Benvolguts,
Avui comentem un article potent de la Mònica Sabata. Opinió
molt encertada en no esbombar més que el que sigui estrictament útil, independentment
de que el Senyor Rabell, el senyor Coscubiela i la senyora Arrimadas opinin.
Ens ha semblat una opinió molt correcta per ajudar a tirar
endavant el referèndum. Se la veu molt confiada a que la paraula del Pablo
Iglesias es mantindrà per recolzar el referèndum. Creiem que també es mantindran
les dels esmentats dirigents de CSQP (procedents d’ICV, fracció espanyolista)
que ves a saber qui els paga, recolzant el referèndum però insistint al no a un
referèndum unilateral. No deuen haver entès encara les metàfores de trencar els
ous per fer les truites (les de botifarra d’ou...).
Però qui li interessa a Catalunya és el poble que pensi per
si mateix i que no obeeixi els dirigents, que no líders, que hi ha hagut fins
ara. És el poble que decideix, no els gurus ni els dirigents vitalicis...
Vegem les opinions de la Mònica Sabata:
Felicitacions i encerts, Pacte pel
Referèndum
"En qualsevol procés de negociació
que es pugui produir arreu del món hi ha reunions que no són públiques i que
està bé que així sigui"
per Mònica Sabata
23/02/2017
El Manifest pel Pacte Nacional pel Referèndum ha
trencat motllos i ha obtingut un èxit espatarrant que ha superat totes les
expectatives. Això és així perquè la declaració posa el dit a la nafra i
situa el partit allà on ha de ser, i allà on l'hem volgut sempre: en el reclam
de la democràcia i en la reivindicació d'allò que és acceptat pel vuitanta per
cent de la ciutadania catalana.
Tota persona que es consideri
demòcrata no es pot negar a acceptar el dret a decidir.
Per tant, enhorabona a
tots els partits, les entitats, els sindicats, els col·legis professionals i
les associacions del Pacte pel
relat que van blindar el desembre passat i un gran reconeixement a la tasca de la comissió dels vuit vigilants del referèndum, encapçalada per Joan
Ignasi Elena. Sense la seva feina i els seus encerts, aquest primer exitàs
no hauria estat possible. Tanmateix, ara cal continuar
mirant endavant. I em temo -malgrat em pesi dir-ho- que el camí no serà fàcil.
Aquesta setmana ho hem tornat a veure.
Dimecres passat es va
saber la notícia: que el president Carles Puigdemont i el seu homòleg espanyol,
Mariano Rajoy, s'havien reunit a la Moncloa l’11 de gener. I que ho havien fet
d'amagatotis, mentre tothom –llevat del flamant delegat del govern a Catalunya-
ho havia negat en rodó. I què? Algú té algun
problema greu perquè això sigui així? A algú li preocupa que Lluís Rabell es
pensi que això és jugar a fer pastorets? A
servidora, en canvi, no li ho sembla. Al contrari. Més aviat em sembla
saludable. I és que tothom que tingui dos dits de front i sàpiga alguna cosa de
política internacional, sabrà que en qualsevol
procés de negociació que es pugui produir arreu del món hi ha reunions que no
són públiques i que està bé que així sigui.
O és que algú es pensa -per posar exemples concrets- que els equips del
president colombià Juan Manuel Santos van tenir totes les reunions amb la
guerrilla de les FARC amb els llums i els taquígrafs posats a plena llum del
dia? O per reblar-ho, algú creu que els assessors de David Cameron i els d'Alex
Salmond van arribar a l'acord per celebrar el referèndum per art d'encanteri?
Oi que no? Doncs aquí hauria de succeir igual. La
dura realitat, però, és que amb el govern de l'Estat espanyol tot és molt més
complicat. No es donen les condicions adequades i sembla que no hi ha res a fer.
I, per tant, de moment, i malgrat ens dolgui, ens limitem a discutir
sobre què significa tenir una reunió que no obté resultats, perquè hi ha una
part que es nega a obrir el diàleg, i sobre què implica una negociació real que
contribueixi a trobar solucions a una reivindicació com la que recull el Pacte
pel Referèndum. Arribats en aquest punt, cal dir que la bona
notícia és que el dia que serem independents ens adonarem que durant el procés
haurem après molt sobre estratègies polítiques.
La mala notícia és que per
avançar fins al referèndum cal continuar buscant les escletxes i els actors que
el facin possible.
Alguns d'aquests
actors ja s'han adherit al Pacte pel
Referèndum i d'altres potser ho faran en breu. Aquest és el cas, per
exemple, de l'entorn dels comuns a Catalunya, que per
boca d'Ada Colau i Xavier Domènech reclamen poder exercir la democràcia. La veritat és que les escletxes a l'Estat espanyol són
petites, per no dir minses. El PP, el PSOE i Ciudadanos estan radicalment oposats a la celebració
del referèndum. En canvi, Podemos s'ha manifestat a favor del dret a
decidir en diverses ocasions. L’última és l’explícita piulada de Pablo
Iglesias: "Para un #referèndum con garantías he firmado el manifiesto @referendumpacte. No queremos que Catalunya se vaya pero somos demócratas". Per
això, cal emplaçar-los a no defallir en aquest compromís i a actuar per
escampar-ho a Catalunya, a l'Estat espanyol i arreu del món. En el futur
ja decidiran si fan campanya pel no, com apunta Iglesias, o fan campanya pel
sí, com afirmen alguns dels catalans que li donen suport. Però ara, de
moment, cal ajudar el Pacte pel
Referèndum a propiciar que tothom se senti emplaçat a participar-hi. Només
es pot entendre la democràcia de segle XXI des del debat plural i en igualtat de
condicions i només es pot avançar en la construcció de societats socialment
justes i inclusives des de la lliure expressió dels diversos posicionaments de
la ciutadania. Per això, ara per ara, aquesta és la via. I si mai,
després de tots els intents per pactar, el camí queda definitivament tancat,
haurem de buscar altres vies que ens permetin disposar d'un estat propi en un
marc europeu. La resposta, ben aviat: el temps corre i és finit.
Mònica Sabata
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada