Benvolguts,
Qui ho diu que llegir el
diari no serveix per a res? Totes les cròniques i les notícies les pots veure
centenars de vegades per televisió, però en canvi d'articles d’opinió difícilment en veuràs. Les
opinions dels tertulians del Més324
o del Tot es mou, o els espais
setmanals del FAQS (sabíeu que FAQS és l’anagrama de la frase en
anglès “Frequently asked qüestions”?),
són úniques i ens arriben barrejades amb moltes altres informacions.
Per tant el que queda sempre
al nostre abast són els articles d’opinió,
que pots llegir mitja dotzena de vegades, assimilar-los, comparar-los amb
altres opinions diferents, assimilar-los suficientment com per desar-los entre
les nostres neurones permanentment i fins i tot respondre’ls o ampliar-los com
a comentaris.
De fet d’aquesta lectura múltiple
en queda una altra que és la que jo practico: Usar els conceptes importants de l’article d’opinió com a estímul per
bastir un nou article d’opinió presentat
en forma d’apunt d’un Bloc o d’una piulada
de Twitter o d’una entrada al
Facebook, etc.
Avui presentem un article d’en Martí Gironell
al setmanari La República, que explica el perquè d’en Jordi Sànchez quan acaba
les seves intervencions amb unes paraules carregades de significat i de simbolisme,
i que recorda al lector les múltiples putades, els múltiples greuges que els
nostres enemics consuetudinaris usen per fer-se simpàtics amb els catalans: “Llum als ulls i
força al braç.”
Vegem-lo:
17 maig 2019 21.00 h
Opinions
La primera
victòria
Martí Gironell
“Llum als ulls
i força al braç”, diu Jordi Sànchez. Avui és un bon dia per recordar l’origen
d’aquestes paraules
Quan Jordi Sànchez acaba les seves
intervencions, ho fa amb unes paraules carregades de significat i de
simbolisme. “Llum als ulls i força al braç.” No sé si tothom sap d’on surten,
però trobo que avui és un bon dia per explicar-ho. És l’últim vers d’El cant de la senyera, el poema que
va escriure Joan Maragall i sobre el qual es va bastir l’himne de l’Orfeó
Català.
Es va estrenar el 1896 a Montserrat,
en l’acte de benedicció de la bandera de Catalunya, i el règim franquista el va
prohibir des del 1939 i fins al 1960. Ara fa
cinquanta-nou anys, va tenir lloc el que es va conèixer com els fets del Palau de la
Música. No va ser altra cosa que una mostra de la repressió contra el
catalanisme per part de les autoritats franquistes. Reculem fins al 19 de maig
del 1960. Som
al Palau de la Música Catalana, a Barcelona, durant l’homenatge del
centenari del naixement del poeta Joan Maragall organitzat per l’Orfeó
Català i amb presència de ministres de Franco. Ja es
veia a venir que no podia acabar bé de cap de les maneres. L’Orfeó solia tancar
les seves actuacions amb la interpretació d’El cant de la senyera. I en el concert d’homenatge a Maragall,
autor de la lletra, res feia pensar que no es pogués interpretar. Malgrat que
inicialment estava prevista en el programa, es va excloure a última hora per
ordre de governador civil. Només començar l’acte, un grup de joves
que estava assegut a la platea del Palau es va aixecar i va entonar El cant de la senyera mentre es
llançaven uns fulls volants titulats Us presentem el general Franco.
El text el va escriure Jordi Pujol i Soley. La reacció de les autoritats franquistes va
ser ordenar la detenció d’una sèrie de persones, entre elles el mateix Pujol, a
les quals després d’aplicar-los un consell de guerra es va tancar a la presó. No és estrany, doncs, que Jordi Sànchez evoqui a
través d’aquest vers final de l’himne de l’Orfeó
Català aquella
primera victòria catalanista davant la dictadura franquista.
Ens demana que ara que actuen igual que
ara fa seixanta anys, no ho oblidem. I que mantinguem la fermesa i la il·lusió:
“ llum als ulls i força al braç” per no defallir en la lluita per les nostres
llibertats que mantenen entre reixes la seva i la de la resta d’encausats en el
judici.
Martí Gironell
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada