20/01/2018. Joan Canadell. #NousRepublicans ... experiències o lliçons? Aquests darrers dies hem pogut llegir per les xarxes, múltiples testimonis de nous republicans, gent amb orígens diversos que en els darrers mesos han pres la decisió irreversible de recolzar la República Catalana. Ho han fet bàsicament, segons ells expliquen, a causa de les vivències i imatges de l'1 d'octubre, però també per les detencions de polítics catalans del 20 de setembre, i alguns arran dels atemptats del 17 d'agost. Son gent principalment fills d'immigrants d'arreu d'Espanya, principalment Andalusia i Extremadura, també n'hi ha de països llunyans com Perú o Turquia, que en la majoria de casos han estat votants de PSC/PSOE o ICV i darrerament Comuns/Podem, però també casos d'ex-votants de PP i Ciutadans. Tots ells, degut a l'actitud de l'Estat dels darrers mesos, no només han decidit desconnectar-ne i apostar per una República Catalana, si no que també s'han conjurat per treballar intensament per aconseguir-la.

Benvolguts,

Comentem l’article engrescador d’en Joan Canadell. Parla de Nous republicans. I d'una experiència interessant i creativa que ha desenvolupat recentment amb nous republicans. I el fet m’estimula la memòria i els sentiments, perquè a casa el concepte i el mot República sempre ha estat relacionat amb l’alegria, l’antifranquisme, l’antimonarquia, l’antiexèrcit espanyol, l’antipolicia espanyola, l’antiGuàrdia Civil, etc.

I en canvi el trist fi de la República espanyola en mans del feixisme i el nazisme internacional és un concepte que sempre ens ha creat el sentiment de derrota, de desempar, de negror, de tristor.

 Ja ho he explicat més d’un cop: Jo vaig néixer cap al final del 1937 en la Catalunya republicana, i no va ser fins el 1944-45 que vaig agafar consciencia que el mon estava en guerra (que s’estava acabant) i que Catalunya també havia estat en guerra quan jo vaig néixer. La guerra ja passada, tanmateix, era un tema comú de les converses familiars: “Abans de la guerra”, “en temps de la República”, “els feixistes”, així com “el raccionament”, la gana que havíem passat, etc...

El meu pare era republicà, la meva mare no tant perquè a casa seva havien tingut una cotxeria de cavalls des d’abans que ella nasqués i el negoci fou col·lectivitzat el 1936, i perdut el 1939. Però l’esperit republicà era a l’ambient a casa, a casa dels parents i a casa del amics. Els meus dos oncles foren reclutats i varen estar al front d’Aragó. El meu pare treballava a la companyia d’electricitat de les tres xemeneies del Paral·lel, anomenada la Canadenca des de la seva creació als anys 10 i fins aquell moment i era una companyia militaritzada per mor de la guerra, per tant els seus treballadors no havien d’anar al front.

Segons la meva percepció primera, a casa se’n parlava molt sovint de la República. Quan el meu pare i els meus oncles sortien a parlar de la República, que era sempre que es reunien, en parlaven amb uns ulls i rostres il·luminats. Un dels meus oncles que era mestre “de la República” que ell en deia perquè havia estudiat a l'Escola Normal de la Generalitat, creada el mateix any 1931, explicava que cap als anys 15 s'havia creat  una Mancomunitat de Catalunya, molt prolífica en idear eines i sistemes pel benestar i la cultura dels catalans, com Biblioteques al pobles, Instituts-Escola i Escoles del Treball, Escoles de Pèrits i Escoles d’Enginyers on jo vaig anar a raure quan tenia 15 anys. També explicaven que la Mancomunitat fou eliminada “manu militari” l’any 1923 pel canvi de règim de monarquia a dictadura militar creada per l’exèrcit espanyol, els seus generals i el rei que varen canviar el règim monàrquic per una dictadura. I explicaven sobretot com el 14 d'abril del 1931 es varen fer unes eleccions que varen portar a la caiguda de la dictadura i a la creació de la República i l’abdicació del rei. I vinga a parlar dels beneficis que en varen treure els catalans de la República. Ells els recordaven com uns anys de prosperitat, de treball i d’alegria...

I quan la República després d’una guerra fratricida de 30 mesos fou vençuda per les forces del mal, l’Exèrcit espanyol, els “regulares”, els moros, la “legión” amb la cabra, la Guàrdia Civil, els alemanys i els italians (a casa se’n parlava molt dels exèrcits que varen ajudar als espanyols a guanyar la guerra) sota les ordres dels generals rebels, els generals africanistes i feixistes, Franco, Sanjurjo, Mola, Yagüe, el Vaticà i la seva Cruzada, etc, l’ambient a casa va passar també a ser un ambient de perdedors. Segons vaig col·legir els catalans havíem perdut la guerra i els espanyols l’havien guanyada. I a casa vàrem esdevenir “rojo-separatistas” y “judeo-masónicos”.

Un apunt complementari d’aquest el podem trobar aquí. Amb uns conceptes molt clars, que des de fa més de 70 anys tinc meridianament assumits:

Primera constatació: ells i nosaltres!

Segona constatació: Jo era català per tant separatista. Jo no era espanyol i cada cop que em deien separatista m’ho confirmaven!

Tercera constatació: ells eren feixistes espanyols i parlaven castellà, nosaltres erem rojos catalans i parlàvem català!

I vaig començar a anar a l'escola a l'any 1943 regida amb aquesta terrible definició de Los siete enemigos de España del Catecismo patriótico de l’any 1939:

"El liberalismo, la democracia, el judaísmo, la masonería, el capitalismo, el marxismo y el separatismo"

De manera que a casa, segons aquest Catecisme érem, per partida quàdruple, enemics d'Espanya. I encara ens dura!

Vegem l’article d’en Canadell:

20/01/2018. 19:28 H

#NousRepublicans ... experiències o lliçons?

Aquests darrers dies hem pogut llegir per les xarxes, múltiples testimonis de nous republicans, gent amb orígens diversos que en els darrers mesos han pres la decisió irreversible de recolzar la República Catalana. Ho han fet bàsicament, segons ells expliquen, a causa de les vivències i imatges de l'1 d'octubre, però també per les detencions de polítics catalans del 20 de setembre, i alguns arran dels atemptats del 17 d'agost.

Els relats ens expliquen que son gent principalment fills d'immigrants d'arreu d'Espanya, principalment Andalusia i Extremadura, també n'hi ha de països llunyans com Perú o Turquia, que en la majoria de casos han estat votants de PSC/PSOE o ICV i darrerament Comuns/Podem, però també casos d'ex-votants de PP i Ciutadans.  Tots ells, degut a l'actitud de l'Estat dels darrers mesos, no només han decidit desconnectar-ne i apostar per una República Catalana, si no que també s'han conjurat per treballar intensament per aconseguir-la.

Son gent fresca, sense apriorismes, bàsicament dones, ben informades perquè els darrers mesos han sigut tan intensos que no han parat de buscar perquès a la situació, i que ara sense conèixer-se de res han fet una nova gran família, la dels nous republicans.

Això demostra que el procés és viu, i de forma intensa, els ho puc assegurar. Molts d'aquests nous republicans, sota el hashtag #NousRepublicans van accedir a muntar un grup tancat i hem estat xatejant els darrers 12 dies sense aturador, amb moltes propostes sobre la taula que es veuran materialitzades les properes setmanes i que sorprendran, no en tinc cap dubte.

Aquestes experiències, han tingut un denominador comú que ha sorgit en els nostres debats, els sentiments. Aquests nous republicans se n'han fet bàsicament pels sentiments d'injustícia, dolor, incomprensió que han tingut els darrers mesos , derivats de l'actitud de l'Estat. Això les ha fet obrir els ulls, reflexionar i entendre que ja no hi ha res a fer amb l'Estat, no és qüestió del PP, si no del sistema PP-PSOE de sempre, amb el recolzament més extremista de Ciudadanos i la inoperància de Podemos.  Per tant la seva aposta definitiva és la nova República catalana. Fins i tot han explicat com la imaginen utilitzant el HT #NRCatalana, amb arguments que demostren que no és un pensament puntual, si no que és irreversible. Aquest denominador comú doncs, format pels sentiments d'injustícia, la reflexió que la única solució és una República, i el raonament que pot ser molt positiva per a tots, és la clau d'èxit per assegurar que durant els propers mesos seguirà creixent el nombre de nous republicans, perquè la fórmula seguirà funcionant. 

L'estat seguirà atacant injustament, més gent seguirà veient que la única sortida és la construcció de la República, i el procés constituent ens portarà a entendre que la República serà molt positiva per a la gran majoria del país. Interioritzin aquesta fórmula i utilitzin-la per a convèncer més gent. Funciona...

Però més enllà de la fantàstica experiència d'aquests darrers 12 dies crec que els nous republicans ens han donat una lliçó múltiple, almenys a mi: 

·         Primer, l'independentisme no ha estat capaç per si mateix de convèncer més del 50% de la població de la conveniència de la República, ha sigut l'Estat amb el seu estil arcaic qui més hi ha contribuït, i seguirà fent-ho, però caldria no esperar gaire temps a encetar el procés constituent i reforçar amb més arguments. Ells ho demanen i volen participar-hi molt activament.

·         Segon, en el moment que hi ha hagut aquests atacs violents els nous republicans s'han posat a treballar de forma decidida i desacomplexada, mentre dins les files de l'independentisme històric es continuen sentint veus que vacil·len, que dubten, que critiquen al govern per inacció o encara prioritzen l'acció d'un partit a la del país. Els puc assegurar que el que veig d'aquesta gent, és que en cap cas pensen que el problema el tenim dins, si no que l'únic culpable és l'Estat i aquells que li donen suport. Per tant cal anar tots a una per vèncer la situació, sense pressa però sense aturar-nos. Ells acaben d'arribar i podran esperar uns mesos o alguns anys a fer efectiva la República, i faríem tots bé pensant que el temps ens va a favor, cada cop hi haurà més nous republicans i cada cop la base serà més forta.

·         Tercera lliçó, fa 3 dies una de les persones del grup va decidir que ja no s'amagaria, que posava la seva foto personal al grup i que no tenia por a donar la cara, i com ella la pràctica majoria van seguir el mateix exemple. Porto 10 anys a primera línia del procés i encara avui veig empresaris, i persones a nivell particular que no volen fer públic el seu suport al procés per por a represàlies. Ells porten 4-5 mesos i ja s'han destapat...creuen vostès que un país pot assumir un repte com el que ens estem proposant, amagant la nostra voluntat política? Com pot ser que encara molts dels independentistes de fa anys s'amaguin quan han vist que els nostres líders s'han jugat el patrimoni i la llibertat per assumir allò que els hi demanem fa 5 anys al carrer cada 11 de setembre?. Saben que els nous republicans no han anat mai a les manifestacions i molts d'ells no saben l'himne dels Segadors?! Una societat covarda no pot aspirar a ser un Estat  amb totes les conseqüències, i no vull dir amb això que haguem d'anar a pit descobert per que ens posin a tots a la presó, però és obvi que només si tots ho fem no ens hi podran posar, no hi ha prou presons per a tots...

·         Finalment, la darrera lliçó d'aquest col·lectiu és el convenciment. Cap d'ells en aquests 12 dies de debats ha donat a entendre que tingués dubtes de si seriem República, cap d'ells. Ho tenen clar, molt clar. La meva pregunta és, quants dels independentistes de sempre tenen aquest convenciment? Ells tenen clar que els mitjans de comunicació els han mentit, vivien enganyats i ara ja no es creuen res de les noticies. Quants dels lectors que fa anys volen la independència encara es desanimen després d'escoltar una tertúlia de Rac1 o de llegir un titular de la Vanguardia o segons quina noticia de TV3. Els suggereixo que no ho facin més, no dubtin, si tenen una baixada de moral entrin al twitter, telegram o facebook de  #NousRepublicans i gaudeixin de la joventut Republicana.

·         Ells diuen que això serà un tsunami, jo m'ho crec, preparats pels efectes?

Joan Canadell
Empresari

J     Joan A. Forès

       Reflexions