunya continuada amb la dictadura franquista, convertida en genocidi cultural a Catalunya, amb el resultat de 40 anys sense que el català s’ensenyés a l’escola ni a la Universitat, sense diaris, ràdios, televisions, teatre, llibres, etc.

Benvolguts,

En l’apartat de cultura, subapartat de llengua, veiem que cal que hi hagi un context que afavoreixi en cada moment cada una de les etapes de desenvolupament. Hi ha una frase molt potent de l’Alfons Duran-Pich que fa:

És interessant assenyalar que només les nacions amb arrels històriques que incloguin el comerç, les arts i els oficis, el capitalisme primitiu de caràcter mercantil, la revolució industrial, l’acumulació de capital, la creació i solidificació d’una burgesia il·lustrada, els ateneus obrers, les associacions cíviques, etc. es poden permetre el luxe de tenir una “societat civil”.

O sigui que a una cultura i llengua li cal tenir una “societat civil”.

Aquesta explicació del context podem  dividir-la en dues parts:

En la primera part (del segle X al XV):

És interessant assenyalar que només les nacions amb arrels històriques que incloguin el comerç, les arts i els oficis i el capitalisme primitiu de caràcter mercantil, estaven preparades en el naixement de la història moderna per reeixir. Tanmateix, en aquest context Catalunya va passar per totes les etapes prèvies però va tenir un immens sotrac en el segles XVI-XVIII, una gran davallada deguda segons els historiadors a les pestes, a la inquisició i a la unió (conquesta i redistribució, por el “justo derecho de conquista”) dels territoris o nacions medievals de la península...

En la segona part (del segle XIX al segle XX):

Catalunya, malgrat l’ocupació des del 1714 per les tropes franquistes-felipistes, va anar evolucionant com els altres països mediterranis. Tanmateix encara que hi havia totes les condicions per reeixir, desenvolupament de la revolució industrial i l’acumulació de capital, la burgesia il·lustrada, els ateneus obrers, les associacions cíviques, etc. mancava la normalització de la llengua com havien fet a la mateixa època els italians, els alemanys, etc. Per tant com que la necessitat crea l’òrgan va aparèixer en el moment adequat una fornada de lingüistes i els seus deixebles que va fer que Catalunya es permetés el luxe de tenir una “societat civil”, capaç de desenvolupar totes les particularitats de la normalització de la llengua.

La primera fornada de codificadors de la llengua catalana moderna era representada per personatges nascuts en la segona meitat del segle XIX, Mossen Antoni Maria Alcover (1862-1932) i  Pompeu Fabra (1868-1948).
En Josep Gifreu fa una introducció interessant del context:
1.       Primera fase (1889-1906): campanya lingüística de“l’avenç” i projecte general de modernització i depuració del català “literari”
2.       Segona fase (1907-1917): procés de definiciói d’institucionalització de la normativa (normativització)
3.       Tercera fase (1918-1931): procés d’extensiói d’unificació de la normativa a tots els territoris del català (unificació)

Nota: Hi ha una primera fase de reculada profunda des del 1714 (des del 1709 al País Valencià i des del 1715 a les Illes) amb els Decrets de Nova Planta de prohibició del català a l’església, a l’escola, a la universitat i per tot arreu. Una darrera fase, de reculada brutal, producte de la guerra d’Espanya contra Catalunya continuada amb la dictadura franquista, convertida en genocidi cultural a Catalunya, amb el resultat de 40 anys sense que el català s’ensenyés a l’escola ni a la Universitat, sense diaris, ràdios, televisions, teatre, llibres, etc.

La irrupció progressiva de la personalitat de Fabra en l’ambient “literari” de la que podríem anomenar “la Barcelona de l’Exposició Universal” (1888) s’ha d’emmarcar en dos fenòmens culturals generals: d’una banda, els dos segles de “desorientació lingüística” que sofrien les terres de parla catalana des del Decret de Nova Planta i la pèrdua d’oficialitat del català als propis territoris històrics; i de l’altra, el nou ambient cultural propiciat per la Renaixença catalana.


Vegem l’article d’en Jordi Renom:

11 agost 2018 2.00 h
TRIBUNA
L’enginyer Pompeu Fabra

Jordi Renom - President de l’Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya.

Ens podríem preguntar per què als Enginyers Industrials de Catalunya ens agrada posar en relleu la condició d’enginyer del Mestre Fabra.

La seva condició d’enginyer industrial químic podria semblar l’únic motiu per justificar que l’enginyeria catalana decidís retre-li homenatge amb motiu del 150è aniversari del naixement. Però no només ho hem fet perquè Fabra fos un dels nostres.

Hem participat de manera entusiasta en l’Any Pompeu Fabra amb un sentit vindicatiu, perquè considerem que la influència de la seva formació científica i tècnica li va ser de summa importància a l’hora d’afrontar la seva magna obra d’ordenació de la llengua catalana.

Ho explicava Josep Pla a l’“homenot” que va dedicar a Pompeu Fabra: Potser la claredat que tenia Fabra d’exposició i de presentació de les seves idees provenia de la seva formació positivament científica.” Destacava així Pla fins a quin punt creia que el pas de Pompeu Fabra per les aules de l’Escola d’Enginyeria va configurar la seva forma de pensar i, en conseqüència, també de fer com home de lletres.

Com es descriu al llibre Pompeu Fabra i Poch, enginyer (1868-1948), editat per l’Associació i el Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya al costat d’altres entitats col·laboradores com a homenatge a Fabra, l’enginyeria va esdevenir per a Pompeu Fabra una eina per explicar-se al món.

“No va dissenyar màquines ni va construir línies de ferrocarril, però ens va llegar la gramàtica de la nostra llengua

No hi ha dubte que la seva metodologia analítica –hàbits adquirits de la matemàtica i l’enginyeria–, la seva rigorositat en el tractament o la forma d’analitzar els temes s’assemblen molt a la manera en què els enginyers executem els nostres projectes. Així, trobem que Pompeu Fabra va aplicar a la llengua catalana l’estudi dels antecedents, la contextualització, el sentit comú i el sentit pràctic que són propis de la metodologia dels enginyers.

La filosofia que se’ns ensenya a les escoles d’enginyeria marca la nostra vida professional i configura una mentalitat universal. Enginyers de països i escoles diverses apliquem la seqüència anàlisi-síntesi i hipòtesi-conclusió en gairebé totes les circumstàncies. Els enginyers responem al perfil dels “problem resolvers”: som solucionadors de problemes. No hi ha cap preferència en el mètode a utilitzar: l’important és que el procés sigui rigorós i que la solució resolgui, de forma satisfactòria i efectiva, el problema plantejat.

És fàcil constatar en la seva obra la presència de cada un d’aquests elements. Primer, Fabra determina que vol resoldre un “problema”, que defineix com “construir el català modern tal com hauria sortit del català medieval si aquest hagués estat normalment i lliurement cultivat pels seus parlants sense pressions ni interferències socials i polítiques”.

Pel que fa als antecedents i context, Fabra constata que el català medieval –i posa com a exemple el de la Cancelleria Reial del segle XIV– és una llengua “ben construïda, homogènia, amb solucions per a tot”, però que per raons històriques no s’ha pogut autotransformar en paral·lel amb l’evolució de la societat. Quan Fabra hi reflexiona per primer cop –als anys 1883-84
La llengua és encara viva per l’activitat dels parlants però de manera molt precària, irregular i sovint caòtica. I, a més, només de forma oral, amb l’escriptura pràcticament absent, després de més d’un segle de prohibicions d’ensenyament del català.

Pel que fa al sentit comú i al sentit pràctic, un cop Fabra elabora una possible solució, en lloc d’establir-la, només la proposa als parlants i als escriptors, confiant que l’acceptació i ús de les seves propostes les reforçaran, o les invalidaran.

Gràcies a una gran curiositat i un estudi profund, Pompeu Fabra va depurar i codificar el català, va exposar els resultats i propostes i, finalment, va finalitzar el projecte resolent la incògnita de forma satisfactòria. La magna obra de l’ordenació de la llengua catalana va ser, sens dubte, el gran projecte d’enginyeria de Fabra, que va ser un enginyer decidit a resoldre un problema lingüístic fent servir les eines que l’enginyeria li havia posat a les mans.

No va dissenyar màquines ni va construir línies de ferrocarril, però ens va llegar la gramàtica de la nostra llengua. Gràcies, Mestre Fabra.

Jordi Renom
PRESIDENT DE LA ASSOCIACIÓ D’ENGINYERS INDUSTRIALS DE CATALUNYA


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada