Benvolguts,
Avui ens trobem amb l'article de l'Òscar Palau sobre la justícia imprevisible.
És un concepte evident, per entendre'ns diríem que encara que la justícia és "muy suya" segons el Forges, és evident que qui s'ha cregut sempre cartesià no pot entendre que davant d'un problema de sí o no hi pugui haver altres solucions (imprevistes). Els cartesians sabem que les lleis són protocols que es diu ara i que en les lleis i les constitucions que no són altra cosa que un conjunt de lleis, tot està previst, o no són lleis!
Jo que sempre he estat ateu (gràcies a Déu), ara estic comprenent que de fet el que era abans de res era cartesià!
Ara de més gran em succeeix el mateix amb els judicis que n'hi ha molts darrerament. Com que no he estudiat lleis soc incapaç de desenvolupar un criteri que em digui que davant d'un determinat delicte, la pena que el jutge imposa està definida.
Llavors he trobat en la Viquipèdia, en l'entrada de René Descartes, el següent paràgraf:
La condició perquè un coneixement sigui real és que pugui ser deduït d'unes causes primeres,[4] que han de complir dues condicions: la primera, ser clares i evidents quan la ment humana s'aplica atentament a la seva consideració; i la segona, que tots els altres coneixements en depenguin, de tal manera que els principis fonamentals es poden entendre sense ajuda de cap altre coneixement, però no a la inversa. (El mètode Racionalista Cartesià es doncs principalment deductiu, enfront dels mètodes dits empírics, que son inductius i basats en l'experiència.)
Aquest paràgraf m'ha tranquilitzat perquè m'he adonat que sense haver-ho estudiat havia comprès que jo que pensava que feia raonaments cartesians, realment els feia!
I aleshores m'he trobat davant l'article de l'Òscar Palau sobre la justícia imprevisible. I he comprès que la justícia ben feta ha de ser cartesiana o no és justícia! Aleshores he elucubrat sobre el paràgraf de l'article que diu:
Tot plegat no és fruit d’altra cosa que del fet que l’Estat espanyol té la paella pel mànec tant pel seu control absolut de la interpretació jurídica com, fins i tot, pel monopoli en l’ús de la força. “Té una enorme mandra intel·lectual per argumentar res, perquè no ho necessita, ja té tot el poder”.
Comprovem finalment que les vegades que en l'asrticle apareix el mot previsible, (im)previsible o les seves variants, el poder judicial rellisca...
Vegem l'article i jutgem nosaltres mateixos si el mètode cartesià és l'aplicat per la justícia espanyola.
26 agost
2018 2.00 h
Una justícia (im)previsible
La
vulneració per part de l’Estat de la seguretat jurídica, que subratlla la previsibilitat dels delictes, serà un punt
bàsic en la defensa dels líders independentistes
Una
sentència recent d’Estrasburg avala l’argument
Òscar
Palau - Barcelona
Una de les normes
bàsiques en qualsevol democràcia és la
seguretat jurídica. Això és: que un estat
es regeix per regles i principis coneguts que permeten als ciutadans anticipar
els problemes legals que poden tenir segons les accions que facin, ja que això
llavors fa que puguin actuar en conseqüència.
“La
previsibilitat és una cosa molt bàsica, és
l’abecé de l’estat de dret”, exposava dijous Jorge Cagiao, professor de civilització espanyola
contemporània de la Universitat de Tours, des de la Universitat Catalana
d’Estiu de Prada. No cal dir que Cagiao ho
deia per l’actuació judicial de l’Estat pel que fa al procés català: que acabés
als jutjats “estava cantat”, indica, però la imputació de rebel·lió “trenca
tots els esquemes de la lògica i la seguretat jurídica”, que segons ell “ha
brillat per la seva absència”.
El
professor creu que els líders independentistes, que sempre van
apel·lar a un procés pacífic i mai a la força per assolir la independència, “ben segur que havien fet aquest càlcul”,
perquè la rebel·lió exigeix una violència que
mai hi va ser, si bé després els jutges se
l’han volgut inventar. “Hi ha una improvisació sobre la marxa, i la justícia no
es pot improvisar, perquè l’estat de dret ha de ser molt exigent, ha de posar
límits al poder arbitrari”, assenyala
Cagiao, que creu que tot plegat no és fruit
d’altra cosa que del fet que l’Estat espanyol té la paella pel mànec tant pel seu control absolut de la interpretació jurídica com, fins i tot, pel
monopoli en l’ús de la força.
“Té una enorme mandra intel·lectual per argumentar res, perquè no ho necessita,
ja té tot el poder”,
reflexiona.
Cagiao creu que si la causa arriba al Tribunal de Drets Humans “els magistrats al·lucinaran” que hi hagi pogut
haver un trencament “tan bèstia”. I és que, de jurisprudència a Estrasburg en aquest
sentit, de fet, ja n’hi ha, i molta. La més recent, de fa menys d’un any, en
concret de l’octubre passat, quan va condemnar Rússia per sentències
“arbitràries i poc raonades” contra el líder opositor Aleksei Navalni i el seu
germà Oleg. Els tribunals
nacionals els havien condemnat el 2014 per delictes de frau comercial i
blanqueig de capitals per uns tractes anys enrere de la seva empresa de serveis
logístics, però la cort europea ho va tombar, ja
que va considerar que s’havien vulnerat els articles 6 (dret a un judici just,
i a la presumpció d’innocència) i 7 (no hi pot haver pena sense llei) del
Conveni Europeu dels Drets Humans. En concret, va considerar que la
jurisdicció russa havia donat una “interpretació
àmplia i no previsible” als
delictes segons el Codi Penal del país, ja que era “impossible de preveure” que les pràctiques
comercials dels condemnats poguessin constituir cap delicte, atès que eren legals quan les van acordar, i va ser l’autoritat judicial la que en va estendre la
interpretació en uns termes “tan amplis i ambigus” que no satisfeien els
requisits de previsibilitat.
Aquesta sentència justament la subratllava aquesta setmana, també a
Prada, un altre professor de teoria política, ni més ni menys que el vicepresident del Parlament, Josep Costa. I Raimon
Tomàs, advocat d’una de les processades, l’expresidenta del Parlament Carme
Forcadell, ja confirmava que n’havien pres bona nota amb vista a utilitzar-la en
el judici. Com en el cas rus,
Costa considera que el català “és un procés
polític totalment imprevisible”. Ho és que les mobilitzacions del 20-S donessin lloc a
sedició, i que l’1-O signifiqués rebel·lió, delicte del qual recorda que “no es
va començar a parlar fins al 27-O”, i menys amb el precedent que els jutjats
pel procés participatiu del 9-N ho havien estat per desobediència i
malversació, delicte que fins i tot va caure. “L’Estat espanyol actua sense cap tipus de límit als seus
poders, i l’única garantia que queda és la de la justícia internacional”, concloïa Costa.
Això sí, fins i tot en el cas que Estrasburg els acabi donant la raó, el
professor Cagiao alertava en el seu seminari que la decisió que prengui podria
tenir poc impacte en la justícia espanyola, que sovint en fa cas omís. “Ja hi
ha jurisprudència recent sobre la crema de fotos del rei, que es va considerar
una acció emparada per la llibertat d’expressió, i no ha estat obstacle perquè
hagin condemnat Valtònyc a una pena de presó”, constatava.
Monopoli
El professor Cagiao va recordar a Prada que l’Estat espanyol té “un
monopoli absolut” sobre la seva legalitat, i que hauria pogut fer evolucionar
“de manera molt diferent” el conflicte català, per la qual cosa el fa
responsable de la “degradació de l’estat de dret” a què s’ha arribat.
Jorge Cagiao
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada