Benvolguts,
En aquest apunt el catedràtic de Ciència Política de la UB
presenta la seva reflexió sobre la
corrupció institucionalitzada dins del Gobierno i la Monarquia espanyola. Aquí
ens parla del Juanca El corrupte” i del seu fill Felipe VI que el qualifica com a “el
cap d’un estat que se suposa que és democràtic que hauria de donar exemple procurant
que la Llei de Pressupostos detalli les partides pressupostàries destinades a
les despeses de la seva institució”. Pel que fa al Felipe VI n’explica que “El
suflé del “joancarlisme” ha quedat en no res, en un miratge, en una enganyifa,
en bandera de la corrupció i de les clavegueres del règim del 1978.”
Vegem l’article:
Joan
Carles I, el Corrupte
Potser la
raó és perquè ara hem passat d’intuir a tenir la certesa que, darrere d’aquella
pell de xai reial, hi havia una xarxa de corrupció que des de fa més de 40
anys s’ha dedicat a enriquir la família reial
FelipeVI
Sobrenomenar els monarques és una tradició que ve de
lluny i, normalment, el sobrenom que adquireixen està relacionat amb llegendes
i anècdotes que formen part de les seves vides, amb trets físics, amb
particularitats del seu caràcter o amb fets i trajectòries de la seva activitat
reial. Ara que s’ha fet públic que durant els seus 36 anys de regnat,
Joan Carles I es va dedicar en cos i ànima a enriquir-se il·lícitament, i no va
parar de relacionar-se i de fer corrupteles amb tota mena de personatges
sòrdids, sembla que ja té un currículum prou ampli (amb sis sexennis!) per
guanyar-se el malnom de “Joan Carles I, el Corrupte”. El suflé del “joancarlisme”
ha quedat en no res, en un miratge, en una enganyifa, en bandera de la
corrupció i de les clavegueres del règim del 1978.
Però també és cert que si ens fixem en tot el que ha
envoltat el primer sexenni del rei Felip VI, que el món informat ho resumiria
en els casos de corrupció relacionats amb la institució de la monarquia
espanyola, l’actual rei d’Espanya també està fent mèrits per guanyar-se el
mateix sobrenom. Certament, algú pot al·legar
que la majoria dels casos de corrupció afecten més el pare que el fill, però
s’han conegut durant el mandat de Felip VI i sembla evident que n’estava al cas
i que, ja com a cap d’estat, ho ha ocultat des del primer dia. I, a més, no ha
fet res fins que l’escàndol de son pare ha aparegut gràcies a la intervenció de
fiscalies foranes (l’espanyola té massa feina reprimint la dissidència política
i no està per dedicar-se a “futileses” reials).
Avui constatem que monarquia i corrupció, a l’Estat espanyol,
són sinònims.
Després de 46 anys de formació i immersió reial,
Felip VI es va presentar a l’acte d’entronització, el 19 de juny de 2014,
amb un missatge breu i explícit que volia deixar ben segellat com a declaració
de bones intencions del seu regnat: “Una monarquia
renovada per a un temps nou”. Però només era fum. De fet, amb
aquesta frase pensada i repensada, el nou rei es va reivindicar com un acèrrim lampedusià, i venia a dir que “tot ha de canviar perquè no canviï res”. I així ha
estat, perquè malgrat que en el seu discurs d’entronització va prometre una “conducta íntegra, honesta i transparent”, avui
que tothom coneix les gravíssimes pràctiques corruptes del rei emèrit, encara
esperem una declaració pública de Felip VI condemnant aquests fets i
denunciant aquelles altres corrupteles que encara desconeixem. Felip VI ha encobert la
corrupció reial i s’ha mantingut fidel a les tradicions monàrquiques
espanyoles: fastuositat, pompa i opulència a costa de l’erari públic; opacitat,
joc brut i amistats perilloses, i alimentar-se dels secrets d’estat, dels
secrets de família i, sobretot, dels secrets d’alcova. I així, qui dia passa
regnat empeny.
Felip VI, enmig d’aquest entorn corrupte,
contribueix a la decadència de la democràcia espanyola. S’ha situat als antípodes dels valors republicans, com és
propi de les monarquies, i ha estat incapaç de complir aquelles proclames amb
què, amb solemnitat fingida, pretenia entabanar els seus súbdits en el moment
de ser proclamat rei d’Espanya. Deia
que volia “defensar els interessos generals”,
però s’ha dedicat a defensar sense escrúpols els
interessos personals i a mirar de fer tot el possible per preservar la bicoca
del càrrec. També volia “contribuir a la defensa de l’estabilitat del sistema
polític espanyol”, però ara sabem que es referia a l’estabilitat dels seus
privilegis, de la seva torre de marfil i de la claca que l’aclama. Fins
i tot, en aquell discurs històric del juny del 2014, va gosar afirmar
que “respectaria la independència del poder
judicial”, quan tots sabem, com asseguren els informes del Grup d’Estats contra la Corrupció del Consell d’Europa,
que el poder judicial espanyol es caracteritza,
precisament, per estar fortament polititzat, que el regne d’Espanya se situa a
la cua d’Europa en independència judicial i que la cúpula judicial està sempre
disposada a mirar, quan els convé, cap a un altre costat i a fer el besamans a
sa excel·lència.
Durant aquests sis anys de
mandat, Felip VI també ha destacat per desmentir els seus aparents principis
democràtics. Ser rei i demòcrata es pot considerar un oxímoron, però el
comportament d’aquests anys del rei d’Espanya demostra que se situa ben lluny
dels valors democràtics. El
cap d’un estat que se suposa que és democràtic hauria de donar exemple
procurant que la Llei de Pressupostos detalli les partides pressupostàries
destinades a les despeses de la seva institució, o fent públic el registre d’activitats i béns; hauria de
promoure la supressió del delicte d’injúries a la corona (va haver de ser
el Tribunal Europeu de Drets Humans qui dictaminés que cremar fotos del rei era
un exercici de llibertat d’expressió i no un delicte d’injúries, com
sentenciaven els tribunals espanyols); hauria de garantir sense
embuts el dret de participació en totes les seves expressions (en lloc d’avalar i aplaudir la violència salvatge de la
guàrdia civil i de la policia espanyola cap a persones que volien entrar a
col·legis electorals l’1-O), o hauria de ser més empàtic amb el
patiment dels altres (la comunicació reial en la
crisi de la Covid-19 ha estat humiliant i, com a mostra, l’escena de les seves
filles expressant una falsa solidaritat amb la gent confinada des de la luxosa
immensitat del Palau de la Zarzuela). No és gens estrany que cada
cop hi hagi més institucions democràtiques que el declarin “persona non grata”, que vol dir indesitjable i no
benvinguda.
Finalment, en aquella gloriosa jornada del 19 de
juny de 2014, i, probablement, coneixedor
del fangar de la Casa del Rei, Felip VI va dir que “es guanyaria el respecte i
la confiança dels espanyols”. Però el CIS,
que des de l’abril del 2015 no pregunta sobre el grau de confiança que mereix
el monarca i la institució que representa, encara no ha volgut comprovar si és
així (l’última nota, del 2015, va ser d’un 4,3, d’una escala de 0 a 10). Potser la raó és perquè ara hem passat d’intuir
a tenir la certesa que, darrere d’aquella pell de xai reial, hi havia
una xarxa de corrupció que des de fa més de 40 anys s’ha dedicat a enriquir la
família reial. Aquesta és la monarquia parlamentària espanyola.
Jordi Matas Dalmases
Catedràtic de Ciència Política de la UB
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada