Benvolguts,
Vet aquí que una elecció
d’un paio de nom Miquel-155-Iceta
per fer de president del Senat Espanyol
(el que decideix en últim terme si s’aplica el 155 o no a Catalunya) s’ha complicat extraordinàriament
els darrers 2 o 3 dies. I si ens fixem bé amb el candidat, que va manifestar un
dia que era un “espanyol que vivia a Catalunya”,
que diu que és socialista, 40 o més
anys escalfant cadires al Parlament de
Catalunya, creant durant aquests anys guetos
a les Casas Regionales del Cinturó de
Barcelona amb la immigració espanyola que no tenien altre lloc on arrambar-se
i que posteriorment farien de fidels xaiets del PSC(PSC-PSOE)
fins que han arribat a la conclusió que el feixisme dels Ciudadanos els agrada més que el feixisme del PSOE, conclusió fruit, entre d'altres, de les desfilades antiindependentistes del PSC(PSC-PSOE) pocs dies després de l’estomacada
de l’1-O amb el sindicat fatxa de policies i
guàrdies civils espanyols Jusapol
junt amb l’Albert-155-Rivera, amb el
Fernández del 155-PP, amb en Vargas-155-Llosa, amb els paios del 155-VOX, etc.
Vegem l’article, o més aviat una anàlisi posada al
dia de la pseudodemocràcia borbofranquista que
ens ha tocat viure:
M’agradaria que
Iceta fos president del Senat
Jordi Barbeta
Barcelona. Dimecres, 15 de maig de 2019
Primer de tot cal dir que, personalment,
m’agradaria que Miquel Iceta fos president del Senat. Francament, no crec que
el PSOE tingui candidats gaire millors. Pels seus mèrits com a polític del Partit
Socialista i per la seva indiscutible intel·ligència, es mereix el càrrec. Malauradament,
tot això no sembla suficient.
Amb Iceta he tingut sempre una relació cordial. Crec
que, malgrat haver militat jo en el socialisme català abans que ell ―coses de
l’adolescència: socialisme, autogestió, autodeterminació―, Iceta sempre m’ha
parlat amb respecte, però com si fos un adversari. Tot i això, les converses
amb l’actual líder del PSC sempre m’han resultat enriquidores, sobretot per la
seva profunditat, la seva franquesa i el seu punt d’escepticisme. No és un fanàtic,
és un pragmàtic més partidari d’adaptar-se a qualsevol situació que no pas a
canviar-la. Amb Rubalcaba sempre es va entendre molt bé. Per descomptat, Iceta
no és independentista, però no ho és perquè no convé al PSOE, no perquè tingui
l’“ardor guerrero” propi dels
més espanyolistes. A Iceta, com ens passa a molts, li agradaria viure en un
país normal on no es discuteixi constantment la bandera o l’himne i la política
se centri en la governança. Recordo que un dia m’explicava la diferència entre
dos tipus de polítics: els que volen governar i els que volen estar al
govern per estar, però que això de governar, gestionar i programar el futur del
país els avorreix sobiranament.
El conflicte entre Espanya i Catalunya s’allargarà
fins que torni la cortesia, però és l’Estat qui té l’únic interruptor per
encendre el llum
No sé què passarà finalment, però si el Parlament
no l’escull per representar-lo al Senat, serà per diverses raons i algunes
força estúpides. També, però, altres de molt profundes. La primera raó és
l’error de Pedro Sánchez d’anunciar que volia a Iceta de president del Senat
sense tenir en compte el procediment. Segur que si no hagués dit res, Iceta
hauria rellevat el president Montilla a la cambra alta amb absoluta normalitat.
En fer-se públiques les intencions del president del govern espanyol, la
qüestió diguem que s’ha polititzat i fins i tot s’ha partiditzat. Cal una
majoria d’independentistes i no independentistes difícil de conjuminar. Serà difícil
d’entendre que PP i Ciutadans li barrin el pas a un company de viatge en la
seva croada antisobiranista. Des del punt de vista espanyolista,
l’esforç de reconversió d’Iceta i el PSC l’haurien de valorar en la seva transcendència
que ha estat enorme. Per aquestes mateixes raons, seria difícil d’entendre que
li donessin suport els independentistes, però no ens enganyem, aquí també ha
jugat la lògica partidista. Esquerra Republicana no es podia permetre en plena
campanya electoral votar a favor d’un socialista i deixar que la gent de
Puigdemont tornessin a quedar com els independentistes de debò. Els catalans
tenim un problema important amb aquesta rivalitat paralitzadora de la
iniciativa política que afecta també l’acció del Govern de la Generalitat.
Dediquen tants esforços a vigilar-se de reüll que no fan la feina, quan la realitat és que uns sense els altres no són res. Aquestes són les raons estúpides.
Dediquen tants esforços a vigilar-se de reüll que no fan la feina, quan la realitat és que uns sense els altres no són res. Aquestes són les raons estúpides.
La raó profunda que posa en perill l’elecció
d’Iceta és la pèrdua de l’anomenada “cortesia
parlamentària”. S’ha fet befa d’això quan es tracta del més greu. Hi ha hagut una
trencadissa política a Catalunya i a Espanya i no s’hi veu reparació possible. S’exigeix
cortesia a partits que tenen els seus líders a la presó o a l’exili i que han
estat objecte d’escarni i d’una bel·ligerància inaudita. ERC ho tenia bé per facilitar l’accés d’Iceta al Senat,
però la nit anterior l’administració socialista va impedir que Oriol Junqueras
pogués participar en un debat electoral i ho van decidir quan es van adonar que
si hi anava Junqueras, hi anava també Puigdemont. Hi ha prioritats
d’Estat que també passen per sobre de la presidència del Senat. I això no s’ha acabat. Dimarts assistirem a un esperpent amb diputats que prenen
possessió anant i venint de la presó, amb contradiccions contínues de la jurisprudència,
amb un judici que ha esdevingut l’espectacle de l’arbitrarietat. Hi haurà recursos i més recursos i impugnacions
als tribunals espanyols i als tribunals europeus. Pel que es veu, la batalla va
per llarg.
El rei Felip VI anirà pel món jurant i perjurant que Espanya
és una democràcia, un estat de dret només que amb diputats i senadors presos o
exiliats que són entrevistats pel Washington
Post com a líders de la resistència.
El conflicte entre Espanya i Catalunya és
un conflicte desigual. Espanya té tot el poder, però caminar amb una pedra a la
sabata sovint impedeix avançar. Algú hauria d’explicar als prohoms del deep state espanyol que el
conflicte no s’acabarà neutralitzant els líders del moviment majoritari a
Catalunya, perquè després d’uns vindran uns altres. Ningú es cansarà fins que torni
la cortesia i l’Estat té l’únic interruptor per encendre el llum.
Jordi Barbeta
Joan A. Forès
Reflexions
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada