12/02/2017. Revista de Catalunya. Impacte econòmic de la independència. Endeutament i independència. En estudiar el balanç de l’Estat espanyol, els autors han posat de manifest que en termes econòmics i tractat com si fos una corporació empresarial, l’Estat té uns passius que superen en molt els seus actius; altrament dit, està en situació de fallida i no podria fer front a la totalitat dels seus deutes ni en cas de vendre’s la totalitat dels actius.

Benvolguts,

La setmana passada vàrem comentar un capítol d’aquest llibre, de títol Un estat en contra. Avui en comentem un altre Endeutament i independència. De moment hem triat de comentar parts d’aquests dos capítols perquè ens diuen moltes coses que és indispensable que coneguem si volem arribar ràpidament i exitosament a la nostra fita de la República catalana.

Primer un incís. L'única revista humorística del temps de la dictadura franquista, La Codorniz, va fer sortir un acudit que contemplava dos "españolitos" i un d'ells explicava a l'altre que:

España devia ser un país molt ric, perquè amb la quantitat de gent que robava i en el valor dels robatoris, Espanya encara s'aguantava dreta!

Així com en el capítol anterior havíem trobat interessants disquisicions i anàlisis sobre la patologia psicologica de Madrid i de l’Estat espanyol en simbiosi total, i de com hem tingut la desgràcia de tenir com a veïns aquests governants, casta hidalga, caciquil, corrupta i gandula però més eficient robant que els trabucaires de Sierra Morena, aquí trobarem informació sobre el protocol a usar pel repartiment dels actius i passius de la nostra separació, “devolution” en diuen els anglosaxons.

En el detall del repartiment d’actius i passius ens ha sorprès enormement el fet que l’Estat espanyol estigui, un cop més, com més d’una dotzena de vegades li ha succeït en la seva trista història, en fallida. Bancarrota en diuen en castellà.

Resulta que segons els càlculs dels autors el Regne d'Espanya deu als seus creditors 269.691M€. 

Els autors no han tingut en compte que l'estat de fallida pot agreujar-se si els interessos es disparen, com va passar durant els primers temps de la crisi.

Un problema que ja es coneix lligat a aquest és que l'endeutament d'1 bilió d'euros és equivalent al PIB. Per tant, tornar tots aquests diners i els seus interessos és molt difícil.

D'altra part hi ha economistes que han refet els càlculs del Gobierno i que consideren que els números oficials estan falsejats i que hi ha un 30% més d'endeutament i un 20% menys de PIB. En aquest cas la situació és molt més desesperada. Quina solució es podria donar a aquesta economia arruïnada? Una solució és abaixar els salaris encara més i abaixar fortament les pensions. També convertir totes les autovies gratuïtes en autopistes de pagament. També establir els preus dels transports aeris i ferroviaris per tal que no tinguin pèrdues. També tancar totes les infraestructures (autovies, ferrocarrils i aeroports) que no siguin rendibles. 

Economia de guerra!

Vegem el comentari d’uns quants subcapítols del capítol Endeutament i independència del llibre Impacte econòmic de la Independència: 

12/02/2017. Economia. Revista de Catalunya. Impacte econòmic de la independència. Endeutament i independència. 

EL DEUTE I EL REPARTIMENT D’ACTIUS I PASSIUS D’UN ESTAT EN FALLIDA. 

David Ros i Serra. Pere Miret

Expliquem els apartats interessants del subcapítol 6 que creiem que de moment cal explicar, perquè la informació sobre el mecanisme de repartiment d’actius i passius ja l’hem trobat en altres llibres com per exemple Delenda est Hispania de l’economista Albert Pont:

1. EL DEUTE QUE SUPORTEN AVUI ELS CATALANS
2. REPARTIMENT DEL DEUTE O REPARTIMENT D’ACTIUS I PASSIUS
3. ESCENARIS
4. DIFERENTS CRITERIS QUE ES PODEN EMPRAR EN LA NEGOCIACIÓ
5. CONSIDERACIÓ DEL REPARTIMENT D’ACTIUS I PASSIUS
6. EL DEUTE I EL REPARTIMENT D’ACTIUS I PASSIUS D’UN ESTAT EN FALLIDA. MENCIÓ ESPECIAL AL TREBALL CITAT D’ANGUSTO, CODERC I PONS

Quina és la manera menys discutible de repartir els actius i passius tot respectant els criteris de territorialitat i proporcionalitat? Mètode dels economistes quebequesos Bélanger i Campeau. Els autors conclouen que una situació patrimonial negativa suposa que cada actiu que es vulgui traspassar “arrossega” uns passius superiors al que costaria constituir-los de bell nou.

Segons el balanç abreujat de l’Estat espanyol del 2013 (en milions d’euros) sense incloure Comunitats autònomes ni corporacions locals té l’Actiu de 584.767 com a suma d’Actiu Material 132.257, Actiu No material 322.166 i Actiu corrent 130.343.

Així mateix el total Passiu de 584.767, està composat del Passiu corrent 236.133, Passiu no corrent 518.326 i Patrimoni net -269.691.

Suposant que les xifres siguin correctes, els autors quantifiquen el "forat" de l’Estat espanyol en -269.691M€. Dit d’una altra manera, a cada euro d’actius li correspon un “forat” d’un 46% d’euro, un sobrecost del 46% per actiu.

Actiu		Passiu
Actiu no corrent		Patrimoni net	-269.691
Material	132.257	Passiu no corrent	618.326
No material	322.166
Actiu corrent	130.343	Passiu corrent	236.133
TOTAL	584.767	TOTAL	584.767

“en termes econòmics i tractat com si fos una corporació empresarial, l’Estat té uns passius que superen en molt els seus actius; altrament dit, està en situació de fallida i no podria fer front a la totalitat dels seus deutes ni en cas de vendre’s la totalitat dels actius”.

Per això, conclouen, “en una situació de patrimoni negatiu, com menys actius millor”.

És a dir, restringir el repartiment dels actius que, atesa la seva situació, no poden ser objecte de discussió, i deixar oberta la negociació per a tots aquells altres que pugui convenir traspassar només en funció del seu cost.”

Els actius materials que poden estar situats a Catalunya es troben per sota del 15%. Aquest percentatge no sorprèn, ja que segons l’estudi de la Fundació BBVA a Catalunya hi ha poc més del 2,66% dels edificis de l’Estat en tot el seu territori. L’estimació equivaldria a uns 20.000M€ d’actius, que suposarien haver d’assumir uns 29.000M€ de passius. El sobrecost és discutible ja que està a bastament pagat via dèficit fiscal, sobretot si tenim en compte que en les privatitzacions, AENA, per exemple, no ha incorporat cap sobrecost.

Avaluen també les empreses públiques estatals incloses com a inversions financeres en el balanç de l’Estat, el seu tractament roman clarament obert a negociació. Cal assumir una part de les accions de RENFE, per exemple? Es podria donar el servei a FGC o a la SNCF francesa? I així les diferents empreses públiques estatals, incloses com a inversions financeres al balanç de l’Estat.

Sens dubte, abans de negociar s’haurà de ponderar molt bé quins actius assumir, perquè aquests actius incorporaran el seu sobrecost. Segons la referència de l’estudi del BBVA estaríem parlant d’uns 58.215M€ d’actius i incorporar el seu sobrecost suposaria uns 85.000M€. La forquilla de passius a assumir se situaria entre els 29.000M€ i els 85.000M€. Aquesta forquilla sempre dóna un percentatge de deute menor que utilitzant mètodes com l’assumpció de passius segons el PIB, la població o les inversions.

Amb les xifres aproximades que s’obtenen de l’aplicació del mètode utilitzat en l’estudi, els autors conclouen que la Generalitat podria eixugar el seu deute en dos anys per la part baixa o en cinc anys per la part alta, gràcies a la fi del dèficit o expoliació fiscal.

Els autors han fet taules amb totes les suposicions explicades sobre repartiment d’actius i passius així com càlculs del deute de la Catalunya autonòmica comparat amb el del nou Estat i percentatge sobre el PIB.

Acaben l’estudi amb una taula comparativa amb els deutes públics respecte als PIBs de tots els països de la UE. Grècia és el de proporció més alta, 179% de deute públic en % del PIB i Dinamarca és el de proporció més baixa amb 39,9%.  La Catalunya autonòmica dins l'Estat espanyol és al 106%, la Catalunya independent assumint deute segons població és del 93,3%. La Catalunya independent assumint deute segons els actius materials és al voltant del 75%. Després vindria Catalunya assumint deute segons els actius materials del 47%. I finalment Catalunya assumint només el deute propi (sense acord)  a 35,9%.

7. PIB I EVOLUCIÓ DEL DEUTE SUBIRÀ
8. QUALIFICACIÓ DEL DEUTE SOBIRÀ

No expliquen els autors les qualificacions del deute perquè en un altre capítol del llibre ja s'explica especificament que la qualificació creditícia seria d'AA-, en la banda mitjana del grau d'inversió. En el pitjor dels casos considerats quant a distribució dels passius de l'Estat espanyol, el repartiment en funció del percentatge del PIB, seria d'un 18,9% amb la qual cosa el deute total de l'Estat català pujaria fins al 104% del PIB incloent tots els nivells de les administracions públiques, la qualificació del deute sobirà català baixaria sols un esglaó respecte de l'escenari base i passaria a ser A+, i es mantindria en el grau d'inversió, que facilita un clar accés als mercats de capitals internacionals.

CONCLUSIONS

• El deute que suporten avui els catalans pel fet de viure a Espanya és superior al que tindrien en una Catalunya independent, sigui quin sigui el crfiteri que s'utilitzi per repartir el deute.
• El deute català més el que s'heretés del Regne d'Espanya seria assumible per l'economia catalana en el marc d'un nou estat, en situar-se per sobre de la mitjana dels paisos europeus i amb un estalvi d'entre un 30% i un 52% en relació amb la situació actual dins d'Espanya. Catalunya no seria un Estat especialment endeutat.
• El deute de Catalunya no serà pas un problema perquè el nou Estat pugui començar la seva vida amb una economia sanejada.
• La negociació dels actius i passius situaria el deute del nou Estat entre el 75% i el 50% del PIB. Amb el creixement del PIB, aquest percentatge disminuiria significativament.
• Fins que no es negociés l'endeutament de Catalunya, el deute públic es col·locaria al voltant del 36% del PIB, percentatge que podria disminuir al 16%, mentre no s'assumís la devolució del FLA a l'Estat espanyol, molt per sota de de la mitjana europea. Cal dir que no considerem probable aquest escenari, per les raons explicades.

El dret internacional és el marc que cal considerar i una garantia per a una solució negociada. 

David Ros i Serra. Pere Miret. 

Joan A. Forès 

Reflexions