Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris CiU. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris CiU. Mostrar tots els missatges

divendres, 15 d’agost del 2014

14/08/14. Els perills de l'ambigüitat de CiU pel país. Per què CDC des de fa més de 35 anys es deixa enredar per UDC? I què me’n diríeu si en Pujol cantés d’una puta vegada i expliqués tot el que sap, de les seves martingales i de les dels altres?

Benvolguts,

Torna a ser evident l’ambigüitat de CiU, fins i tot sense el mestre Duran!

Però resulta que en el Govern de CiU no hi ha en Duran (però haberlo, haylo, que diria el gallego), ja que com explicava el malaguanyat Tito B Diagonal las águilas volamos mas alto, encara que hi ha la Joana Ortega, l’Espadaler i en Pelegrí, tots tres d’UDC i en conselleries de molt pes polític. I quan cal el Govern treu el sant Cristo gros i en Rigol (UDC) ens dóna consells i presideix el  Pacte Nacional pel Dret a Decidir (PNDD). Els altres fan de policies dolents i en Rigol fa de policia bo...
http://www.vilaweb.cat/noticia/4069124/20121227/consellers-govern-dartur-mas.html

Ja fa temps que estem plantejant la mateixa pregunta, i ara que en Pujol s’ha fet l’Hara Kiri polític, encara té més força:
Per què CDC des de fa més de 35 anys es deixa enredar per UDC?
És que han tingut por que UDC engegués el ventilador de la merda i escampés els detalls dels fraus fiscals de la màfia Pujol-Ferrusola o potser Ferrusola-Pujol, màfia que, amb les dades que tenim actualment, havia pretès ser el pal de paller del nacionalisme català i havia sigut idolatrada, però com gairebé tots els ídols tenia els peus de fang?

O potser que els haguessin pujat els fums al cap i realment es creguessin que la Generalitat i fins Catalunya era d’ells (recordeu l’exclamació de la Ferrusola quan va guanyar el tripartit per primer cop: Ens han robat la Generalitat!)

El que em temo és que CDC i UDC estiguessin d’acord en tot,
i que realment s’estaven pixant a la boca a tots els altres o sigui els bons catalanets que seguien els gurus i els que no els seguien!

I què me’n diríeu si en Pujol cantés d’una puta vegada i expliqués tot el que sap, de les seves martingales i de les dels altres?

Jo no crec que fos tant llondro com per deixar-se agafar pels pujols que diuen i no tenir els adversaris o enemics agafats també pels rajoys o pels rubalcabes o pels borbons?

Per tant, per què en Pujol no canta?

Dia que passa i notícia que esbomben els enemics de Catalunya i més difícil ens ho posen!

Canta d’una vegada, collons!

I ara l’article de l’Oriol Jordan:

13.8.2014. 20:19 h

Oriol Jordan
Els perills de l'ambigüitat de CiU pel país

El TC comença a esmolar el ganivet amb les nostres picabaralles. No li podem donar aquest plaer



Com en els darrers dos estius, tenim un agost atípic farcit de declaracions contradictòries i desmobilitzants pre Diada. La federació de CiU, formada per CDC i UDC, segueix igual de dividida que al principi de tot. La postura sucursalista de la cúpula d’UDC és molt clara, i a CDC en aquest moment hi ha el sector dels que tirarien pel dret, com ara Josep Rull, i el dels que es deixarien tornar a comprar altra vegada per Espanya, com ara Santi Vila. La proximitat ja de l’11S i el 9N al calendari fa que la trencadissa ideològica i la poca claredat del discurs final de CiU ara la podem acabar pagant tots. ICV roman en silenci.
 
El president Mas ha aparegut en escena per calmar els ànims i fer una crida a la unitat enmig d’aquesta petita tempesta d’estiu, una tempesta que es va originar a CiU amb les declaracions claudicants del conseller Vila, de Joan Rigol després i de Joana Ortega al final. El president ha estat gairebé balsàmic recordant que qualsevol reacció a la sentència del TC es farà amb el consens de totes les forces. I què tenim de moment? ERC, EUiA i CUP disposades a fer la consulta sí o sí, CDC titubejant, i UDC assumint en part el discurs del PSC, que avui es fregava les mans. No l’assumia del tot perquè el PSC diu defensar una consulta legal i acordada. D’acordada no ho podrà ser mai, per tant, el debat està en la legalitat. Falta ICV, que segueix callant.
 
El conseller d’UDC Pelegrí, ha envestit contra ERC després de veure la reacció irada dels republicans ahir a les paraules de la vicepresidenta Ortega. El conseller d’Agricultura ha recordat que l’acord de governabilitat incloïa una clàusula que preveia ajornar la consulta. Joana Ortega deia ahir: Si no podem votar el 9N, hi haurà un altre 9N”. Unió ha introduït un estrany matís que s’escapa una mica de l’opció reconeguda com a pla B de les plebiscitàries: “posposar”. Variarà la postura del TC o de l’Estat espanyol si ajornem la consulta, posem per cas mig any, o un any? No. Aleshores, perquè defensen l’opció de l’ajornament? El diputat de la CUP, David Fernández responia ahir amb sentit comú a aquest nou debat: “És inútil canviar la data del referèndum, l’Estat no canviarà en cap cas la seva actitud”.
Josep Rull (CDC) feia equilibris aquest matí, intentant emprant la formula del consens de totes les forces sobiranistes com a resposta al TC. Si la Generalitat finalment acata el que digui el TC en contra de la voluntat del poble, a banda del divorci que es pot produir entre govern i societat civil, CiU es veurà envoltada de més dificultats a l’hora de convocar unes plebisictàries: una possible fractura definitiva entre CDC i UDC, una davallada més pronunciada a les enquestes, i una dificultat afegida per reclamar el lideratge del president Mas representant només CDC en una hipotètica candidatura conjunta a favor del Sí a la independència, ara que una CiU unida ja va per darrera d’ERC als sondejos. I això sense comptar que la CUP i ICV en vulguin formar part d’aquesta.

Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari 2014

Joan A. Forès
Reflexions

dilluns, 20 de febrer del 2012

20/02/12. Catalunya en Estat d'Emergència

Benvolguts,

Per primer cop comentem un apunt del Bloc de Miqui Mel.

Diumenge, 19.2.2012. 11:00 h

Miqui Mel. Catalunya en Estat d'Emergència

 La disjuntiva no és pas que Espanya no sigui com Anglaterra, sinó que Artur Mas no és com l'Alex Salmond, i CiU no és l'SNP...



L’autor es mira la situació des de Londres i per tant li dóna perspectiva per veure el bosc i no només els arbres. Presenta la situació amb molta claredat, fa advertiments, dóna molts consells i molt clars:




·         Estem en situació d'emergència...

·         Les vergonyes del pacte pressupostari del Govern amb el PP són encara més visibles...

·         El sobiranisme retòric -abans de botifarrada i ara d'entrevista en paper de diari europeu- no traurà la ciutadania del pou...

·         Desconcerta haver de contemplar un 'lliurament progressiu de les armes' ...

·         És absurd reforçar el paper dels qui entenen Catalunya com una simple mamella, un apèndix administratiu de l'Estat...

·         Catalunya és un país minvant. S'empetiteix a marxes forçades des de la sentència contra l'Estatut...

·         'Qui fa una cosa que no ha decidit perquè no té cap més remei no lidera res'...

·         Mas va a remolc i la societat civil amenaça d'avançar-lo...

·         Re-negociant qüestions ja pactades o establertes per llei (tal com explicàvem ahir del mite de Síssif o del dia de la marmota)...

·         La situació és tant dramàticament regressiva...

·         El Govern no pot continuar mirant cap un altra banda...

·          Aquesta Catalunya és inviable i el President ho sap...

·         Quan més dilati la qüestió del 'pacte fiscal' més coll amunt se li farà plantejar-ho...

·         És hora de canviar el rumb i la responsabilitat és de tots...

·         Hi ha alternatives. Cal prendré mesures urgentment...

o   Cal cercar el més ample consens país endins, que significa establir lleialtats a prova de foc en els grans temes -les línies vermelles nacionals- amb ERC i SI (i ICV en allò que vagi més enllà del que és estrictament ideològic) a l'espera de que el PSC re-defineixi el seu paper...

o   Per altra, no defugir la inevitable confrontació amb Madrid per més temps...

o   S'ha de lluitar per l'agència tributària, per una finestra única pròpia, pel foment de l'emprenedoria, la llei de referèndums, multiplicar les potencialitats de l'exportació i del sector turístic, cal re-orientar la mirada als mercats en expansió amb noves delegacions, ser agosarats en la guerra per la gestió dels aeroports i un llarg etc.

o   Les situacions d'emergència requereixen d'actituds radicals...

o   Sense polítiques de creixement ni aquest ni cap altre país podrà sortir ben parat de la crisi...

o   Sense gestionar tots els (ara disminuïts) recursos propis aquestes polítiques no són possibles...

o   El rellotge no s'atura capità.

Londres, 18 de Febrer 2012.

La reflexió que més m’ha agradat és la que fa la comparació amb Escòcia:

La disjuntiva no és pas que Espanya no sigui com Anglaterra, sinó que Artur Mas no és com l'Alex Salmond, i CiU no és l'SNP...


Llegiu-vos l’apunt complet si us vaga...
Joan A. Forès
Reflexions

diumenge, 19 de febrer del 2012

18/02/12. El recargolat maquiavelisme de CiU i els Papers de Salamanca

Benvolguts,

Comentem els dos darrers  Apunts d’en Joan Tardà al seu Bloc:

·         L’error de CiU és creure que ERC som imbècils i que no els veiem venir (I)

·         Els Papers de Salamanca, en Jaúregui o en Rubalcaba o qualsevol altre

 En el primer Apunt s’explica el recargolat maquiavelisme que segons Tardà CiU està adoptant. En Tardà es pregunta si CiU ens pren per imbècils si no se n’adona que cada cop ens els creurem menys, sobretot si se’ns demostra amb arguments. Diu que CiU està empenyent i ajudant el PP de Catalunya a agafar protagonisme per tal que aquest passi a  recaptar part dels vots que fins ara anaven al PSC(PSC -PSOE-PSOE-PSOE-PSOE). Si jo soc de dretes i els meus amics són de dretes, faré el possible per tal que els vots d’esquerra passin a les dretes siguin CiU o el PP!

En el segon Apunt, en Tardà confirma un cop més el que vaig explicar en la meva Reflexió d’ahir: El nacionalisme espanyol ens roba compulsivament, sense fer res. Només ha de deixar de fer!
En aquest cas es tracta del trist afer dels papers de Salamanca (obtinguts pel “Justo derecho de conquista”, cita provinent del Decret de Nova Planta, i exalçat pel novel·lista espanyol Gonzalo Torrente Ballester1), que fa anys que Madrid els va deixant anar en comptagotes seguint l’esquema que ahir jo exposava: Catalunya reclama el que és seu. Ells no es mouen. Catalunya va als tribunals. Si fallen a favor nostre ells no mouen peça. Es va al Suprem o al Constitucional. Si fallen a favor nostre no fan res. Si canvien els governs de Madrid, tots portats per nacionalistes espanyols l’assumpte es retarda un parell d’anys. Si hi ha eleccions on sigui l’assumpte es retarda. Sempre cal tornar a començar talment com en el mite de Síssif o en el dia de la marmota. I en Tardà encara creu que el PP els retornarà de seguida tots els “papers que falten”. Ocellet!

No fer res. Acció (?) màgica.

Sobre els papers de Salamanca vegeu:

1.       La Comissió de la Dignitat va iniciar fa deu anys la reclamació dels “papers” i tal com expliquen els seus responsables, 'han passat més de sis anys des de l’aprovació de la llei en reconeixement del dret de Catalunya de recuperar el botí de més de cent vint tones de documents que el 1939 els franquistes van requisar a la Generalitat, partits, sindicats, entitats i persones, sense que el govern espanyol hagi completat encara el procés de retorn d'aquell sinistre magatzem' http://ca.wikipedia.org/wiki/Comissi%C3%B3_de_la_Dignitat

2.       “Justo derecho de conquista”,  http://www.forosalamanca.net/opihenry.htm

3.       Recordem que els “papers” que ara estan aturats no son d’estaments oficials sinó de particulars, robats als seus propietaris a partir del 1939 per les forces d’ocupació de l’Exèrcit Espanyol a Catalunya. Els seus propietaris no els han pogut recuperar i ja s’han mort, el darrer que recordem és el dibuixant Carles Fontseré http://www.vilaweb.cat/noticia/3974171/20120121/comissio-dignitat-denunciara-govern-espanyol-tornen-papers.html

I ara els apunts d'en Joan Tardà: 

Dissabte, 18.2.2012.

Joan Tardà. L’error de CiU és creure que ERC som imbècils i que no els veiem venir (I)

Que CiU s’hagi convertit en un dels catalitzadors més actius i acceleradors del procés de desballestament de l’estat del benestar és d’una extraordinària gravetat. Posa en escac la cohesió de la societat catalana, la du a un escenari de progressiva dualització, la qual cosa genera menys justícia social i menor socialització de la riquesa. D’aquí, en surt més patiment, més exclusió, més dificultats per fer realitat els drets de ciutadania. En definitiva, poc patriotisme i poca pàtria catalana si cada vegada hi ha més catalans que en són exclosos.
Però tot plegat encara s’agreuja més si el fets van acompanyats d’una absoluta manca de voluntat d’enfrontament davant l’administració espanyola. Per a CiU, no hi fa res que la ciutadania cada vegada estigui més convençuda i farta de l’espoli fiscal. Han decidit (ja ho van fer en el darrer tram del procés estatutari) servir als poderosos (a la Caixa, sobretot) i fer d’escolanets del PP. No és cert que el President Mas no tenia cap altra opció. Han fet un pacte de ferro amb el PP perquè els interessava. Per raons de classe i perquè tenen dissenyat un full de ruta conjunt de normalitzar Alícia Sánchez Camacho a Catalunya per tal que part de l’electorat del PSC s’orienti cap al PP. De fet, hi ha gent de CiU –Madí ho teoritzava- que no se n’amaguen: prefereixen que una part de l’àrea metropolitana de Barcelona estigui en mans de l’espanyolisme del PP que no pas en mans del catalanisme del PSC.
Tot plegat, respon a una lògica de classe no pas nacional perquè és evident que el progressiu increment cap a una majoria sobiranista comportarà que l’espanyolisme minoritari es radicalitzi, raó per la qual ens convé nacionalment que no s’institucionalitzi en els ajuntaments i diputacions. Però a CiU, això no li preocupa: Badalona, Castelldefels, Diputació de Barcelona, acords de govern al Parlament, etc...
Pàtria o Patrimoni? Patrimoni, evidentment -responen- després... “lo altre”.
Fins i tot són males còpies dels seus avis de la Lliga


Divendres, 17.2.2012.
Els Papers de Salamanca, en Jaúregui o en Rubalcaba o qualsevol altre

Dilluns a l’Arxiu Nacional de Catalunya se celebrarà un acte en relació amb la documentació incautada i retornada de Salamanca ben important. Es tracta del lliurament per part de la Generalitat de la documentació que pertany a les persones físiques i jurídiques que en són propietàries. Efectivament, quan s’elaborà la llei, tinguérem bona cura (en aquest sentit el criteri de Josep Cruanyes i del conjunt dels membres de la Comissió de la Dignitat fou determinant) de posar com a objectiu el reconeixement per part de l’administració espanyola que la Generalitat de Catalunya rebia tota la documentació i que li corresponia procedir al lliurar-los als particulars. En el govern espanyol , en el PSOE i en algunes persones influents de l’àmbit socialista català (que consideraven que no calia anar tan lluny, segons ells), tot i que no negaven que la documentació no oficial també calia retornar-la, s’entenia que s’havia de fer directament des del govern espanyol i no pas des del de Catalunya.
Finalment, s’aconseguí que la llei ens ho reconegués i d’aquí l’acte del proper dilluns. Amb tot, cal tenir present perquè ningú no es confongui que encara queda una tramesa per retornar. Una tramesa que ja estava a punt de ser enviada (em consta que el Ministerio de Cultura tenia fins i tot contractat el transport) i que tan sols havia de passar el tràmit burocràtic del vist-i plau d’una reunió informativa del Patronato del Centro de la Memoria de Salamanca (la llei no li dóna cap altra categoría).
Però algú ho va aturar i no va ser pas la ministra Sinde. Al contrari, ella (em consta) n’estava ben disgustada. Certament, no deu ser gaire agradable veure com et “pontegen” en una qüestió tan sensible i t’impedeixen acabar bé la feina quan ets a punt de deixar de ser ministre. L’ordre va sortir de la Moncloa i em va arribar que havia estat en Jaúregui. I així li ho vaig i retreure fa uns dies personalment, tal com s'han de dir les coses. Em va respondre que no tenia per què donar-me explicacions sobre si havia estat ell, però sí em va dir que, atenent a la convocatòria d'eleccions, així es va considerar.
Més enllà del que representa de menyspreu als catalans, una vegada més, i d’incompliment de la llei, també és ben matusser: si s’havia fet la llei a partir de l’any 2004 negociant-la amb el govern Zapatero, com podien permetre’s marxar d’aquesta manera tan ignominiosa i deixar la feina sense fer?
Ara, anant malament patirem perquè el ministre de Cultura ens els lliuri (en la primera compareixença ja li ho reclamàrem) i anant bé, si ens els envien aviat, encara quedaran bé els del PP. Just els qui sempre s’hi han oposat al carrer, al parlament i en la justicia.
Tot plegat, per llogar-hi cadires.


 Joan A. Forès
Reflexions

diumenge, 22 de gener del 2012

22/01/12. Opinions de Jordi Carbonell i de Toni Strubell

Benvolguts,

Avui us comento una entrevista a en Jordi Carbonell, expresident d’ERC i un article d’opinió de Toni Strubell en resposta a unes afirmacions del primer És curiós que un personatge de provat independentisme com Jordi Carbonell engegui opinions sense visió de conjunt i menyspreï una formació tant o més independentista que ERC.

Al setmanari El Temps hi ha una entrevista amb en Jordi Carbonell. Dóna la seva opinió sobre moltes coses, per exemple quan diu: "Dir que el tripartit va ser un èxit és una carallada". Es refereix al segon tripartit, ja que el primer tripartit ell mateix i la majoria dels que érem militants d’ERC el vàrem votar. I pel segon la direcció d’ERC va trair els seus principis ja que no va consultar la militància, que hi hauria estat en total desacord i va protegir les cadires (escons, càrrecs de confiança, etc) que recuperava després d’haver estat defenestrats! I així els va anar, amb una molt notable fugida de militants, una pèrdua de credibilitat i una pèrdua de votants espectacular...

Al llarg de l’entrevista Jordi Carbonell defensa la “nova” ERC conduïda per l’Oriol Junqueras i estableix clarament que ERC tota sola no se’n sortirà de cap manera i que li cal aliar-se amb els altres independentistes, distingint entre RCat, SI i les CUP (crec que pensa que són fríquies) i parla de CiU i d’ICV que diu que és imprescindible que ERC s’aliï amb ells ja que són els seus aliats naturals...

Una de les respostes de Jordi Carbonell és: “Solidaritat no és res” etziba. “Té quatre diputats”.

És curiós que un polític com Jordi Carbonell, a qui jo m’estimo molt, sigui tant poc polític. Tal com ell diu ERC té actualment 10 diputats al Parlament de Catalunya i SI en té 4. Sembla mentida que el nostre orgull mal entès ens faci dir una carallada (usant els mots d’en Jordi Carbonell) com aquesta. Sembla que el poderós Goliat amb 10 diputats és infinitament superior al David amb 4. No es pot menysprear d’aquesta manera un partit que potser després del 2014 tindrà molts més vots que ERC! De fet no es pot menysprear cap partit per petit que sigui ja que la dita popular diu que “no hi ha enemic petit!”

I les nostres patums continuen vessant-la i continuen no veient on tenen l’enemic i continuen no veient on tenen l’amic. Vaja que són cecs!

Immediatament després que apareguessin les opinions de Jordi Carbonell, Toni Strubell ha respost en un article d’opinió en el web de Solidaritat on tot admirant Jordi Carbonell li retreu la seva opinió sobre Solidaritat, que sembla que es podia haver estalviat. I li etziba que Certament resulta pintoresc que el fundador de Nacionalistes d’Esquerra, opció que no va treure mai cap diputat, opini que una que n’ha tret quatre no sigui “res”.

Us recomano fortament que us llegiu entrevista i opinió. Ens cal llegir-nos aquestes opinions si volem orientar-nos i actuar en el mon independentista!

Ara l’entrevista amb en Jordi Carbonell:

Jordi Carbonell: "Dir que el tripartit va ser un èxit és una carallada"
Jordi Carbonell i de Ballester (Barcelona, 1924) és expresident d’ERC (1996-2004). Filòleg de professió, ha exercit en aquest camp i hi ha fet aportacions de gran valor. Carbonell també va ser un dels impulsors de l’Assemblea de Catalunya, de Nacionalistes d’Esquerra i de l’Associació de Sociolingüistes de Llengua Catalana. Segueix militant a ERC

—ERC comença una nova etapa. Serà la darrera, abans que Catalunya sigui independent?

—És difícil de dir, però el que és segur és que a hores d’ara aquest país no té altra sortida que la independència.
—Això mateix opina l’expresident Pujol, però ho pensa des de fa molt poc temps. Durant els vint-i-tres anys de govern de CiU, mai no va defensar la independència com un camí possible i desitjable per a Catalunya. Ha canviat la societat catalana, Jordi Pujol o tots dos?
—Jo fa seixanta anys que ho dic! És que ell ara hi veu clar! Ha canviat la societat, perquè l’independentisme era absolutament marginal fa una dècada, i avui és el centre de la política. No hi ha ningú amb dos dits de front que no vegi que amb Espanya no hi ha res a fer. Jo no sóc antiespanyol, i voldria arribar a una solució pacífica i mantenir una amistat amb Espanya. Però, punyeta, que ens deixin tranquils.
—El president Pujol hi veu clar, dieu. I CiU?
De moment, no gaire. A CiU hi ha dues ànimes, la nacional i la conservadora. I CiU va mantenint l’equilibri. Però el país ha passat d’anar tirant a tenir una majoria de gent que vol la plena realització nacional, perquè Espanya és una pura estafa. I això ens toca a tots, als catalanoparlants i als castellanoparlants.
—Abans o després, CiU haurà de prendre una decisió en aquest sentit, o pot mantenir-se en
l’ambigüitat per sempre més?

—ERC té tres diputats a Madrid i deu a Catalunya. Però ERC, tota sola, no se’n sortirà mai.
—I amb RCat, SI i les CUP, tampoc?
—No, de cap manera. Encara no hi ha unitat, en l’independentisme. Amb tres diputats a Madrid no pots declarar la independència, però sí preparar-ne la declaració, i aquesta és la funció de la nova ERC.
—La nova direcció d’Esquerra està preparada, per a aquesta funció?
—Sí, l’Oriol Junqueras és una persona molt competent i que ha aconseguit una cosa realment molt positiva, ser alcalde en una ciutat de trenta mil habitants, Sant Vicenç dels Horts, dels quals, només el vint per cent són catalanoparlants. I ho ha aconseguit pactant amb ICV i CiU. I aquest pacte és molt simbòlic, perquè no hi ha possibilitat d’anar a la independència sense CiU. Aquesta és una clara mostra de la nova ERC. ERC ha de plantejar-se el pacte amb d’altres partits, perquè ella sola no se’n sortirà.
—L’aliat natural d’ERC és CiU?
Sí, i també ICV. A ICV hi ha molta gent clarament independentista i gent que no, com a CiU.
—Durant set anys, l’aliat d’ERC ha estat el PSC.
—El PSC està contra la independència.
—Vós vàreu donar suport explícit al tripartit.
Fou un experiment necessari, i no va sortir prou bé. Certament, dir que el tripartit fou una victòria és penós.
—Hi ha exdirigents d’ERC que encara defensen que va ser un encert.
—Sí, perquè no has pas de dir que el que has fet ha estat una carallada...
—Va ser una carallada?
—Jo vaig votar pel tripartit, jo era a la comissió negociadora. El primer tenia per president Pasqual Maragall, i tenia una obertura cap al nacionalisme que el segon no tenia. El segon tripartit era el triomf de l’aparell del PSC. Dir que el tripartit va ser un èxit és una carallada.
—Potser el segon tripartit es va rubricar més per mantenir càrrecs que no pas pensant en el futur del país?

—No vull criticar personalment els anteriors líders, però ERC va fracassar, i les urnes la van castigar amb els resultats més lamentables que es podien esperar. Jo vaig demanar la dimissió del president i del secretari general.
—Van plegar, però mesos després. I en Joan Ridao va anar a primàries perquè volia seguir essent cap de llista al Congrés espanyol.
Deixant al marge comentaris personals, crec que Ridao es va equivocar de mig a mig. Jo vaig donar ple suport a l’Alfred Bosch. És una persona molt competent i amb les idees nacionals claríssimes. Era un candidat ideal, i la prova és que ERC no va baixar. Ara, no n’hi ha prou, a sostenir els resultats.

—Què més ha de fer, ERC?
—El nou equip està remuntant el partit, però el partit ha de trobar l’encaix, no amb Espanya, sinó amb altres partits catalans que acabaran acceptant la independència.
—També ha d’encaixar amb SI, RCat i les CUP?
Solidaritat no és res. Té quatre diputats al Parlament. S’ha de tenir bona relació amb tothom, és clar, però cal que CiU i ICV s’hi sumin.
—Estan prou madures, en aquest sentit, aquestes dues formacions?
—Si els propers anys són aquest i el que ve, no, però si el termini és d’aquí a cinc o sis anys, sí.
http://www.eltemps.cat/noticia/580/jordi/carbonell/dir/tripartit/ser/exit/carallada

I tot seguit l’article de Toni Strubell:

Carbonell: “SI no és res”
L’amic i referent per al món catalanista, Jordi Carbonell, entrevistat al darrer número de la revista El Temps, parla de Solidaritat Catalana per la Independència. “Solidaritat no és res” etziba. “Té quatre diputats”. Més endavant deixa anar que els de SI no són seriosos perquè no han “retornat a ERC”, que és, segons opina, “l’únic partit que defensa la independència”. Tot plegat produeix certa perplexitat. Però vaja, com a president de SI, haig de confessar que afalaga que es parli tant de SI. Certament resulta pintoresc que el fundador de Nacionalistes d’Esquerra, opció que no va treure mai cap diputat, opini que una que n’ha tret quatre no sigui “res”. Vaja, penso que seria molt recomanable que es tingués més sentit autocrític a l’hora d’avaluar les raons de l’existència de SI. Aviam, fem memòria. L’any 2010 Solidaritat neix per lluitar primordialment per la independència en vista de la inexistència d’un partit parlamentari que ho fes. Quan es funda Solidaritat, els representants d’ERC i CiU a la mesa del Parlament acabaven de refusar d’acceptar a tràmit una ILP que pretenia obrir les portes al poble de Catalunya al dret a decidir (13.7.2010). SI és una força que en poc més d’un any ha aconseguit un gruix important d’adherits amb implantació arreu del país. A hores d’ara, és l’única força que lluita obertament pel manteniment de la immersió lingüística tal com l’hem desplegada fins avui a les nostres escoles. Ha estat descrita per un periodista britànic com “la primera força que porta explícitament la lluita per una Catalunya independent al Parlament català”. I porta a terme aquesta lluita a diari davant una CiU que prioritza els pactes amb el PP i una ERC que ha passat de prioritzar els acords amb Montilla –a qui va ajudar a descavalcar Maragall- a prioritzar-los amb CiU, amb qui busca de promoure un impossible pacte fiscal que només allargarà l’agonia econòmica i política d’aquest país. Voldria acabar apuntant a l’admirat exPresident d’ERC que SI estarà encantada d’arribar a acords profunds amb el seu partit el dia que aquesta formació es plantegi seriosament què és una política independentista i com s’ha d’implementar. Ho vam oferir repetidament durant la intensa gira que vam fer pel país el setembre passat acompanyats pels companys de Bildu. Però no se’ns va admetre. Ara amb generositat, tots hem de posar els interessos de país davant de cap altra consideració de cara al futur. Cal fer independentisme com s’ha fet als països que han arribat a ser independents i no com als països on l’adicció a la poltrona i al repartiment del pastís ha fet acomodar els polítics independentistes a l’escalforeta del repartiment autonòmic.

Una abraçada Jordi. Toni Strubell
http://www.solidaritatcatalana.cat/actualitat/opinio/carbonell-“si-no-es-res

Espero que n’hàgiu tret profit com jo ho he fet!

Reflexions

dijous, 6 de gener del 2011

06/01/11. López Bofill. Què és fer independentisme?”

Benvolguts,

L’homenot
L’Hèctor López Bofill (Badalona, 1973) és un destacat membre de la comunitat independentista catalana. És llicenciat en dret i professor de dret constitucional a la Universitat Pompeu Fabra. També és poeta. Pertany al grup dels Imparables (2004). El seu nom de ploma és Hèctor Bofill. És col·laborador habitual del diari Avui i del programa Els matins de TVC.

Respecte a la seva trajectòria política López Bofill és promotor de la plataforma Sobirania i Progrés i del Cercle d'Estudis Sobiranistes que va crear el 2007 junt amb l’Alfons López Tena.

El professor López Bofill és un estudiós i profund coneixedor dels moviments independentistes que han portat des de fa 100 anys una vintena de països europeus cap a la independència.

Respecte a la seva afiliació a partits polítics, el 2010 ja feia uns anys que havia demanat d’entrar a ERC però alguna patum del partit li negava el dret de ser-ne militant. Quan li varen aixecar la veda hi va entrar i es va integrar directament en el corrent crític Esquerra Independentista, que reclamava un canvi de direcció en l'estratègia del partit per recuperar el seu perfil polític com a partit republicà, independentista i d'esquerres. L'agost del 2010 va manifestar el seu suport a la Solidaritat Catalana per la Independència i va abandonar ERC. L’Hèctor viu a Altafulla i el 28N li van faltar pocs vots per treure un escó per Tarragona.

Aquesta breu ressenya ha servit  per presentar l’escriptor, el polític i el professor que cada 15 dies ens obsequia amb els seus articles a l’Avui. Avui comentarem el del 4 de gener “Què és fer independentisme?”

Els independentistes que s’han acostat a CiU
Comença l’article amb un llarg preàmbul dedicat als independentistes que varen integrar-se en el seu moment a Reagrupament, varen sortir-ne en no veure clar el camí que havien encetat i han vist en Convergència i Unió i en Mas l'única sortida al cul-de-sac que està vivint el país a causa de les agressions atiades des dels poders de l'Estat, de la crisi econòmica i de la mediocre gestió del govern del PSC, ERC i ICV per fer front a aquests problemes.

El “dret a decidir” com a eufemisme per no dir independència
Planteja que els diferents grups independentistes existents actualment han de parlar amb transparència sobre els propòsits i els mitjans de l'acció política. Diu que CiU no ho ha fet mai, no ho  fa ara i, previsiblement, no ho farà en un futur immediat. Diu que a CiU fins i tot li fa por pronunciar la paraula independència i han de recórrer a subterfugis de la mena de “dret a decidir”. Aleshores es planteja quin valor seran capaços d'aplegar a CiU per impulsar el procés ardu i conflictiu que implica una secessió? “Els conceptes “dret a decidir”, “plenitud nacional” i “transició nacional” són fórmules que no volen dir res, metàfores precisament dirigides a distreure l'atenció sobre les condicions imprescindibles per fer emergir una nova entitat sobirana.

La forma explícita d’explicar la voluntat de ruptura
“Les comunitats nacionals que han accedit a la condició d'estat han expressat de forma explícita la voluntat de ruptura, l'últim tram de la qual consisteix a votar, declarar la independència i defensar-la. No es tracta de grans proclames patriòtiques sinó simplement d'imitar el full de ruta que han seguit altres pobles.”

En què consisteix, en concret, l'acció independentista?
·         Pel que fa a la relació amb l'estat matriu, la posició és la de la no col·laboració, el plantejament democràtic d'una confrontació
·         En l'àmbit intern, l'acció independentista s'ha de concentrar en l'escissió econòmica, social i cultural d'Espanya.
Els poders de la candidatura Mas actuen en direcció contrària a l’acció independentista
Amb tota probabilitat, aquest itinerari no serà seguit per un govern de CiU (com tampoc no ho va ser per un govern amb presència d'ERC) perquè el panorama econòmic del país i bona part dels poders que han donat suport a la candidatura de Mas són, justament, els que continuen actuant en la direcció oposada al projecte independentista, això és, fent d'Espanya el mercat preferent i el marc de referència cultural.
El factor que garantirà el fracàs de CiU quan s'iniciï el cicle de la demanda del pacte fiscal
En aquests moments ja hi ha la majoria al Parlament de Catalunya per propulsar un programa sobiranista nítid i inequívoc: un pacte entre CiU, ERC i Solidaritat el faria possible. Si Mas continua defugint la prova de força amb l'Estat és perquè ni ell ni la federació que encapçala el volen plantejar i, cosa que és més lamentable, ni tan sols el volen exhibir com a factor de negociació per exigir a l'Estat millores en l'autogovern. Aquest serà el factor que garantirà el fracàs de CiU quan s'iniciï el cicle de la demanda del pacte fiscal: que a Espanya no creuran que hagin de negociar res perquè CiU no serà creïble per exposar el dilema de o ens doneu això o marxem.

La unitat política, cultural i econòmica espanyola
“Almenys, en l'actualitat, a diferència de les dècades dels governs Pujol, el govern de CiU no podrà anestesiar i silenciar l'alternativa independentista, el discurs sobre l'estat propi ja s'ha normalitzat prou perquè diversos fronts intel·lectuals, mediàtics i, naturalment, polítics denunciïn constantment les previsibles cessions que el proper govern de la Generalitat farà en favor del manteniment de la unitat política, cultural i econòmica espanyola.”

Llegiu-vos l’article sencer, val la pena!


Joan A. Forès
Reflexions