Benvolguts,
Avui
presentem 2 magnífics articles recentment publicats i intrínsecament
relacionats que ens recorden els esdeveniments del 1978. Odei
A.-Etxearte n’és l’autora i els títols són:
·
04/05/2019. Quan el congrés
s’esverava amb l’autodeterminació a la constitució espanyola. Un diputat i un
senador d'Euskadiko Ezkerra van fer aflorar les contradiccions dels
socialistes, comunistes i nacionalistes
·
11/05/2019. Odei
A.-Etxearte. Letamendia: ‘L’estat espanyol té la síndrome turca’. Entrevista a
Francisco Letamendia, l'únic diputat que el 1978 va defensar d'incloure
l'autodeterminació a la constitució espanyola.
Vegem el primer dels articles:
Quan el congrés
s’esverava amb l’autodeterminació a la constitució espanyola
Un diputat i un senador d'Euskadiko Ezkerra van fer aflorar les contradiccions dels socialistes, comunistes i nacionalistes
El 1978,
durant els debats de la constitució espanyola al congrés i al senat,
era una paraula ‘summament perillosa’ que qüestionava els pactes de la transició: l’autodeterminació.
Durant l’estiu i la tardor d’aquell any, una minoria de bascs i catalans va
defensar d’introduir-la a la constitució. Tot i això, només dos
representants d’Euskadiko Ezkerra –Francisco Letamendia al
congrés i Juan María Bandrés al senat– van aguantar esmenes
fins al final, cosa que va generar incomoditat al PSOE, al PSE i al
PSC, al PCE i al PSUC, i entre el PNB i CDC. Alguns havien defensat repetidament el dret d’autodeterminació en
manifestacions i resolucions congressuals, però
a l’hora de la veritat es va imposar la concepció de la unitat indissoluble de
l’estat espanyol i el dret d’autonomia de les nacionalitats;
Un pacte de mínims en favor d’un
consens que semblava precari, sempre a punt de trencar-se i forjat amb l’alè dels militars al clatell.
El dret
d’autodeterminació és ara al centre del debat polític, però la memòria
s’esllangueix. Els arguments de fons esgrimits pels independentistes i
els constitucionalistes ja els van dir uns altres fa quatre dècades. El món ha
canviat però les idees no caduquen, potser perquè els fonaments de l’actual
estat espanyol es van cimentar llavors.
El 4 de juliol de 1978, Heribert Barrera va
llançar un crit del faristol de la cambra estant, on l’any abans havia estat
elegit l’únic diputat de la coalició Esquerra
de Catalunya-Front Electoral Democràtic:
‘Jo proclamo des d’aquesta tribuna que
Catalunya té el dret d’autodeterminació. Si aquest dret no ens és reconegut, no
farem per això la guerra, però no deixarem de reivindicar-lo.’
Quaranta anys després,
amb l’experiència de l’1-O i la majoria de l’anterior govern català
asseguda al banc dels acusats del Tribunal Suprem, l’autodeterminació tornarà
al congrés espanyol en boca d’ERC i JxCat, EH Bildu i els comuns. Com que no la veuen viable, el PNB ja va descartar
d’exigir-la al PSOE durant la campanya electoral. Pedro Sánchez continua tancat en banda en el ‘no és no’, tan
tancat com el PSOE de Gregorio
Peces-Barba.
Tractar el poble basc com a ‘colonitzat’
‘La provocació no és el millor camí per a defensar les idees.’
Peces-Barba, el pare socialista de la constitució, va menystenir així una de les
esmenes de Letamendia. ‘Haver votat l’esmena potser hauria significat que no solament no hi
hauria hagut autodeterminació, sinó possiblement ni tan sols democràcia’, hi va
afegir. Era el 16 de juny de 1978 i en la comissió
d’afers constitucionals del congrés espanyol es discutia l’organització
territorial de l’estat i hi apareixia per segona vegada el dret
d’autodeterminació. El diputat d’Euskadiko Ezkerra ja havia defensat el maig
anterior d’incloure’l en l’article segon de la constitució, el que predica que
la nació espanyola és la ‘pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols’.
Ell s’imaginava una altra redacció: ‘La constitució es fonamenta en la
plurinacionalitat de l’estat espanyol, la solidaritat entre els seus pobles, el
dret d’autonomia de les regions i nacions que l’integren i el dret
d’autodeterminació d’aquestes últimes.’ Entre l’un i l’altre, un abisme.
El PSOE, com la UCD, al·legava aquell juny que el
dret d’autodeterminació només era aplicable a les colònies. Segons Peces-Barba,
avalar-lo implicaria acceptar que ‘el poble basc és un poble colonitzat com
alguns dels pobles que es troben a altres continents’. ‘I nosaltres no podem
fer aquesta ofensa al poble basc’, va sentenciar. Letamendia proposava un
conjunt d’articles per a regular l’autodeterminació d’acord amb el Pacte
Internacional de Drets Civils i Polítics ratificat per l’estat espanyol. En
concret, establia que els pobles de l’estat podien decidir si continuaven a
Espanya o se’n separaven si, havent-se constituït com a autonomia i dos anys
després de l’aprovació de l’estatut consegüent, l’assemblea territorial havia
aprovat per majoria absoluta de consultar-ho a la població.
En el referèndum, la decisió d’esdevenir un estat
independent també havia de ser aprovada per la majoria absoluta del cens de
cada una de les províncies o territoris afectats. Si la independència era refusada,
no es podia a tornar a proposar fins a la legislatura següent i mai abans de
dos anys de la convocatòria del referèndum. Però si el resultat era afirmatiu,
l’estat espanyol havia de reconèixer el nou estat i transferir-hi totes les
atribucions perquè fos plenament sobirà. Era una via pacífica i volgudament
pactada per a la independència, però no tenia suports. Letamendia va retreure
als socialistes que dos mesos abans s’havien manifestat rere una pancarta en
favor de l’autodeterminació a l’Aberri Eguna, a la UCD li va recordar que havia
ratificat l’autodeterminació subscrivint el pacte dels estats integrants de les
Nacions Unides i al Partit Comunista, que Dolores Ibárruri, la Pasionaria, havia escrit el 1970 que
la primera tasca de democratització de l’estat espanyol era tornar aquest dret
al País Basc, Catalunya i Galícia.
Letamendia es va oblidar el congrés de Suresnes
del PSOE del 1974 i el del 1976. Però
Peces-Barba va admetre que, dos anys abans, els socialistes espanyols l’havien
ratificat. ‘Passa
que nosaltres entenem el dret d’autodeterminació d’una manera totalment
diferent’, va dir. De quina manera? Com a expressió de continuïtat en el marc
d’un estat federal.
Per ells, el poble ja s’autodeterminava
amb la constitució. El cert és que el dret
d’autodeterminació havia estat en els programes de tot l’antifranquisme.
Segons Jordi Solé Tura, perquè era un principi democràtic general contra
la dictadura i implicava que no s’acceptaria cap solució política que no fos
fruit de l’expressió de la voluntat dels ciutadans. Però a l’hora de fer-lo
possible, tot va canviar.
Les ‘urgències fisiològiques’ d’alguns diputats
l’esmena de
Letamendia exigia que cada força política aclarís el sentit que donava al
principi general amb relació a la lluita concreta per la constitució i les
autonomies.
Però no va passar; no
hi va haver un veritable debat de fons. La primera vegada que Letamendia va
sotmetre l’autodeterminació a votació, els diputats de CDC i el PSC van desaparèixer de la comissió per evitar el mal
tràngol. Segons Solé Tura, van tenir unes sobtades urgències fisiològiques. ‘A
suggeriment d’ells, un uixer em va comunicar que jo també havia d’experimentar
sens dubte les mateixes urgències i que faria bé de satisfer-les a l’instant.’
Però el diputat del PSUC-PCE no es va aixecar de la cadira i va votar en contra
de l’esmena, sense consultar-ho amb cap altre membre del seu grup parlamentari
perquè en aquell moment era sol. La seva postura va causar algunes protestes al
PSUC i al PC del País Basc, segons que va admetre al llibre, tot i que els comunistes
van mantenir el no. A la comissió, Solé Tura va argumentar que la de Letamendia
era una esmena ‘ideologista’ i que s’havia de fer la millor constitució possible
en aquell context, deixant de banda tot allò que no era àmpliament compartit o
podia ‘causar divisions i laceracions tremendes’. Solé Tura, tanmateix, va
admetre que el de l’autodeterminació era un concepte amb una llarga trajectòria
en el pensament marxista i que, si algun dia s’exercís, ells votarien en
contra.
Solé Tura i Gabriel Cisneros (UCD)
van retreure l’actitud dels catalans que s’havien escapolit de la votació.
Havent tornat, el convergent Miquel Roca va haver de demanar
la paraula per a al·lusions:
‘L’única cosa que vull dir per esvair dubtes és
que jo no hauria votat en favor de l’esmena del senyor Letamendia.’
Rodolf
Guerra, del PSC-PSOE, va fer igual: ‘Si hi haguéssim votat, no hauríem
votat que sí.’ Entre el no i l’abstenció. Tindrien més oportunitats per a
pronunciar-s’hi.
L’esmena es va rebutjar per 24 vots en contra i
només el diputat del PNB va votar a favor. Però l’aval dels nacionalistes
bascs a l’autodeterminació no duraria gaire temps. Marcos Vizcaya gairebé
va demanar disculpes per haver-la avalada. No creia que els grups parlamentaris
s’haguessin de pronunciar sobre una qüestió com aquella en un moment d’alta
tensió ambiental, perquè se sentien ‘coaccionats’ respecte què deia el seu
programa. ‘El PNB ha votat a favor del dret d’autodeterminació com a tal dret
teòric, però no de la constitucionalització’, va dir. Per justificar el vot en
contra, Alianza Popular va esgrimir un argument àmpliament repetit aquests darrers
anys. A més de ser un dret exclusiu per a les colònies, qualsevol decisió sobre
la independència no solament hauria de ser exclusiva de l’arbitri de la població
d’un territori, sinó que l’haurien de prendre tots els espanyols. UCD també ho
creia: el titular de la sobirania era tot el poble espanyol.
Amb morts al carrer
El debat no era tancat. Letamendia va mantenir
totes dues esmenes i les va defensar al ple del congrés el 4 i el 21 de juliol.
Com ell mateix va recordar en aquest article a
la revista Viento Sur, van ser unes setmanes políticament complicades. La
repressió no cessava i ETA actuava. El 8 de juliol el militant de LKI (Lliga
Comunista Revolucionària, en basc) Germán Rodríguez va ser
assassinat a Pamplona per la policia armada quan es manifestava durant el Sant
Fermí. Es va convocar una vaga general i, uns quants dies més tard, quan protestava
per la mort de Rodríguez, un altre tret de la policia va matar Joseba
Barandiaran. El dia que es debatia la segona esmena d’autodeterminació i es
tancava el debat al ple del congrés del projecte de constitució, ETA va
atemptar a Madrid contra dos alts comandaments de l’exèrcit, Juan
Manuel Sánchez-Ramos i José Antonio Pérez. En aquell
context hi va haver un enfrontament ben dur al congrés entre Manuel
Fraga i Letamendia. L’ex-ministre franquista va acusar el diputat basc
de demanar ‘coses impossibles’ mentre es mantenia la ‘pressió terrorista’ i,
indirectament, el va acusar d’emparar ETA. Letamendia, visiblement molest, va
afirmar que la manera de procedir de Fraga era feixista.
El
Diari de Sessions del Congrés dels Diputats espanyol del 21 de juliol de 1978.
La constitució es redactava amb morts al carrer i
les negociacions importants es feien a porta tancada. La ponència que va
escriure el primer esborrany havia deliberat secretament, i els bascs, que van
acabar sense cap pare de la constitució, van ser especialment combatius durant
els debats en comissió i en els plens. Hi ha unes quantes perles en els diaris
de sessions. Heribert Barrera va criticar que la democràcia parlamentària
impliqués llum i taquígrafs i va lamentar que la majoria d’esmenes refusades es
retiressin per afavorir el consens. D’aquesta manera van desistir els defensors
de l’estat federal, com va recordar Letamendia. Segons Barrera, amb aquest
procediment es negava el debat al poble i es menystenia la capacitat de
pensament i de judici dels ciutadans. ‘Ja s’ha acabat, és cert, la dictadura
d’un home, però correm el risc de caure en una espècie d’oligarquia de caps de
partit pactada i plebiscitada, com si la democràcia es pogués reduir al simple
fet de la realització periòdica d’eleccions’, va dir. Durant aquells mesos,
Barrera ja
va defensar la convocatòria d’un referèndum sobre la monarquia com
ERC ara.
L’esmena final sobre l’autodeterminació va ser
rebutjada al ple del congrés per 268 vots en contra, cinc a favor i onze
abstencions. A favor: Letamendia, Barrera, Joaquim Arana (Pacte
Democràtic per Catalunya), Josep Pau i Pernau (PSC-Reagrupament)
i Adolfo Sánchez García, diputat d’UCD per Valladolid. S’hi van
abstenir la majoria dels diputats de la Minoria Catalana (Macià Alavedra, Joan
Paredes, Ángel Manuel Perera, Jordi Pujol, Miquel
Roca, Ramon Sala, Josep Sendra, Ramon Trias
Fargas i Josep Verde), a més d’Emilio Gastón (del
Partit Socialista de l’Aragó) i el socialista Manuel Fernández-Montesinos,
diputat per Granada. Trias Fargas va justificar l’abstenció perquè estaven en
favor del principi general però eren partidaris de la constitució que
s’aprovava. Malgrat això, el social-cristià Anton Cañellas va
votar en contra, com el PNB, que negociava sense èxit amb l’UCD el
reconeixement dels drets històrics dels territoris forals. Letamendia va ser
menystingut per alguns diputats i mitjans de comunicació. El veien com una amenaça,
encara que minoritària, per a la integritat de l’estat espanyol.
Al senat, Bandrés i Xirinacs
Article
de Lluís Maria Xirinacs al diari Avui, el dia 6 d’octubre de 1978. Hi lamentava
que, dos dies abans, el PNB havia votat en contra de l’autodeterminació al
senat.
El debat va continuar al Senat d’Espanya de
l’agost del 1978a l’octubre. ‘No creuen en la unitat de l’estat espanyol els
qui imposen banderes als pobles que l’integren’, va sentenciar Bandrés, senador
abertzale, conscient que l’autodeterminació era una paraula considerada
‘summament perillosa’ i que posava els ‘pèls de punta’. A la comissió i al ple
va defensar les mateixes esmenes que Letamendia. Va advertir que era un ‘dret
irrenunciable’ i que no l’oblidarien encara que fos exclòs de la constitució.
Es va trobar amb la solidaritat del senador independent Lluís Maria
Xirinacs i de cinc senadors més: Maria Rúbies, Felip
Solé Sabarís, Salvador Sunyer (de l’Entesa dels Catalans), Ramón
Bajo i Gregorio Monreal (bascs del Front
Autonòmic). Aquests són els qui es van pronunciar en favor en l’última
votació al ple del senat. El dret d’autodeterminació va ser rebutjat per 154
vots en contra i 13 abstencions, incloent-hi la majoria de l’Entesa dels
Catalans, encapçalada per Josep Benet. El PNB hi va tornar a votar en
contra. A més, Xirinacs va defensar una esmena pròpia a la totalitat de la
constitució que incloïa l’autodeterminació dels pobles en el marc d’una
confederació espanyola, en què cadascun tenia dret de tenir el seu estat.
El resultat final és conegut. I encara ara la
constitució és esgrimida com a argument principal per a impedir l’exercici del
dret a l’autodeterminació. Ja ho va dir premonitòriament el militar Luis
Díez Alegría, senador per designació reial, ex-combatent franquista i antic
cap de la casa militar del dictador, que també participava d’aquells debats:
‘Hom ens podrà argüir que aquestes són només veus aïllades, expressió de
minories, però existeixen, són greument perilloses i la constitució ha de
barrar-los resoltament el pas.’
Odei A.-Etxearte
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada