Benvolguts,
Ramón Cotarelo: “Estic segur que a l’octubre
hi hauria hagut morts; conec bé els qui dirigeixen l’Estat”
Text: Joan Vila i Triadú /
Fotos: Ivan Giménez
dimarts, 31 juliol 2018
La pluja no para al jardí de l'hotel de Sant Boi de Llobregat on hem
quedat. És una tarda de dissabte, però a Ramón Cotarelo (Madrid,
1943), catedràtic emèrit de Ciència Política i de l'Administració de la UNED,
escriptor i politòleg molt implicat en el procés, no li fa gens de mandra
explicar-se a fons durant el temps que calgui.
Comencem parlant
d'arrels familiars i acabem analitzant el conflicte Catalunya-Espanya, dins
d'aquest Estat que Cotarelo considera fallit i irreformable, tal com
explica a 'España quedó atrás' (Ara Llibres). La saviesa acumulada en més
de set dècades de professió i traslladada a una quarantena de llibres
—acadèmics i no tant— es fa difícil d'encaixar en una conversa.
FOTOS: IVAN GIMÉNEZ
"Catalunya va ser ocupada pels espanyols, com
França ho va ser pels nazis"
Sabem que
vostè va néixer el 1943 a Madrid; però, anant una mica més
enrere, parli’ns de les branques familiars que té en diferents punts
de l’Estat.
La meva família paterna és d’un poblet de Conca que es diu Olivares del
Júcar i era una família camperola. El meu avi va tenir un cop de sort amb una
concessió d’obra pública durant la dictadura de Primo de Rivera. Va fer alguns
calerons i això li va permetre donar estudis als seus fills, entre els
quals el meu pare. En canvi, la meva família materna era de l’aristocràcia
gallega ‘de províncies’, que se’n deia aleshores. Tant la meva àvia com el
meu avi materns eren ‘gente bien’. Ella tenia terres —i mira que és difícil ser
terratinent a Galícia, el país del minifundi—, i ell era catedràtic
d’universitat a Santiago. Van tenir cinc filles, entre les quals la meva
mare.
Qui va
anar a viure a Madrid, els seus pares o els seus avis?
En el cas de la família paterna, va ser el meu pare, que va anar a
estudiar a Madrid i ja s’hi va quedar, perquè tenia una vocació política molt
forta. El cas de la mare, en canvi, és una història molt curiosa. Els avis
vivien a Galícia, però els besavis, tot i ser d’Astúries, vivien a Madrid,
perquè el meu besavi era secretari de la Real Academia de la Lengua Española,
i, és clar, els secretaris d’aquesta institució han de viure a Madrid. La mare volia estudiar, però a casa no la deixaven…
Fixa’t que fort: cinc filles d’un catedràtic d’universitat, i no volia que cap
d’elles estudiés…
…només pel
fet de ser dones?
Sí, és clar, perquè aleshores les dones no estudiaven. De manera que
l’única que va estudiar va ser la meva mare perquè es va revoltar contra els
avis i se’n va anar a Madrid, a casa del meu besavi. Hi va estudiar el
batxillerat i després va fer una carrera universitària. Però llavors l’àvia, la
que era de la petita noblesa de províncies, que es moria de ganes d’anar a la
‘Cort’, amb l’excusa de viure amb la filla, va aconseguir que al seu marit li
arreglessin un trasllat de càtedra. Li van donar
una càtedra específica de filologia galaicoportuguesa —que, per cert, es va
extingir amb la seva mort— i van acabar els seus dies a Madrid.
“Vaig tenir sort: vaig néixer i em vaig criar en un
ambient que no tenia res a veure amb el país que hi havia llavors”
Com es van
conèixer el seu pare i la seva mare?
La mare es va casar primer amb un catedràtic de biologia, però al cap de
poc se’n va divorciar, aprofitant la Llei del divorci de la República.
I després es va ajuntar amb un heroi del Cinquè Regiment, que era el meu
pare. Tots dos eren republicans: el meu pare, a més a més, era comunista; la
meva mare, no. Ella treballava, en contra de la
voluntat de la família. Aquests
són els drames familiars de la història recent d’Espanya. De les cinc germanes, la gran va sortir falangista i la
segona, que era la mare, va sortir ‘roja’. Imagina’t com va anar: la família
paterna, molt d’esquerres, i la família materna, molt de dretes, excepte
l”ovella negra’, que era ma mare. Es van conèixer al Ministeri de
Propaganda de la República, van formar parella i, en acabar la guerra, es
van exiliar a França. Van estar als camps de concentració i, quan van
entrar els alemanys, van decidir tornar. Però,
abans, van haver de casar-se, perquè, si no, no els deixaven entrar a Espanya.
I amb això, ho vaig aprofitar jo per néixer, el 1943…
Però no és
pas fill únic…
No,
vam ser tres; la gran va morir al cap de poc de tornar de l’exili, per una
pulmonia, per manca d’antibiòtics. Els meus pares van regularitzar la situació gràcies als oficis
del meu avi matern, que era un personatge del règim. Érem en plena
misèria de la postguerra. Llavors, vaig néixer jo i, al cap d’uns quants anys,
van tenir un altre fill, el meu germà petit.
A casa seva
es parlava de política o no, per por de la repressió?
I tant, no s’hi parlava de res més. I no només de
política, s’hi parlava d’art, de literatura, de cinema, de música… Era una
casa plena de llibres, de tradició culta. És cert que la por obligava, si més
no, a tenir una mica de precaució en parlar de política, però se’n parlava…
Vaig tenir sort: vaig
néixer i em vaig criar en un ambient que no tenia res a veure amb el país que
hi havia llavors. Per exemple, a casa meva
no hi va haver mai cap crucifix i no vaig tenir una educació catòlica.
Així
doncs, té bons records de la seva infància? Va ser allò que se’n diu un
‘nen feliç’?
Sí, suposo que vaig ser feliç, pel que sento dir als psicòlegs sobre el
valor dels records. En tinc molt pocs i els que
tinc són agradables, dins de la duresa de l’època, perquè tant la meva mare com
el meu pare van tornar a la presó. Van caure en un expedient del Partit
Comunista, no perquè en fossin militants, sinó perquè els comunistes, que
sempre organitzen associacions de masses darrere de les quals s’amaguen, van
muntar una Unión de Intelectuales Libres (UIL). Els meus pares s’hi van
apuntar i els van detenir. Quan la policia va venir a buscar-los, a les tres de
la matinada, que és l’hora que feien aquestes coses, jo era al llit molt
malalt. No sé què tenia, alguna cosa del pulmó, amb molta febre. Com que la policia se’ls va endur tots dos, es va quedar
un agent de la policia a la cambra amb mi mentre arribava la meva àvia a
cuidar-me. Recordo haver-me despertat i haver-me trobat un ‘tio’ assegut al
costat del llit amb una pistola. Devia tenir quatre o cinc anys; no és pas una imatge desagradable perquè, per a un nen,
veure una pistola és com veure una joguina, però amb el pas del temps em vaig
adonar de com va ser d’especial aquella situació.
Avancem:
fa el batxillerat i entra a la Universitat. Per què escull ciències polítiques?
No concebia estudiar cap altra cosa. La meva primera vocació era la filologia,
però és que tenia la Facultat de Polítiques al costat de casa i era el
que més m’interessava. Eren els anys seixanta…
Com era la
Facultat de Polítiques en aquell temps? Els estudiants ja hi estaven
organitzats?
No,
no, ni en aquell temps ni més tard. El moviment estudiantil era molt visible;
però, en realitat, el grau de conscienciació era força baix. La Facultat de Polítiques de Madrid era un niu de ‘señoritos’: l’havien fundat per crear una
màquina de quadres de la Falange, però els
va sortir rebel. Eren
els seus propis fills, excepte quatre que veníem dels republicans i que, si
havíem pogut arribar a la Universitat, era perquè veníem de bona família; si
no, de què… Aquesta facultat i la de Dret eren nius de ‘nens de casa bona’, una cosa deplorable. Però hi
havia un petit nucli disposat a fer soroll, i això va començar a créixer.
“Crec que la gran desgràcia d’Espanya ha estat el catolicisme, amb tots els respectes pels catòlics”
Va militar
en una mena de sindicat d’estudiants clandestí, la FUDE, oi?
Sí,
és l’única organització a la qual encara sóc fidel, perquè me’n sento moralment
pertanyent gairebé per herència familiar. La FUDE era la Federación
Universitaria Democrática Española i era hereva de la FUE de la República; no
se li va voler posar el mateix nom per no confondre-la. La meva mare va ser membre de la
FUE. Per
això continuo afiliat a la FUDE, per raons romàntiques i d’amor filial. I
perquè va ser la millor organització que hi va haver. Hi érem tots: anarquistes,
trotskistes, estalinistes, comunistes, socialistes… i ens portàvem bé entre
nosaltres. Però va fracassar en acabar la dictadura. Segons uns, va ser
rebentada des de dins pels comunistes, quan van veure que no la podien
controlar…; segons altres, s’esgotà per causes naturals. Encara conservo
amistat amb molta gent de la FUDE. Vam tenir fins i tot una tancada idèntica a
la Caputxinada de Barcelona, l’any 1965, quan ens vam refugiar 95
persones al Paranimf de la Facultat i vam passar-hi un dia i una nit amb
la policia envoltant-nos. Tots vam ser detinguts i expedientats, és clar.
Però em
consta que va estar també afiliat al Partit Comunista…
Van ser pocs mesos. En aquell temps, cap al 1963 o 1964, si eres
antifranquista, et preguntaves: “Aquí, qui fa alguna cosa contra això?”. Doncs,
els comunistes, és clar. Abans, vaig estar temptat d’entrar al Frente de
Liberación Popular (FLP), més conegut com a ‘Felipe’ per la sigla, però vaig veure que tenien un matís catòlic, i, a mi, el catolicisme sempre m’ha provocat paüra; refermo la paraula ‘paüra’ [“pavor” en l’original en
castellà]. Crec que la gran desgràcia d’Espanya ha estat el
catolicisme, amb tots els respectes pels catòlics. L’FLP tenia un element radical, però catòlic. Més
tard va resultar que els comunistes també van acabar tenint un catòlic en el
Comitè Central…
Ha dit
paraules molt dures sobre els comunistes espanyols…
És
que el que van fer els comunistes és lamentable. Es van entregar al franquisme. Això de la “reconciliació
nacional” no deixa de ser un pur entreguisme
als franquistes. Només vaig
aguantar quatre mesos al PCE. Me’n vaig escapar per fundar un partit
proxinès, una escissió maoista, que vam crear entre tres amics, un estudiant de
filosofia, un de dret i jo. I li dèiem ‘proletari’… però si cap dels tres havia
vist un proletari en la seva vida! Allò no m’ho podia prendre seriosament, no
m’encaixava. En aquell partit, el secretari general va acabar sent el meu pare…
Ara que
esmenta de nou el seu pare, tinc una curiositat: el canvi d’ordre dels seus
cognoms, de Ramon García Cotarelo a Ramon Cotarelo García, com es diu ara
vostè, té a veure amb discrepàncies amb el seu pare?
No, no, i ara! És una decisió personal meva, no és res contra ell, tot al
contrari. Quan va sortir de la presó, als anys seixanta, el meu pare es va
tornar a exiliar, aquest cop a Colòmbia. I
la meva mare no se’n va voler anar amb ell, perquè no ho va veure clar. Ens
va deixar interns en un col·legi a Madrid, jo era llavors a quart de
batxillerat, i se’n va anar a Bogotà a veure com hi vivia el meu pare. Era
professor de veterinària i havia muntat un restaurant, però anava trampejant
com podia. La meva mare va tornar i va dir que allà no hi havia les condicions
mínimes per a nosaltres, que ens quedàvem a Madrid. Sabent com és ara,
imagina’t com devia ser Colòmbia en aquells temps. Al
cap d’alguns anys, el meu pare va tornar a Espanya i el van tornar a empresonar.
Vaig coincidir uns quants mesos a la presó amb
ell. Sempre hi he tingut molt bones relacions.
Però no
m’ha contestat: per què es va canviar l’ordre dels cognoms?
Per dues raons: la primera, perquè de García n’hi ha centenars de milers
i, si vols que et diguin García Cotarelo per no confondre’t, és molt llarg —de
fet, als primers ordinadors no m’hi cabia sencer. La segona, perquè els meus
avis van tenir només filles, de manera que el cognom Cotarelo en tots els néts
estava en segon lloc i es perdia. Si vas a
Vegadeo, el poble asturià d’on són oriünds els meus avis materns, hi ha un gran
culte per alguns Cotarelos avantpassats meus, hi ha carrers i equipaments amb
els seus noms. Era una llàstima que es perdés aquest cognom. Ara bé,
de tots els néts, crec que l’únic que va anar al Registre Civil a fer el
tràmit oficial vaig ser jo. I també vaig haver
de canviar els cognoms dels meus fills. Em
refereixo als tres fills que vaig tenir amb la meva primera parella, que també
es deien García Cotarelo, perquè la seva
mare estava casada amb un altre home i llavors no hi havia divorci, o sigui,
que els vaig haver d’inscriure amb els meus cognoms… Semblaven els meus
germans, no pas els meus fills.
“Els que diuen ara que la Transició va ser una
traïció, una canallada, que em diguin on van escriure això el 1976. Perquè ara
és fàcil de dir”
Tornem a la seva vida. Acaba la carrera i se’n va a la Universitat de Frankfurt, a Alemanya. Per què ho fa? Per necessitat de marxar de la persecució de la dictadura o per acabar de formar-se en ciències polítiques?
Doncs
per les dues coses alhora: perquè, havent estat a la presó, tenia inhabilitació per exercir
a Espanya. I perquè, per a qui volgués fer alguna cosa en el món de les
ciències polítiques, Frankfurt era una destinació absolutament fascinant. Allí s’hi estava
fabricant tota la teoria revolucionària del moment, des del punt de vista
acadèmic. Hi havia el pensament més crític, més avançat del moment, hi havia
els Adorno, Abendroth, Habermas… també un quant temps abans Marcuse.
Era el centre del pensament crític europeu. Hi vaig aprendre moltes coses, perquè a Alemanya
no només s’estudia una matèria, sinó tres, una com a principal i dues més de
secundàries. Hi pots estudiar gairebé a la carta: política, sociologia,
història, filosofia… i també vaig aprendre alemany a marxes forçades en un
Goethe Institut.
La fi de
la dictadura franquista, és a dir, la mort del general Franco, l’enganxa a
Lancaster, al Regne Unit, on continuava formant-se amb una beca Juan March. Com
ho va viure?
Doncs gairebé ni me n’assabento, de la mort de Franco. Vivíem al campus
universitari, amb la meva primera dona, havíem sortit a prendre alguna cosa i
vaig enganxar un diari per casualitat. Hi veig un titular que deia, en alemany,
“El vell general mor a Espanya”. Vaig cridar: “Concha, fixa-t’hi, s’ha mort
aquest”. Jo estava quasi convençut que era immortal. Quan vivies a l’estranger
i deies que eres espanyol, sempre et preguntaven: “Què pensa que passarà a
Espanya quan es mori Franco?”, i tu ja no sabies què dir-los. Al final, per
treure-me’ls del damunt, els deia: “Sap què, no
morirà mai; és immortal”. Encara més: ell mateix es va fabricar
un assaig de mort el 1974, va fer veure que es moria, va transmetre els poders
a Joan Carles, que va arribar a ser rei transitori; però, quan Franco es va
adonar que tot funcionava, va recuperar les regnes. L’altre se les va deixar
prendre —perquè Joan Carles era i sempre ha estat “un merda”—, i el
dictador va tornar a manar un any més.
Amb la
mort de Franco, arribem a la Transició, que vostè va analitzar en diversos
llibres acadèmics [com ara ‘Transición política y consolidación democrática en
España (1976-1986)’]. En aquella època, als anys vuitanta i principis dels
noranta, vostè la considerava un procés polític força positiu per a Espanya.
Però en els últims anys ha canviat d’opinió respecte a això, oi?
Els meus crítics em diuen que jo sóc un
dels responsables de la ‘teoria
de la modèlica Transició’. No m’importa. Si
fos veritat, el que vull és que els que diuen ara que la Transició va ser una
traïció, una canallada, em diguin on van escriure això el 1976. Perquè ara és fàcil dir-ho. I jo matisaria també
que aquest país està poc acostumat a les visions acadèmiques de les coses. Si
no tens un escrit clarament partidista, no val per a res. Però l’acadèmia és
l’acadèmia, t’agradi més o menys. El que vaig escriure sobre la Transició
als anys vuitanta és el que jo vaig veure que passava. Que a mi, personalment,
m’agradés o no, això és una altra cosa. Els llibres acadèmics es fan per
encàrrec (“Vostè m’ha d’explicar el que va passar i el que es va dir, al marge
del que opini”). Quan vaig poder, en contextos
no acadèmics, en escrits més personals, vaig deixar clara la meva posició: que la Transició va ser el que va ser per un equilibri de
pors. Que això va ser el millor
que podia passar, d’acord amb el que aleshores pensava tothom? Sí, sí, tothom
ho pensa…
Perquè a la Transició
s’hi va arribar amb una por terrible que hi hagués una intervenció militar —de
fet, hi va haver un cop d’Estat el 1981— o una reproducció de la Guerra
Civil, i n’estaven tots terroritzats.
Les
dretes estaven espantades per si les esquerres feien el mateix que elles fan
quan poden, que és castigar els d’esquerres. Fins que no es van convèncer
que els socialistes eren com les ursulines, que no pensaven fer res…
Fins que
els socialistes no guanyen les eleccions del 1982 no s’acaba la Transició,
segons vostè?
No
hi ha acord sobre on comença i on acaba la Transició. N’hi ha que diuen
que s’acaba el dia que s’aprova la Constitució. No ho admeto. D’altres diuen que el dia que
fracassa el cop d’Estat del 1981; també és una opinió factible. Però és més
generalitzada la idea que és el 28 d’octubre de 1982, quan el PSOE
guanya les eleccions per majoria absoluta.
En realitat, identificar cronològicament els processos històrics és tota una
aventura; cal pactar-ho. I, com et deia, això va
ser el producte de dues pors enfrontades que van donar com a resultat un pacte
que, en principi, pretenia ser un “pacte de cavallers”, però que va resultar
ser un ‘pacte de brivalls’ [“pacto de granujas”, en l’original en castellà], si
més no, una part del pacte. Jo crec que l’esquerra va actuar
noblement. Va cedir pensant que els altres cedirien també. Però els altres no
van cedir i ho aprofitaren per demostrar-ho alguns anys després. Aquí és on hi ha el fracàs. És un acord de subentesos que
s’hauria d’haver trencat amb la Llei d’amnistia, però la veritat és que jo no
ho vaig veure; molt pocs ho van veure. Si
algú et diu ara “jo ja sabia a quin preu estàvem comprant l’amnistia”, menteix.
Si em diuen “us van marcar un gol, a
canvi de donar l’amnistia als vostres, s’han autoamnistiat i han fet una llei
de punt final”, ara és fàcil dir-ho, però
llavors no ho va dir ningú.
Què va
passar realment? Per què l’esquerra no es va adonar de l’engany?
Perquè
tenia la necessitat d’autojustificar-se. Recorda que el primer que va fer
Felipe González només arribar a la presidència del Govern va ser pujar a
l”Azor’ [iot de Franco], un error garrafal, però que s’entén per la necessitat
de mostrar als aparells de l’Estat que ells no eren uns bolxevics amb el
ganivet entre les dents… aquelles abraçades a la Guàrdia Civil dels
socialistes… Era una manera de dir “som d’esquerres, però som gent
respectable”. Aquesta és una trampa en la qual cau
tothom, jo també. I encara hi va haver una altra ingenuïtat manifesta:
ningú es va recordar de les cunetes, dels soldats republicans enterrats de
qualsevol manera. Va ser una negligència i un oblit terrible. Jo no hi vaig
pensar… Hi havia gent que ho va pensar i no va dir res? Potser sí, m’ho crec,
però jo no… Encara més: no
solament no vam fer res sobre això podent-ho fer; és
que d’algunes coses no en teníem ni idea.
Per exemple, des dels nens segrestats
fins als ‘rojos’ afusellats o empresonats i lliurats en condicions de pràctic
esclavatge a les famílies franquistes…; de tot això, jo me n’he assabentat
molts anys després.
M’eximeix això de culpa?
No, perquè hauria de saber que el feixisme és capaç d’això i de molt més.
Estàvem obligats a fer-ho i no ho vam fer, però no per mala fe, per descomptat.
“Els nacionalistes espanyols són els únics
nacionalistes del món que diuen que són ‘no nacionalistes'”
Parlem de
la seva relació amb Catalunya. Recorda quan va tenir el primer contacte amb
aquesta terra?
No ho recordo; tinc coneixement de Catalunya des de sempre. Potser a
través de la literatura… Pensa que jo llegeixo en català. Per deformació
professional, no llegeixo mai traduccions de llengües que puc entendre. Perquè
sóc traductor i sé que els traductors som uns traïdors repugnants. Recordo
haver llegit el ‘Tirant lo Blanc’ de molt jove, directament aconsellat des del
‘Quixot’. Vaig trobar-lo un llibre extraordinari. I amb ell començo a
entusiasmar-me amb la cultura catalana. Si em demanes que localitzi un moment
concret en el qual tinc clar que Catalunya és una opció diferent d’Espanya…
[pensa un moment]… sí, va ser llegint ‘Últimas tardes con Teresa’, de
Juan Marsé. Allà veus que hi ha una qüestió de
classe, de cultura, de xoc cultural. Llegint Marsé, que no és
precisament un catalanista, t’adones que hi ha un problema latent. I això em va portar a altres autors catalans, que, encara
que fossin radicals, eren molt cauts en la qüestió nacional. Penso, per
exemple, en Montserrat Roig, que també era comunista, però amb aquella
prudència de tanta gent catalana d’esquerres de les quals no entens com,
després de tot el que van viure, no fossin més pronunciadament
independentistes. Rosa Regàs, una
altra d’aquestes, una persona intel·ligent, capaç, competent, amb qui tinc una
gran amistat, però mai no he entès perquè no era independentista, quan hi
encaixaria perfectament. O Victòria Camps, per
exemple.
Als anys
vuitanta, quan Pujol va començar la seva presidència, que es va allargar 23
anys, quina relació tenia vostè amb Catalunya?
Bàsicament, una relació acadèmica com a professor. La ciència política
era una disciplina molt nova, que només s’estudiava a Madrid i a Barcelona.
I per això tenia molta relació amb els col·legues catalans. Quan ells anaven a
Madrid, o jo venia aquí, sempre havien de fer una distinció entre els
professors espanyols i Cotarelo, perquè Cotarelo ja tenia aleshores una visió
diferent sobre Catalunya, més favorable. I ara recordo dos moments concrets en
què aquesta relació es va materialitzar, per dir-ho d’alguna manera. El primer va ser en unes jornades sobre el nacionalisme a
Catalunya que es fan a la UAB i on em van convidar. En el debat, vaig fer una
exposició del que jo creia del nacionalisme català, pel qual sempre he tingut
molta debilitat, per reacció al nacionalisme espanyol. Tot el que s’enfronta al
nacionalisme espanyol ha de ser bo per naturalesa. En un moment del
col·loqui, vaig dir: “Si jo fos català, seria
independentista”.
Vaig arrencar
aplaudiments entre el públic, però a partir d’aquell dia la meitat dels meus
col·legues van deixar de parlar-me.
A alguns els aprecio, i crec que l’afecte és mutu, però a mi aquests rotllos que es porten del federalisme d’esquerres i tot això no m’agraden: els dic que és un “quiero y no puedo”. Aquí no hi ha cap altra solució que la independència. Ells em diuen que estan preocupats pel que se’n farà d’Espanya. Doncs ja veurem, entre tots, si val la pena que Espanya sigui alguna cosa o no val la pena que sigui res, però no pots coartar les teves possibilitats, sent com són molt grans, per la por aquesta. I el segon moment, molt posterior, va ser un article que vaig fer per a la revista ‘L’Espill’, on parlo del nacionalisme espanyol.
Hi formulo el que ja
deia des de feia temps i que ara ja és moneda comuna perquè molta gent se n’ha
adonat: que aquest nacionalisme
espanyol és radicalment fals, perquè comença per dir que no és nacionalista.
Amb la trampa argumental, tan dogmàtica, que “tot
nacionalisme és dolent”, que és com dir que “tot pecat és dolent”,
et trobes que els nacionalistes espanyols es
distingeixen pel fet de ser els únics nacionalistes del món que
diuen que són ‘no nacionalistes’. Això vicia el debat i el fa
impossible.
Et trobes autèntics
feixistes dient que ells no són nacionalistes, que els nacionalistes són els
altres, els perifèrics…
“La Guerra Civil i la postguerra van aixafar el
moviment obrer, però no van servir per aixafar Catalunya”
Aquesta
tesi la torna a desenvolupar al seu darrer llibre, ‘España quedó atras‘ (Now Books, 2018), on diu que l’Estat
espanyol és fallit i irreformable. I hi afegeix que l’independentisme català ha
estat la guspira final que ho ha fet tot molt més evident…
Matisaria
que no és una guspira final: és una guspira que ve des de fa molts anys; el que
passa és que és sistemàticament castigada. Això ja ve de la Guerra de Cuba,
quan el catalanisme es va convertir en projecte polític a partir de les Bases
de Manresa i la Mancomunitat, projecte que és radicalment tallat per la
dictadura de Primo de Rivera. Després
hi ha un renaixement amb motiu de la República, molt breu, i altre cop tallat
de soca-rel per una Guerra Civil que es fa bàsicament per dos motius:
d’una banda, per la revolta obrera i camperola, i de l’altra, per
Catalunya. El resultat final és tristíssim, perquè t’adones que 80 anys
després d’una Guerra Civil “triomfant”,
amb la postguerra sagnant de 40 anys, allò
va servir per aixafar el moviment obrer, sí, és cert, però no va servir per
aixafar Catalunya.
I el problema, per a
determinada gent, torna a ser Catalunya.
Vegem la genial
interpretació de l’humorista Manel Fontdevila d’aquests darrers paràgrafs:
No ho dic ara, en el meu darrer llibre. En un llibre anterior, del 2015,
molt més gruixut i difícil de llegir, perquè és acadèmic [‘La desnacionalización de España. De la nación posible al
Estado fallido‘ (CIS, 1992)], ja ho deia; el que passa és que
ningú en va fer cas. Va ser un llibre que vaig fer per passar comptes amb
mi mateix. “Ramon, exactament on ets tu?”, em preguntava. Doncs sóc aquí, que és el que he acabat fent, venint a
Catalunya. Ja està bé de gent que predica
però no dóna blat. És molt maco dir coses des de lluny… “Vostè creu que això
que està passant a Catalunya és un fenomen nou, del qual tant teoritza i tant
parla?” Doncs, vingui i provi-ho.
Què li
sembla la situació política catalana en aquests moments, amb Carles
Puigdemont i diversos consellers a l’exili, uns quants més a la presó esperant
el judici, i un president de la Generalitat com Quim Torra, que ell mateix ja
ha reconegut que vol ser un president provisional i de transició? Creu que
aquest és el camí per desencallar el conflicte?
No, no ho veig pas així. Perquè una
situació es desencalli, en un conflicte com aquest amb dues parts clarament
enfrontades, cal que hi hagi voluntat per les dues parts, sobretot per la part
dominant, la part més forta, d’arribar a algun acord. I per part de
l’Estat no n’hi ha, en absolut, en absolut.
Fins ara, per la part catalana, les coses s’han fet molt bé. Tinc una gran admiració per Puigdemont; crec que és un
home que ha deixat veure unes condicions que ningú sospitava. Els conec bé tots dos, Artur Mas i Carles
Puigdemont, hem parlat diverses vegades. I, quan li he preguntat a Mas “tu
sabies a qui estaves nomenant?”, ell em contestava “sí, i tant”. Però al final no ho sabia ni el mateix Puigdemont on
s’estava ficant. Ell volia
arribar fins a la preindependència, i després tornar-se’n a casa.
No ha passat res d’això,
però ha estat a l’altura de les circumstàncies en tots els moments. Fins i tot m’atreveixo a dir, si no aixeco picabaralles, que ho
ha fet en contra dels mals consells dels seus aliats. Aquests mesos des del 21-D, Puigdemont ha hagut de dir allò que
no pensava i pensar allò que no deia. Si
hagués fet cas de les pressions d’alguns sectors, s’hauria donat pas molt
abans a això que en diuen un ‘Govern efectiu’. Puigdemont estava obligat a dir que les eleccions eren l’última
opció volguda, però en el fons és l’única sortida que hi ha, si és que n’hi ha,
de sortida.
El veig
molt negatiu… Realment creu que, ara per ara, no hi ha sortida del conflicte?
És
que només hi ha dues opcions: o desobeeixes, investeixes Puigdemont i t’envien la Guàrdia
Civil al Parlament i es torna a muntar un merder, o fas un ‘Govern
efectiu’, per fer què? Posar en marxa un procés constituent i, per tant, tornar
a provocar processos judicials, un altre 155…? Abandonar tota il·lusió
independentista i cenyir-se al marc autonòmic? Això no ho
acceptaríem cap dels independentistes, ni tan sols els partidaris del Govern
efectiu. Com pretens que sigui efectiu un Govern que, si és efectiu per a
nosaltres, els posaran tots a la presó, i, si és efectiu per a ells, oblida
totes les aspiracions de fer una República? Posats
a fer, prefereixo tirar pel dret i desobeir…
Vostè ja
ho hauria fet el 27 d’octubre, sortir al carrer massivament a defensar la
República?
Li
confesso que ho vaig viure molt de prop i vaig parlar amb tothom. Sóc molt
sensible a l’argument de Puigdemont que no es va fer per evitar un bany de
sang, perquè conec els altres i sé de què són capaços. Recordo un moment
molt tens, en què em va trucar la periodista Bea Talegón i em va preguntar com
ho veia. I li vaig dir: “Com l’11 de setembre de
1973 a Xile”. Perquè la pregunta no
és si es va fer bé o no renunciant a defensar la República. La pregunta és: “Qui vol carregar amb morts?” Estic segur que hi hauria hagut morts; conec bé els
qui dirigeixen l’Estat. Veient el que han fet amb els jutges, tot plegat
demostra com en són, de burros, i com porten les coses a situacions sense
sortida. L’única sortida que queda ara és agafar el Pablo Llarena aquest,
ingressar-lo en un psiquiàtric i cancel·lar tots els procediments
judicials en marxa. Però, tornant a l’octubre, jo crec que
Puigdemont ho va fer bé. Sempre hi ha un pinxo que diu “us vau abaixar els pantalons i per això estem així”,
però jo hauria fet probablement el mateix.
I després hauria fet el
mateix que ha fet Puigdemont, exiliar-me i intentar liderar des de fora.
“Puigdemont reprodueix la figura del gran líder
nacional que s’exilia per no haver d’anar a la presó”
En aquest
sentit, vostè ha comparat la situació actual catalana amb la del general De
Gaulle durant l’ocupació alemanya de França…
Sí, sí, la comparació
històrica és claríssima. Catalunya ocupada pels
espanyols, com França ho va ser pels nazis. De Gaulle a Londres, des d’on fa una crida a l’alliberament de
la pàtria i s’erigeix en punt de referència de la legitimitat de la recuperació
de les llibertats franceses.
Això mateix
passa ara amb Puigdemont. Reprodueix exactament la figura del gran líder
nacional que s’exilia per no haver d’anar a la presó. L’únic que em falla és el
tema de la llista única. Crec que va ser un
error no fer una llista única el 21-D. Quan a mi em van trucar i em
van demanar d’anar tancant la llista d’ERC, de seguida vaig preguntar per què
no es feia una sola llista independentista. “No
és possible”, em van dir, i en van donar la culpa a la CUP. Però
fixa’t què fa Puigdemont:
crea Junts per Catalunya
i, tot i ser una marca acabada de sortir, sense publicitat ni res, al primer
sondeig ja li donen el 20% dels vots. I al final va guanyar les altres dues
llistes independentistes, perquè, una llista de país encapçalada per la persona
que representa el principi de legitimitat, la voten fins i tot els militants d’ERC.
Té
una força d’absorció de vots molt gran. Ara tinc una esperança, com que
segurament les primeres eleccions seran les municipals, i aquí els unionistes
solen abaixar la guàrdia, espero que hi hagi llistes unitàries independentistes
i que guanyin al màxim de municipis. Això seria un exemple molt bo per fer una llista de
país quan arribin unes noves autonòmiques i que això doni una victòria
aclaparadora… tot i que admeto que també es pot
perdre. Així és la democràcia.
Creu que
l’elecció de Pedro Sánchez com a president del Govern espanyol pot ajudar a
desencallar el conflicte?
Depèn del que s’entengui per “desencallar”. Si s’entén resoldre la
qüestió tornant a un règim autonomista (que és el punt de vista de Sánchez), la
resposta és “no”, perquè aquesta opció
no és dins dels càlculs independentistes. Si s’entén aconseguir la
independència, és probable. Però dubto que els espanyols anomenessin això
“desencallar”.
Què opina,
doncs, de l’estratègia de desgel promoguda per Sánchez: acostament dels presos,
reunió amb el president Quim Torra…? És real o són només gestos per agrair els
vots dels partits independentistes a la seva investidura?
Opino que no
servirà per a res, perquè el desgel no toca les dues qüestions que són
avui essencials, és a dir, l’alliberament dels presos polítics i el referèndum
pactat d’autodeterminació nacional.
I no pot ser real,
perquè ni Sánchez ni cap governant espanyol tenen marge de maniobra en la
qüestió catalana. No hi ha res a fer si no
es reconeix el dret dels catalans a un referèndum d’autodeterminació vinculant,
i això no ho acceptarà mai el
Govern espanyol si no és per la pressió
internacional.
Joan Vila
i Triadú
Joan A. Forès
Reflexions
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada