Benvolguts,
Magnífica explicació del capteniment polític del PPSOE. En tot l’article traspua el sentiment que nacionalisme
espanyol = franquisme = PPSOE.
Nosaltres ja havíem explicat que el
franquisme ja existia abans del Franco. I havíem postul·lat que:
El franquisme, com
l’energia, no es crea ni es destrueix, només es transforma!
En Cotarelo diu:
Aquest punt és
aquí decisiu perquè explica perquè el nacionalisme espanyol no es divideix
entre esquerres i dretes. És sempre de dretes. El d'esquerres, també.
Antonio Cánovas del Castillo, cap del
Partit Liberal Conservador,
i Práxedes Mateo Sagasta, cap del
Partit Liberal Fusionista,
Recordem
que el bipartidisme de Cánovas del
Castillo (Partit Liberal Conservador),
i Mateo Práxedes Sagasta (Partit Liberal
Fusionista) era exactament això: Bipartidisme o tornisme programat
matemàticament amb canvi cada quatre anys (durant 30 anys!), en pla sadomasoquista: Era caciquisme i corrupció
institucionalitzada. El Cánovas, com el PP, era la part sado i el Sagasta, com el PSOE era la part massoca.
Segons el Sapiens:
BIPARTIDISME: Va començar amb el Pacte del Pardo el 1876.
Antonio Cánovas del Castillo va introduir un sistema de govern basat en
el bipartidisme i l’alternança en el poder dels dos grans
partits, el Partit Liberal Conservador fundat pel propi Cánovas, i el Partit
Liberal Fusionista liderat per Práxedes Mateo Sagasta, que renunciaven als pronunciaments com a mecanisme per accedir al
govern. El sistema suposava un cert equilibri entre el rei i les corts, la
tradició i la modernitat. Queda clar que el sistema podia ser etern, ja que
Sagasta, el major exemple de supervivència política en tota la història d’Espanya,
que havia estat responsable com a cap de Gobierno del Desastre del 98,
va tornar ser elegit el 1901 (com pot ser
que passi amb el Rajoy o l’Aznar).
I finalment vegem l'acudit:
Vegem ara l’article:
Vegem ara l’article:
46/45
"El que diferencia
l'independentisme català del nacionalisme espanyol, sobretot el de dretes, és
que aquest últim no creu en el que diu defensar"
per Ramón
Cotarelo 21/02/2017
Fa una mica menys d'un
any, a l'abril del 2016, Puigdemont es va presentar a La Moncloa amb un repertori de 46
qüestions pendents de tractar entre la Generalitat
i el govern central, el doble de les que havia ofert negociar Artur Mas l'any
anterior. Els dos presidents van rebre l'acostumat i arrogant "no" mesetari embolicat en la retòrica flamígera
del caduc imperi a compte que una de les qüestions era el referèndum: no es pot negociar amb la sobirania del poble espanyol.
Per ventura no
coincideixen Rajoy
i Felipe González en aquest punt
fal·laç de la sobirania innegociable del
poble espanyol?
En aquest i
en molts altres, però aquest és aquí decisiu perquè explica perquè el nacionalisme espanyol no es divideix entre
esquerres i dretes. És sempre de dretes. El d'esquerres, també.
Mesos més tard, al
desembre del 2016,
la vicepresidenta Sáenz de Santamaría admetia que el govern podia parlar de 45 de
les 46
peticions catalanes. Fora quedava la 46a, que no podia ni pronunciar-se: el referèndum. D'entestar-se
amb això la part catalana, no hi hauria cap diàleg. I aquest és l'esperit que
destil·la l'actitud actual del govern central: negociar sobre 45 de
les 46
qüestions, deixant a part expressament el
referèndum que és precisament la proposta que dóna sentit a la posició de la
Generalitat i constitueix la seva fortalesa. Cosa, per cert, que
podria haver ofert ja fa un any de ser menys lent i una mica més
responsable.
Al final, per tant, el
govern s'asseu a negociar a contracor, amb un any de retard i amb imposicions,
com sempre. Però ho fa. Els que no volien ni començar a parlar han acabat
comprenent que escenifiquen alguna cosa o el full de ruta catalana, en la qual
mai han cregut, va escombrar a ulls de l'opinió pública internacional. La
mateixa espantada sospita dels socialistes
que han passat a parlar de
"plurinacionalitat" d'Espanya però tampoc volen sentir parlar de
referèndum català.
Per dissimular la seva
insostenible posició, el govern ja ha aconseguit que el seu Tribunal Constitucional, l'òrgan que actua
als seus dictats, hagi anul·lat la decisió del Parlament de convocar el referèndum. D'aquesta manera, se situa fora de la llei qualsevol mesura de les institucions
catalanes en prossecució del full de ruta i es possibiliten més activitats
repressives. De fet, el TC ja ha instat la Fiscalia a què afini una segona causa penal contra
Carme Forcadell, presidenta del Parlament.
En aquestes condicions
l'oferta de
diàleg i enteniment del govern
espanyol és una farsa
dins de la seva acostumada política d'amenaces. A l'efecte ha deixat anar
també als seus portaveus, pregoners i intel·lectuals orgànics de tot l'espectre
polític perquè exigeixin peremptòriament mesures contundents. Si fa una dates,
Vidal Quadras recordava que, quan no es respecta l'Estat de dret (l'Estat de dret de la dreta espanyola que ni té dret ni, en
el fons, és un Estat) les coses es resolen per la violència; el seu
correligionari, Albiol, escenificava gràficament l'amenaça pintant un futur
-que ell deia voler evitar- amb l'exèrcit de desfilada per la Diagonal. Menys bel·licosa l'esquerra prefereix espantar per la
via administrativa i penal, i Guerra parla de suspendre l'autonomia amb l'article 155. El mateix article que invoca aquest aparatós prohom,
intel·lectual orgànic de la transició, Juan Luis Cebrián.
L'últim cadell del
franquisme mediàtic, li afegeix un toc paramilitar parlant de la Guàrdia Civil,
per tancar el cercle amb els escandalitzats prohoms de la dreta.
En el fons, qui millor
representa aquest esperit de nacionalisme espanyol per sobre dels seus tènues
bàndols és José María Aznar, que considera
pusil·lànime tota intenció dialogant del govern central amb la Generalitat. El
mateix Aznar que va lliurar el 15% de l'IRPF
a la Generalitat a canvi del vot
de Pujol a la seva investidura. Una concessió que evidencia el fons real de la
intenció del nacionalisme
espanyol, especialment el de dretes:
està
disposat a trossejar Espanya a canvi del manteniment del seu privilegi
sempitern de governar el que en quedi. El que diferencia l'independentisme català del nacionalisme
espanyol, sobretot el de dretes, és que aquest últim no creu en el que diu defensar.
Cotarelo
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada