Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mas. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mas. Mostrar tots els missatges

dilluns, 20 de febrer del 2012

20/02/12. Catalunya en Estat d'Emergència

Benvolguts,

Per primer cop comentem un apunt del Bloc de Miqui Mel.

Diumenge, 19.2.2012. 11:00 h

Miqui Mel. Catalunya en Estat d'Emergència

 La disjuntiva no és pas que Espanya no sigui com Anglaterra, sinó que Artur Mas no és com l'Alex Salmond, i CiU no és l'SNP...



L’autor es mira la situació des de Londres i per tant li dóna perspectiva per veure el bosc i no només els arbres. Presenta la situació amb molta claredat, fa advertiments, dóna molts consells i molt clars:




·         Estem en situació d'emergència...

·         Les vergonyes del pacte pressupostari del Govern amb el PP són encara més visibles...

·         El sobiranisme retòric -abans de botifarrada i ara d'entrevista en paper de diari europeu- no traurà la ciutadania del pou...

·         Desconcerta haver de contemplar un 'lliurament progressiu de les armes' ...

·         És absurd reforçar el paper dels qui entenen Catalunya com una simple mamella, un apèndix administratiu de l'Estat...

·         Catalunya és un país minvant. S'empetiteix a marxes forçades des de la sentència contra l'Estatut...

·         'Qui fa una cosa que no ha decidit perquè no té cap més remei no lidera res'...

·         Mas va a remolc i la societat civil amenaça d'avançar-lo...

·         Re-negociant qüestions ja pactades o establertes per llei (tal com explicàvem ahir del mite de Síssif o del dia de la marmota)...

·         La situació és tant dramàticament regressiva...

·         El Govern no pot continuar mirant cap un altra banda...

·          Aquesta Catalunya és inviable i el President ho sap...

·         Quan més dilati la qüestió del 'pacte fiscal' més coll amunt se li farà plantejar-ho...

·         És hora de canviar el rumb i la responsabilitat és de tots...

·         Hi ha alternatives. Cal prendré mesures urgentment...

o   Cal cercar el més ample consens país endins, que significa establir lleialtats a prova de foc en els grans temes -les línies vermelles nacionals- amb ERC i SI (i ICV en allò que vagi més enllà del que és estrictament ideològic) a l'espera de que el PSC re-defineixi el seu paper...

o   Per altra, no defugir la inevitable confrontació amb Madrid per més temps...

o   S'ha de lluitar per l'agència tributària, per una finestra única pròpia, pel foment de l'emprenedoria, la llei de referèndums, multiplicar les potencialitats de l'exportació i del sector turístic, cal re-orientar la mirada als mercats en expansió amb noves delegacions, ser agosarats en la guerra per la gestió dels aeroports i un llarg etc.

o   Les situacions d'emergència requereixen d'actituds radicals...

o   Sense polítiques de creixement ni aquest ni cap altre país podrà sortir ben parat de la crisi...

o   Sense gestionar tots els (ara disminuïts) recursos propis aquestes polítiques no són possibles...

o   El rellotge no s'atura capità.

Londres, 18 de Febrer 2012.

La reflexió que més m’ha agradat és la que fa la comparació amb Escòcia:

La disjuntiva no és pas que Espanya no sigui com Anglaterra, sinó que Artur Mas no és com l'Alex Salmond, i CiU no és l'SNP...


Llegiu-vos l’apunt complet si us vaga...
Joan A. Forès
Reflexions

dimecres, 23 de novembre del 2011

23/11/11. El concert per a Catalunya faria inviable l'Estat


Benvolguts,
Per enfocar adequadament el Pacte fiscal ( o en deien Concert econòmic abans?), el president Mas continua retallant ja que els diners no li arriben mai a fi de mes (a en Montilla no li arribaven però dissimulava)...
Avui es parla de tisorades post-electorals. Llàstima que no hi hagi píndoles anti-tisorades post-electorals així com hi ha píndoles post-coit!
Mas proposa un Pla de xoc pel 2012 que comporta:
·         Mesures fiscals:
o   manteniment de l’IRPF
o   aplicació de l’impost del patrimoni 
o   reducció de salaris dels empleats públics
·         Corresponsabilització de la ciutadania amb els serveis públics (eufemisme per dir que s’incrementaran impostos encoberts) com:
o   el cànon de l’aigua
o   el transport públic metropolità
o   les taxes universitàries (i les beques catalanes continuen bloquejades per Madrid)
o   el preu de la benzina
o   un tiquet moderador per a les receptes en l’àmbit sanitari (nou eufemisme per dir que hi haurà un pagament addicional per a les receptes (i encara un nou eufemisme per dir que hi haurà copagament))
·         Altres mesures:
o   Venda de patrimoni públic (edificis i empreses)
o   Sol·licitud al nou govern espanyol (amb el degut respecte) per al cobrament del fons de competitivitat que el govern tripartit no va deixar lligat i ben lligat...
o   Demanda a l’estat (amb el degut respecte) per tal que ajorni el retorn pendent per la liquidació dels pressupostos del 2008 i 2009, angelet!
La tisorada d’avui fa fredor! I la de demà? I la de demà passat?

Després de posar-se de genollons i demanar al govern central, amb el degut respecte, tota aquesta extensa carta als reis, Mas recorda que no caldrien sacrificis amb el pacte fiscal!!!
Mas avisa que aquesta és “de les poques oportunitats” que té l'Estat per refer les seves relacions amb Catalunya, angelet!

A l’Avui hi ha dos articles de nom Tisorada postelectoral i Mas recorda que no caldrien sacrificis amb el pacte fiscal. Copiem el segon:
 “Tots aquests sacrificis i esforços no els hauria de demanar si Catalunya hagués resolt el seu sistema de finançament d'una manera justa.” El president de la Generalitat, Artur Mas, va remarcar la necessitat del pacte fiscal coincidint amb l'anunci d'una segona onada de retallades. Catalunya viu la paradoxa del dèficit públic i del dèficit fiscal. Aquest any, retallant un 10% el pressupost, ha estalviat uns 2.600 milions d'euros. Però la xifra és minúscula al costat dels 16.434 milions d'euros que se'n van a Madrid i que no tornen, d'acord amb l'última balança fiscal, del 2009, calculada pel mateix govern català. El cert és que, segons Mas, “Catalunya es pot permetre un sistema de serveis públics millor” i en canvi els catalans acaben vivint “pitjor” que els ciutadans dels territoris que són ajudats per la contribució de Catalunya a l'anomenada solidaritat.
Mas va apuntar que després del 20-N se sent “legitimitat” per demanar al president electe, Mariano Rajoy, un tracte just (angelet!). A canvi, CiU li ofereix col·laborar “a fons” en les mesures que presenti al Congrés per fer front a la complicada situació econòmica i a la crisi del deute. Mas va restar credibilitat al cop de porta declaratiu que va entonar dilluns la popular María Dolores de Cospedal. “La porta al pacte fiscal no es tanca amb declaracions públiques”, sentencià. El president va convidar el PP espanyol a reflexionar-hi perquè aquesta és “de les poques opcions que té l'Estat espanyol de resoldre les relacions amb Catalunya d'una manera serena”.

Per tant en Mas sap, i no pot dissimular més, que com a camí entremig el Pacte fiscal seria una solució però també sap, i no pot dissimular més, que ni el PP ni el PSOE poden accedir a que Catalunya recapti els seus impostos i pagui a Madrid només pels serveis prestats, exèrcit, casa reial i cos diplomàtic com fa Euskadi, ja que Catalunya deixaria de pagar 16.500 M€ (com diu en Mas-Colell, 22.000 M€ com diuen molts altres economistes) i pagaria només al voltant de 1.500 M€ com paga Euskadi!
I en Mas també sap el que Rajoy sap i va dir el 3 de novembre del 2010 a Els matins de TV3:
“El concert per a Catalunya faria inviable l'Estat perquè Catalunya i Madrid generen la major part del PIB”
Inviable!
Ergo, en Mas sap que demanar el Pacte fiscal (que abans se’n deia Concert econòmic) és com demanar la lluna en un cove! Per què hi insisteix? Només es pot pensar que, utilitzant un altre frase feta catalana, perquè “Qui dia passa, any empeny!”
Davant d’aquestes circumstàncies (i de moltes altres), creieu que cal demanar (amb el degut respecte) el Pacte fiscal o proclamar la independència?
Doncs en Mas i els seus acòlits i els partits polítics acòlits que li fan de “palmeros”, continua demanant (amb el degut respecte) el Pacte fiscal...

Joan A. Forès
Reflexions

dilluns, 10 de gener del 2011

10/01/11. Mas: Un país no puede decir que está gobernado por él mismo si no recauda y gestiona sus impuestos...

Benvolguts,
El diumenge 9 de gener el President de la Generalitat Artur Mas va concedir una entrevista al director de La Vanguardia José Antich.
L’entrevista és molt llarga. He triat les preguntes i respostes que m’han semblat més importants i us les adjunto a l’ensems que els meus comentaris:
Mas: "Si España no se mueve, no hay encuentro sino ruptura"

Su gran objetivo de la legislatura es alcanzar lo que llama pacto fiscal, simétrico al concierto vasco, ¿cómo pretende sacarlo adelante si el PSC le acusa de distraer al personal, ERC de causar frustración y el PP de saltarse la Constitución?
El objetivo es que desde Catalunya recaudemos y gestionemos el dinero que producen los catalanes. Ese es el esquema. Se le puede llamar como se quiera, yo le llamo pacto fiscal. ¿El porqué? Primero, un país no puede decir que está gobernado por él mismo si no recauda y gestiona sus impuestos. Segundo, hay un déficit fiscal con el Estado de una magnitud insoportable que condiciona nuestro progreso. Es un problema de justicia y hay que empezar a explicarlo así. No es victimismo ni avaricia. Son 20.000 millones. El cómo pasa por un pacto lo más amplio posible en el Parlament. Intentaré convencer a PSC y PP, aunque estén en las antípodas de la propuesta. Les recordaré que en el País Vasco y Navarra apoyan sistemas similares. Si lo hacen allí, ¿por qué no en Catalunya? Y el cuándo lo sitúo en la primavera del 2012, con la nueva legislatura española. Si somos decisivos en Madrid, condicionaremos nuestro apoyo al futuro gobierno a lograr el pacto fiscal.
Reflexió. En Mas utilitza els valors del Dèficit Fiscal que els economistes i el CCN ens donen. Ja és un primer pas. Espero que aquesta entrevista li sigui recordada al Parlament cada cop que es demostri que a Madrid, sigui el PP o el PSOE, li donin allargues o se’n rifin descaradament (sense comptar el TOP, et TS i el TC!). El que passa és que al 2012 el més probable és que Espanya o Catalunya hauran fet fallida, i ells hauran escalfat cadira i cobrat morterada cada final de mes. I la poca autonomia que es creuen que tenen serà absorbida per poders externs espanyols o de la UE.

¿Cuál debería ser la agenda en este primer encuentro?
Habrá que hablar de cómo Catalunya puede disponer de un nivel de ingresos para el 2011 que nos permita mantener los servicios públicos, invertir para modernizar el país y apoyar al tejido productivo. Nos dicen que habrá menos dinero que en el 2010. Con la nueva financiación, que el tripartito calificó de “fantástica”, se crearon tres fondos uno de los cuales favorecía a Catalunya y a los territorios más productivos. Pues en los presupuestos del Estado para el 2011 no hay ni un euro. Esa es la patata caliente que nos han dejado encima de la mesa.
Reflexió. És cert. Aquesta és la patata calenta, que no deixa de ser en molt bona part fruit del pacte Mas-Zapatero de la Moncloa el 2006. Seria bo que en Mas ens ho aclarís...

Que sería…
Concretaremos la cifra con pulcritud. Podemos invertir menos en el 2011, pero hay que seguir invirtiendo y el Gobierno debe cumplir sus compromisos. Por otra parte, hay que ver cómo le ayudamos, con mentalidad de tejido productivo y de pyme, a mejorar la economía en su conjunto y crear puestos de trabajo. Los últimos datos demuestran que estamos en una situación estabilizada pero en un punto muy negativo, 17-20% de paro. Otro tema que debatir con el Gobierno es revisar algunos traspasos de competencias que creemos no estaban bien planteados. Por ejemplo, las cercanías y los regionales.
Reflexió. Quan era petit en Mas devia creure en els reis i el pare Noel i ara continua creient-hi. Vaja, que no s’ha fet gran. D’on treurà els diners per invertir? Catalunya no pot seguir endeutant-se i a més no li permetran de fer-ho. D’altra part si es redueixen sous i plantilles s’abocarà més gent a l’atur o a la caritat…
Decía en su discurso de toma de posesión que había que avanzar hacia la plenitud nacional. ¿Cómo se concreta?
En el terreno económico con un pacto fiscal que nos permita administrar nuestros propios recursos. No avanzaremos gracias a Madrid, porque siempre nos pondrá todos los impedimentos posibles, la historia lo demuestra. Hacia la plenitud nacional se avanza con una conciencia nacional, que tiene que ser compartida por el conjunto de la ciudadanía catalana. Siempre habrá pequeños grupos que no se identifiquen pero no hay más camino que picar pedra. Hay que convencer a la gente de que ser catalán no es sólo un problema de herencia, sino que también es un tema de proyecto. Que ser catalán es mejor que no serlo, que en Catalunya se hacen las cosas bien, que nuestra cultura es atractiva, nuestra lengua seduce y nuestra creatividad se contagia.
Reflexió. Unes quantes falàcies més. No hi pot haver pacte fiscal, no ho permetrà el TC ni el PP. Ni el PSOE. D’altra part no és cert que la nostra cultura sigui atractiva pel 60% de la població. Els molesta, la menyspreen, els emprenya, l’eliminarien si poguessin, en el país dels cecs volen treure el ulls de qui hi veu.
¿Enlaza esto con el inicio de la transición nacional catalana que citó en su investidura?
La plenitud nacional es más un tema de conciencia interior, de alma. La transición catalana es más un tema de estructura, de cuerpo. Cuando nos miramos en el espejo como catalanes nos tenemos que gustar y ahora eso no pasa. Cuando nos gustemos, Catalunya tendrá más conciencia nacional y entonces se avanzará hacia la plenitud nacional. La transición nacional consiste en virar la nave de la España autonómica de los últimos treinta años hacia el derecho a decidir del pueblo catalán.
Reflexió. I com s’ho farà per fer virar la nau? Contra el PP, contra el PSOE, contra el TS, contra el TC, contra el TOP?
Mientras usted hace este discurso, fuera de Catalunya se recortan los hechos diferenciales. Está la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatut, la manifestación del 10-J, ¿Cómo casan todas estas cosas?
Casan si entre Catalunya y España somos capaces de hablar claro y francamente. Yo lo estoy intentando. Durante treinta años hemos intentado honestamente transformar el Estado español en un Estado plurinacional en el que Catalunya se sintiera respetada, bien acogida y comprendida pero no hemos tenido éxito. En los últimos treinta años y en los últimos 150. Admito que España, que se considera una nación, tiene derecho a no ser cambiada. Son más que nosotros y tienen más fuerza. Pero al mismo tiempo, les pido que hagan un reconocimiento igual en sentido contrario. También tienen que entender que, por mucho que lo intenten, Catalunya no se va a convertir en una región periférica. Catalunya seguirá siendo una nación con todo lo que significa. A partir de ese reconocimiento, podemos intentar ver qué nos depara el futuro. Seguramente Catalunya no puede proseguir su camino e intentar convertir a España en un Estado plurinacional, pero tampoco España puede seguir pensando que Catalunya se va a convertir algún día en una región periférica de la península Ibérica. Si en eso nos ponemos de acuerdo, podremos identificar dónde podemos colaborar. Nosotros estamos dispuestos a seguir colaborando en el Estado español pero con un cambio de registro. Si España pretende que el diseño de las autonomías que se hizo en su momento es inamovible, ahí no hay punto de encuentro sino de ruptura. Y también depende de ellos.
Reflexió. Catalunya és una regió periférica. Som a la región autónoma de Cataluña (el noreste). Només els votants de CiU i del PSC creuen que Catalunya és una part d’un estat plurinacional federal. I els independentistes són els únics que creuen que mai no ens deixaran anar si no és per la força de les urnes. I a España no se’ls pot demanar res, ja que són més i tenen més força. Ante el vicio de pedir hay la virtud de no dar. Com ho resoldrà?
...
Quiero añadir que siempre tenemos que contestar preguntas sobre dónde queremos ir y hasta dónde queremos llegar. Después de estos treinta años, Catalunya también tiene derecho a plantear preguntas a los demás. ¿Hasta dónde está dispuesto el Estado español a cambiar para acoger a Catalunya, hasta dónde está dispuesto a cambiar para que Catalunya se sienta respetada y apreciada dentro del Estado español?
Reflexió. L’estat no està disposat a canviar res. Només cal veure el TS, el TC, el congrés espanyol, etc.
A la consellera de Justícia, Pilar Fernández, se la sitúa cerca del PP y se recuerda su oposición a las consultas soberanistas que CiU no impulsó pero en las que sus dirigentes participaron. Imagino que le consta nerviosismo en su partido.
Sé que es un nombramiento que en algunos ámbitos ha despertado algún resquemor. Pero hay que entender que Pilar Fernández tiene un currículum excepcional como jurista y que si como abogada del Estado se posicionó contra las consultas fue porque es una persona disciplinada. Un abogado del Estado es un alto funcionario que ejecuta órdenes. Es evidente que en un gobierno de CiU el compromiso va a ser diferente del que fue en su momento el del Gobierno central. Valoro su capacidad como persona disciplinada y aprecio su prestigio jurídico.
Reflexió. I no tenia ningú més? No hi ha cap jurista en l’àmbit de CiU amb més entitat que aquesta senyora? O el seu nomenament era la penyora d’algun tema més inconfessable? Al Parlament també en sentirem parlar, i molt, d’aquest nomenament.
Pero ¿qué le aporta?
Experiencia de trato con la Administración General del Estado, experiencia con la propia Generalitat y nos garantiza máxima solvencia jurídica.
Reflexió. No comment!
El Parlament aprobó en la anterior legislatura una ley de consultas que ustedes no votaron y que el Gobierno ha recurrido. ¿Qué van a hacer?
Vamos a intentar modificar la ley aprobada para ampliar el margen del Gobierno catalán de organizar consultas que no sean por la vía de referéndum. Porque tal como está hecha la ley en Catalunya, todas las consultas tienen que ir por la vía del referéndum y según la Constitución, siempre tienen que autorizarse por el Consejo de Ministros. El Gobierno catalán tiene que poder hacer consultas, que no tengan la vinculación de un referéndum pero que tengan el valor político de una consulta real. Por ejemplo, imaginemos, que no es seguro, que para plantear el pacto fiscal hay que ir a una consulta popular por parte del Gobierno catalán. Hay que poder hacerlo sin que lo autorice Madrid. Eso la ley actual catalana no lo permite.
Reflexió. Pots canviar la llei i tindràs una allau de recursos d’inconstitucionalitat. Fins els lleons del congrés interposaran un recurs d’inconstitucionalitat.


El meu parer és que en Mas és el gran engalipador. La situació actual amb la crisi, amb la catalanofòbia disparada, amb l’Estatut trinxat, és molt més greu que la que hi havia en temps d’en Pujol. No se’n sortirà però continuarà cobrant i serà tant llest com el seu mestre per aguantar tan com pugui al poder.

Però aquesta entrevista li petarà als morros. En continuarem parlant.


Joan A. Forès
Reflexions