diumenge, 26 d’agost del 2018

28/08/2018. Òscar Palau. Una justícia (im)previsible. La vulneració per part de l’Estat de la seguretat jurídica, que subratlla la previsibilitat dels delictes, serà un punt bàsic en la defensa dels líders independentistes. Una sentència recent d’Estrasburg avala l’argument. Una de les normes bàsiques en qualsevol democràcia és la seguretat jurídica. Això és: que un estat es regeix per regles i principis coneguts que permeten als ciutadans anticipar els problemes legals que poden tenir segons les accions que facin, ja que això llavors fa que puguin actuar en conseqüència.“La previsibilitat és una cosa molt bàsica, és l’abecé de l’estat de dret”, exposava dijous Jorge Cagiao, professor de civilització espanyola contemporània de la Universitat de Tours, des de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada. No cal dir que Cagiao ho deia per l’actuació judicial de l’Estat pel que fa al procés català: que acabés als jutjats “estava cantat”, indica, però la imputació de rebel·lió “trenca tots els esquemes de la lògica i la seguretat jurídica”, que segons ell “ha brillat per la seva absència”.

Benvolguts,

Avui ens trobem amb l'article de l'Òscar Palau sobre la justícia imprevisible

És un concepte evident, per entendre'ns diríem que encara que la justícia és "muy suya" segons el Forges, és evident que qui s'ha cregut sempre cartesià no pot entendre que davant d'un problema de sí o no hi pugui haver altres solucions (imprevistes). Els cartesians sabem que les lleis són protocols que es diu ara i que en les lleis i les constitucions que no són altra cosa que un conjunt de lleis, tot està previst, o no són lleis!

Jo que sempre he estat ateu (gràcies a Déu), ara estic comprenent que de fet el que era abans de res era cartesià!

De jovenet sempre m'havia inquietat que quan els catòlics es confessaven davant d'un capellà i aquest els imposava una penitència, davant de dos pecats iguals, podia haver-hi dues penitencies, o tres, o quatre..., diferents (semblava que al lliure albir del capellà)!

Ara de més gran em succeeix el mateix amb els judicis que n'hi ha molts darrerament. Com que no he estudiat lleis soc incapaç de desenvolupar un criteri que em digui que davant d'un determinat delicte, la pena que el jutge imposa està definida. 

Llavors he trobat en la Viquipèdia, en l'entrada de René Descartes, el següent paràgraf:

La condició perquè un coneixement sigui real és que pugui ser deduït d'unes causes primeres,[4] que han de complir dues condicions: la primera, ser clares i evidents quan la ment humana s'aplica atentament a la seva consideració; i la segona, que tots els altres coneixements en depenguin, de tal manera que els principis fonamentals es poden entendre sense ajuda de cap altre coneixement, però no a la inversa. (El mètode Racionalista Cartesià es doncs principalment deductiu, enfront dels mètodes dits empírics, que son inductius i basats en l'experiència.)

Aquest paràgraf m'ha tranquilitzat perquè m'he adonat que sense haver-ho estudiat havia comprès que jo que pensava que feia raonaments cartesians, realment els feia!

I aleshores m'he trobat davant l'article de l'Òscar Palau sobre la justícia imprevisible. I he comprès que la justícia ben feta ha de ser cartesiana o no és justícia! Aleshores he elucubrat sobre el paràgraf de l'article que diu: 

Tot plegat no és fruit d’altra cosa que del fet que l’Estat espanyol té la paella pel mànec tant pel seu control absolut de la interpretació jurídica com, fins i tot, pel monopoli en l’ús de la força. “Té una enorme mandra intel·lectual per argumentar res, perquè no ho necessita, ja té tot el poder”.

I he comprès que els jutges espanyols o l'estat espanyol poden interpretar juridicament el problema i a més degut a la manca de divisió de poders tenen el monopoli en l’ús de la força. (El "lawfare").  

Comprovem finalment que les vegades que en l'asrticle apareix el mot previsible, (im)previsible o les seves variants, el poder judicial rellisca...

Vegem l'article i jutgem nosaltres mateixos si el mètode cartesià és l'aplicat per la justícia espanyola. 


26 agost 2018 2.00 h

Una justícia (im)previsible
La vulneració per part de l’Estat de la seguretat jurídica, que subratlla la previsibilitat dels delictes, serà un punt bàsic en la defensa dels líders independentistes

 Una sentència recent d’Estrasburg avala l’argument



Òscar Palau - Barcelona
Una de les normes bàsiques en qualsevol democràcia és la seguretat jurídica. Això és: que un estat es regeix per regles i principis coneguts que permeten als ciutadans anticipar els problemes legals que poden tenir segons les accions que facin, ja que això llavors fa que puguin actuar en conseqüència.

“La previsibilitat és una cosa molt bàsica, és l’abecé de l’estat de dret”, exposava dijous Jorge Cagiao, professor de civilització espanyola contemporània de la Universitat de Tours, des de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada. No cal dir que Cagiao ho deia per l’actuació judicial de l’Estat pel que fa al procés català: que acabés als jutjats “estava cantat”, indica, però la imputació de rebel·lió “trenca tots els esquemes de la lògica i la seguretat jurídica”, que segons ell “ha brillat per la seva absència”.

El professor creu que els líders independentistes, que sempre van apel·lar a un procés pacífic i mai a la força per assolir la independència, “ben segur que havien fet aquest càlcul”, perquè la rebel·lió exigeix una violència que mai hi va ser, si bé després els jutges se l’han volgut inventar. “Hi ha una improvisació sobre la marxa, i la justícia no es pot improvisar, perquè l’estat de dret ha de ser molt exigent, ha de posar límits al poder arbitrari”, assenyala Cagiao, que creu que tot plegat no és fruit d’altra cosa que del fet que l’Estat espanyol té la paella pel mànec tant pel seu control absolut de la interpretació jurídica com, fins i tot, pel monopoli en l’ús de la força. “Té una enorme mandra intel·lectual per argumentar res, perquè no ho necessita, ja té tot el poder”

reflexiona.
Cagiao creu que si la causa arriba al Tribunal de Drets Humansels magistrats al·lucinaran” que hi hagi pogut haver un trencament “tan bèstia”. I és que, de jurisprudència a Estrasburg en aquest sentit, de fet, ja n’hi ha, i molta. La més recent, de fa menys d’un any, en concret de l’octubre passat, quan va condemnar Rússia per sentències “arbitràries i poc raonades” contra el líder opositor Aleksei Navalni i el seu germà Oleg. Els tribunals nacionals els havien condemnat el 2014 per delictes de frau comercial i blanqueig de capitals per uns tractes anys enrere de la seva empresa de serveis logístics, però la cort europea ho va tombar, ja que va considerar que s’havien vulnerat els articles 6 (dret a un judici just, i a la presumpció d’innocència) i 7 (no hi pot haver pena sense llei) del Conveni Europeu dels Drets Humans. En concret, va considerar que la jurisdicció russa havia donat una “interpretació àmplia i no previsible” als delictes segons el Codi Penal del país, ja que era “impossible de preveure” que les pràctiques comercials dels condemnats poguessin constituir cap delicte, atès que eren legals quan les van acordar, i va ser l’autoritat judicial la que en va estendre la interpretació en uns termes “tan amplis i ambigus” que no satisfeien els requisits de previsibilitat.

Aquesta sentència justament la subratllava aquesta setmana, també a Prada, un altre professor de teoria política, ni més ni menys que el vicepresident del Parlament, Josep Costa. I Raimon Tomàs, advocat d’una de les processades, l’expresidenta del Parlament Carme Forcadell, ja confirmava que n’havien pres bona nota amb vista a utilitzar-la en el judici. Com en el cas rus, Costa considera que el català “és un procés polític totalment imprevisible”. Ho és que les mobilitzacions del 20-S donessin lloc a sedició, i que l’1-O signifiqués rebel·lió, delicte del qual recorda que “no es va començar a parlar fins al 27-O”, i menys amb el precedent que els jutjats pel procés participatiu del 9-N ho havien estat per desobediència i malversació, delicte que fins i tot va caure. “L’Estat espanyol actua sense cap tipus de límit als seus poders, i l’única garantia que queda és la de la justícia internacional”, concloïa Costa.

Això sí, fins i tot en el cas que Estrasburg els acabi donant la raó, el professor Cagiao alertava en el seu seminari que la decisió que prengui podria tenir poc impacte en la justícia espanyola, que sovint en fa cas omís. “Ja hi ha jurisprudència recent sobre la crema de fotos del rei, que es va considerar una acció emparada per la llibertat d’expressió, i no ha estat obstacle perquè hagin condemnat Valtònyc a una pena de presó”, constatava.

Monopoli
El professor Cagiao va recordar a Prada que l’Estat espanyol té “un monopoli absolut” sobre la seva legalitat, i que hauria pogut fer evolucionar “de manera molt diferent” el conflicte català, per la qual cosa el fa responsable de la “degradació de l’estat de dret” a què s’ha arribat.

Jorge Cagiao

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada