Benvolguts,
Vegem l'Editorial:
Editorial
Vicent Partal
[Sempre dic el que
pense i n'assumisc les conseqüències]
El judici es gira contra la Unió
Europea
«Ocupar casa seua a Barcelona és una acció exemplar. No podem deixar que
continue mirant cap a una altra banda i esquivant les seues responsabilitats»
Aquest divendres,
primer de febrer, ha estat un dia que serà molt difícil d’esborrar de la
memòria. Veure la Generalitat lliurant a la Guàrdia Civil el govern de
Catalunya, la presidenta del parlament i els dirigents d’Òmnium i l’ANC és molt
dolorós. I no hi ha manera de rebaixar-ho, tot i saber que era això que els
presos, tots ells, volien que passés.
Al vespre del divendres, la decisió encertada i valenta de l’Assemblea
Nacional Catalana d’ocupar la delegació de la Unió Europea a Barcelona ho ha
capgirat tot novament. Perquè ha donat sentit a tot allò que passava. Allò que
al matí, en algun moment, havia semblat un sacrifici desconcertat a la nit s’ha
transformat en una palanca. Girant el judici contra la Unió Europea convertim
la farsa jurídica del Suprem en alguna cosa més que un ritual que ja té la sentència
escrita.
Perquè recuperem la primacia política, es
torna a centrar el cas en el debat sobre els drets dels ciutadans i la
democràcia i es desmunta el fals debat amb què Espanya ha volgut arraconar tots
aquests mesos els fets d’octubre, disfressant-los de crim, carn de tribunal.
Per això, l’apel·lació
a la Unió Europea és una necessitat
imperativa, tal com ha entès molt bé l’ANC.
Perquè només en el marc europeu –no
sé si de la Unió Europea, però segur
que en el marc
europeu– es podrà dirimir de manera democràtica el conflicte polític
entre Catalunya i Espanya.
D’Espanya, no se’n pot esperar res. La presidència de Pedro Sánchez ha deixat clara la seua
inacció absoluta, si no la complicitat total
amb el PP. I el
silenci de les esquerres espanyoles davant
la repressió i l’ascens del feixisme de
Ciutadans i Vox fa evident que no hi ha cap
camí, cap ni un, que passe per Madrid.
Per tant, cal comptar amb dues forces per a
guanyar, la pròpia i aquella que des
d’Europa siga capaç de posar pressió a Espanya.
I totes dues es posen en joc amb l’ocupació de la seu de la Comissió Europea a
Barcelona.
La força pròpia,
perquè aquesta actuació apodera novament els ciutadans. Tots nosaltres som
ciutadans de la Unió Europea. Nosaltres estem sotmesos a una violació sistemàtica dels
drets democràtics. I nosaltres reclamem, fent ús de la nostra ciutadania
europea, que les institucions ens defensen a tots. Com el Tribunal
Federal de Slesvig–Holstein
va defensar de manera inoblidable els drets del president Puigdemont. Com la Confederació Helvètica ha defensat els
drets de Marta Rovira i Anna Gabriel. Com els
tribunals i els polítics belgues han defensat els exiliats de Brussel·les i
han permès als dirigents catalans de continuar lluitant per la llibertat des de
la Casa de la República. Com Escòcia ha defensat qui anomenen ‘our
Clara’, Clara Ponsatí, que efectivament, ja és d’ells, també.
Aquest any llarg que ha passat des de la
declaració d’independència, la preocupació d’Europa per la repressió ha crescut
exponencialment, com tots vàrem comprovar durant la visita de Pedro Sánchez al
Parlament Europeu. Però la
Comissió Europea, el veritable i antidemocràtic motor de la burocràcia brussel·lesa,
ha restat impassible al patiment dels catalans i a les demandes de suport. Per això, ocupar casa seua a Barcelona és una acció exemplar. No podem deixar que continue mirant cap a
una altra banda i esquivant les seues responsabilitats.
Puigdemont no és diferent de Junqueras, Comín no és
diferent de Cuixart. Ponsatí no és diferent de Turull. Tots
ells són ciutadans de la mateixa Europa, i fent les mateixes coses han de tenir
garantits els mateixos drets i el mateix tracte. En
qualsevol país i territori. Ací també.
La Unió Europea no tan sols no té cap dret d’apartar la mirada de l’infame bus blanc de la Guàrdia Civil que s’ha emportat la
política –no només els polítics– presonera a Madrid. Tampoc no té dret a
menystenir-nos, a menystenir la nostra reclamació. Perquè hi ha en joc la seua
credibilitat. Perquè té una responsabilitat que no pot esquivar.
Però també
perquè, dels seus onze pares fundadors, cinc van ser presos polítics i van
patir persecució (Adenauer, Spinelli, Manholt, De Gaspieri i Schuman) i quatre
van haver d’exiliar-se per poder continuar lluitant per la llibertat dels seus
països (Bech, Beyen, Monnet i Spaak).
D’allà, d’ells, venim, i ací som avui, aguantant i
resistint les condicions de presó i exili que ells van conèixer tan bé. I va ser
per a eliminar per sempre aquestes condicions indignes que van decidir d’unir
totes les seues forces.
Vicent Partal
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada