Benvolguts,
Us comentem un article
de Roger Palà contingut en el Bloc La
Nevera, del col·lectiu Crític, vell conegut d’aquest Bloc. La
referència a aquest article en particular prové de l’article 08/02/019. Redacció Vilaweb. Les connexions
entre el populisme i l’espanyolisme. L'ideòleg Steve Bannon i les dades mostren
els punts de connexió entre els dos moviments.
L’article
és del febrer del 2017. Ha plogut molt des d’aquell moment...
Val a dir que havíem
sentit parlar molt d’aquesta dreta independentista, però no teníem consciència
del que representava exactament, encara que n’hem anant veient les conseqüències.
Vegem l’article:
La nova dreta independentista
catalana
Roger Palà
dimecres, 22 febrer 2017
Roger Palà (Barcelona, 1978) és
periodista, cooperativista i un dels editors de CRÍTIC. També col·labora
a la revista 'Enderrock' i a Nació Digital. Ha estat coordinador
de l'Anuari Mèdia.cat dels silencis mediàtics, editat pel Grup de
Periodistes Ramon Barnils. També ha pres part del projecte de la Directa
i ha treballat o col·laborat en mitjans com Enderrock, revista de la que
va ser cap de redacció durant nou anys, El Triangle, El Temps o el diari El
Punt.
Són
aquí. Entre nosaltres. I ja no té cap sentit ignorar-los ni menystenir-los. El
seu discurs, tot i ser minoritari, pren cada cop més rellevància i empudega el
debat polític català.
Primer semblaven només una anècdota de Twitter.
Un comentari aïllat d’algun ‘troll’ passat de voltes en algun diari digital. Un
exabrupte fora de to d’aquell ‘enfant terrible’ que fa de tertulià o d’opinador
a la televisió o a la ràdio. Però ara ja són alguna cosa més. Han guanyat
presència i –més important encara– influència. Veus rellevants –a les xarxes i
als mitjans– els fan de cambra de ressonància. El seu discurs fa forat.
D’un quant temps ençà, se senten forts. Al món bufen vents propicis als
seus plantejaments. Són la nova dreta independentista catalana. Han
arribat per quedar-se. I més val començar a prendre’n consciència.
La nova dreta ‘indepe’ és un corrent de fons que s’ha
anat consolidant durant els últims 15 anys. Segueixen sent minoritaris i
no representen el conjunt de l’independentisme, liderat socialment per l’Òmnium
i l’ANC. Però ja no són una anècdota o una nota a peu de pàgina.
Tot va començar amb l’autodenominat “independentisme transversal”, una
construcció ideològica i mediàtica elaborada des de la factoria d’idees de la Convergència
masista durant la travessia del desert que va suposar el Govern tripartit. Davant la sobiranització creixent de la societat catalana, es tractava
de construir un imaginari ‘indepe’ que desbordés el discurs republicà i
progressista de l’ERC de Carod-Rovira per abraçar altres àmbits. CiU
necessitava un vestit nou més adequat als nous vents que bufaven. Aquesta
construcció ideològica, però, tenia també una cara fosca: els constants atacs
contra ERC per la seva aposta del tripartit, des del DVD ‘ConfidencialCAT’,
impulsat per David Madí fins a webs anònimes com ‘Tripartit Watch’.
Tot això ara sembla la prehistòria, però és fonamental tenir-ho
present. Així va començar la nova dreta ‘indepe’ a lliurar la batalla
de les idees.
Aquesta mena d’accions van anar deixant un
pòsit que, amb l’eclosió de les xarxes socials, va cristal·litzar en l’anomenat ‘Camamilla
Party’, emulant el ‘Tea Party’ dels neoconservadors nord-americans.
Es tractava d’elaborar un discurs que aïllés ERC i arraconés el relat tradicional de l’independentisme, sovint associat a l’esquerra més transformadora. “Ni de dretes ni d’esquerres, Catalunya”, “Primer, la independència, i després ja ho veurem”, “Espanya ens roba”… Va anar, doncs, sorgint un grup més o menys organitzat d’agitadors, en alguns casos franctiradors, en d’altres teledirigits, sovint –o gairebé sempre– anònims. El seu objectiu: disparar contra tot allò que qüestionés l’hegemonia convergent en el relat independentista. Amb el pas del temps, aquest discurs va anar arrelant i proliferant també als mitjans, a partir de l’aparició i consolidació d’opinadors i articulistes afins. El sociòleg i expert en comunicació Manuel Castells explica com el moviment patriota conservador nord-americà ha utilitzat els seus propis mitjans de comunicació per generar una nova identitat i construir relat. “Són importants la gestió d’imaginaris simbòlics i llenguatges expressius per afavorir l’autoreconeixement comunitari i uns nous codis identitaris”.
Es tractava d’elaborar un discurs que aïllés ERC i arraconés el relat tradicional de l’independentisme, sovint associat a l’esquerra més transformadora. “Ni de dretes ni d’esquerres, Catalunya”, “Primer, la independència, i després ja ho veurem”, “Espanya ens roba”… Va anar, doncs, sorgint un grup més o menys organitzat d’agitadors, en alguns casos franctiradors, en d’altres teledirigits, sovint –o gairebé sempre– anònims. El seu objectiu: disparar contra tot allò que qüestionés l’hegemonia convergent en el relat independentista. Amb el pas del temps, aquest discurs va anar arrelant i proliferant també als mitjans, a partir de l’aparició i consolidació d’opinadors i articulistes afins. El sociòleg i expert en comunicació Manuel Castells explica com el moviment patriota conservador nord-americà ha utilitzat els seus propis mitjans de comunicació per generar una nova identitat i construir relat. “Són importants la gestió d’imaginaris simbòlics i llenguatges expressius per afavorir l’autoreconeixement comunitari i uns nous codis identitaris”.
Aquesta nova dreta populista i ‘indepe’
és l’evolució d’aquests grups, idees i marcs mentals. El fenomen ha mudat durant
els últims temps i s’ha empeltat d’altres tradicions ideològiques. Hi
ha ressonàncies de l’anomenada ‘alt-right’ (dreta alternativa) nord-americana en
moltes de les accions i posicionaments d’aquest espai polític. Potser no
trigarem a veure el lema estampat en alguna samarreta: ‘Make Catalonia
great again’. La nova dreta ‘indepe’ és ara un espai polític que va més enllà
dels partits polítics clàssics de la dreta catalana i que es va movent tant
dins com fora del ‘mainstream’ mediàtic. Ja no és gens marginal. És un magma
difús que mira d’influir en tots els partits independentistes, des del nou
Partit Demòcrata fins a la CUP passant per ERC. I de vegades ho aconsegueix,
potser sense que aquells que reprodueixen el seu relat en siguin del tot conscients,
fent entrar el seu nociu discurs de vena inflada per la porta del
darrere. Aquesta reflexió, la feia Aitor Carr, una veu significada
del món dels ‘comuns’, en un comentari a Facebook:
Mark Serra i Rahola són només les figures
públiques més cridaneres d'un fenomen més profund. Aquí una reflexió:
La nova dreta ‘indepe’ té un discurs
esquemàtic, sovint contradictori i poc complex, que podria resumir-se en un únic
punt: “Primer, la independència”. L’existència de l’Estat espanyol i els seus
greuges cap a la Generalitat són l’únic punt sobre el qual pivota el seu programa. És
el perfeccionament d’aquell relat de “tot és culpa de Madrid” que
històricament havia construït la dreta catalana des dels temps de Pujol. No hi
fa res que en moltes de les coses que són “culpa de Madrid” els catalans hi tinguem,
també, una part de culpa menor o major. El seu relat menysté que la població
espanyola també pateix les conseqüències de les polítiques socials, econòmiques
o culturals dels governs del PP (o del PSOE). Sovint, la nova dreta
‘indepe’ parla d’“els espanyols” com l’adversari polític per
referir-se a l’Estat espanyol, culpant així tots els ciutadans de l’Estat de
les decisions del Govern de Rajoy contra la Generalitat o contra polítics
catalans, malgrat que el PP només tinguin 7,9 milions de vots d’un total
de 45 milions d’habitants. De vegades, i en una altra direcció, l’apel·latiu
“espanyol” és emprat per la nova dreta ‘indepe’ per referir-se a ciutadans
catalans. Per exemple: l’alcaldessa espanyola. Això no és nou. També l’ERC de
Carod-Rovira i de Puigcercós va ser durament blasmada per fer president
l“espanyol” José Montilla.
Barcelona no pot tenir una alcaldessa
espanyola: és així de senzill.
Nacionalista, classista, racista, masclista…
i sense control
La nova dreta ‘indepe’ és, per davant de tot,
nacionalista. De vegades també és classista, racista i masclista. No
està gens interessada a abonar el discurs independentista que, des del
PSAN o Nacionalistes d’Esquerra fins a l’esforç dels últims anys d’ERC, de la
CUP o d’entitats com l’Òmnium, ha maldat per compartir un projecte amb un
accent especial per la sensibilitat social, la pluralitat cultural i, fins i
tot, el reconeixement del castellà. La nova dreta ‘indepe’ no té el suport de
la Convergència de tota la vida ni segurament tampoc dels sectors més propers
al president Carles Puigdemont. Les seves formes no encaixen amb el
tarannà moderat del pujolisme clàssic, ni amb els valors més oberts del nou
PDeCAT, ni amb la tradició del catalanisme moderat de tota la vida. Fins i tot,
es podria dir que aquesta nova dreta ‘indepe’ no encaixa amb el ‘discurs ESADE’
i neoliberal dels Mas-Colell o el sector negocis de la vella CDC. No tenen el
suport orgànic de les 400 famílies.
Potser Convergència va abonar aquest discurs en el seu moment, però ja fa temps que no el controla a voluntat. La nova dreta ‘indepe’ va per lliure. Busquen donar una imatge –sigui real o no– de moviment popular i de classes mitjanes treballadores allunyada de les elits de l’’establishment’. Sovint són incòmodes a aquells que, en teoria, haurien de ser dels seus.
Potser Convergència va abonar aquest discurs en el seu moment, però ja fa temps que no el controla a voluntat. La nova dreta ‘indepe’ va per lliure. Busquen donar una imatge –sigui real o no– de moviment popular i de classes mitjanes treballadores allunyada de les elits de l’’establishment’. Sovint són incòmodes a aquells que, en teoria, haurien de ser dels seus.
La nova dreta ‘indepe’ té un odi gairebé ancestral
a l’esquerra progressista d’arrel barcelonina i a tot allò que faci olor
d’herència del PSUC o del moviment llibertari. Són l’antítesi del
catalanisme d’arrel progressista de l’“un sol poble”, que va empeltar
lluita nacional amb lluita social durant l’antifranquisme. Per a la nova dreta
‘indepe’, la intel·lectualitat d’esquerres –en especial, la barcelonina– és
l’’establishment’ pur i dur, igual que Donald Trump i els seus
partidaris detesten els ‘liberals’ il·lustrats del Partit Demòcrata i els intel·lectuals
de Nova York.
La nova dreta ‘indepe’ genera especial irritació en el món dels ‘comuns’. Molta gent d’aquest espai es pot sentir relativament interpel·lada pels missatges més integradors del sobiranisme. Però la distància respecte a aquest món és total i absoluta. Diguem-ne, per dir-ho molt suaument, que no ajuden gens a seduir el món dels ‘comuns’ cap a les posicions independentistes.
La nova dreta ‘indepe’ genera especial irritació en el món dels ‘comuns’. Molta gent d’aquest espai es pot sentir relativament interpel·lada pels missatges més integradors del sobiranisme. Però la distància respecte a aquest món és total i absoluta. Diguem-ne, per dir-ho molt suaument, que no ajuden gens a seduir el món dels ‘comuns’ cap a les posicions independentistes.
De l”Obamafòbia’ a la ‘Colaufòbia’ i el
#PressingCUP
Si la nova dreta nord-americana ha fet de l’’Obamafòbia’
el seu cavall de batalla, la nova dreta ‘indepe’ n’ha generat la seva pròpia versió:
la ‘Colaufòbia’. La figura d’Ada Colau, alcaldessa de la capital catalana després
d’un gir inesperat en les eleccions municipals de 2015, és l’alfa i
l’omega de les obsessions de la nostra particular ‘alt-right’. Ja fa mesos que aquests
grups d’opinadors i activistes de Twitter focalitza les seves accions més
explícites en qüestionar la política i la figura de l’alcaldessa de Barcelona.
S’han pogut detectar accions coordinades d’aquests entorns en el recent episodi
de l’acció artística dels carrets de la compra feta per uns estudiants de
belles arts al Fossar de les Moreres, però també es van veure ja amb les
crítiques al pregó de l’escriptor Javier Pérez Andújar o arran de l’exposició
d’un vell monument de Franco davant del Centre Cultural del Born.
No hi fa res que Colau votés ‘sí-sí’ el 9-N. No hi fa res que defensi el
referèndum. La nova dreta ‘indepe’ n’ha fet l’ase dels cops.
Però la nova dreta ‘indepe’ no
solament té els ‘comuns’ i Colau al punt de mira. Els propagadors d’aquest
relat no dubten a disparar amb metralla contra aquells qui, dins del camp de
l’independentisme, tenen la intenció de sortir del guió. Ho vam veure amb
especial cruesa durant els tres mesos d’interinatge polític posterior al 27-S,
amb les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP sobre la investidura d’Artur
Mas. Va popularitzar-se llavors a les xarxes el concepte #PressingCUP, i
aquesta organització va ser titllada de poc menys que d’agents del CNI. Perquè,
d’agents del CNI, la nova dreta ‘indepe’, en veu molts. A tot arreu. A cada
cantonada.
La nova dreta ‘indepe’ té també un fort contingut
misogin, que s’expressa sovint en el seu odi contra Colau (diuen “la” Colau,
sempre amb l’article davant) o contra Anna Gabriel (una
“puta amargada”). Però no solament: sovint els opinadors de referència
d’aquest espai esgrimeixen plantejaments obertament masclistes en importants
tribunes als grans mitjans de comunicació catalans (de vegades, fins i tot
de mitjans públics). Una actitud que s’ha anat normalitzant i que sovint es menysté,
assumint-la com la inevitable sortida de to de “l’enfant
terrible”. Molt a prop de la nova dreta ‘indepe’ hi ha una corrua
important de veus inspirades per Salvador Sostres. Aquesta mena de comentaris
masclistes, els hem sentit de boca d’Enric Vila o de Bernat
Dedéu. Aquest darrer encapçala
una candidatura a la presidència de l’Ateneu Barcelonès.
La nova dreta ‘indepe’ és minoritària i no
representa el corrent central de l’independentisme. Això, cal tenir-ho clar i
repetir-ho allà on no faci falta. Fins ara, l’independentisme ha optat per
menystenir, silenciar o no donar importància a aquesta mena d’actituds. Ho ha
fet perquè la dreta espanyola és la primera interessada a propagar el
discurs que els independentistes (o directament “els catalans”: també hi ha una
‘alt-right a Espanya) són totalitaris, d’extrema dreta o directament nazis. Però
ha arribat l’hora de dir prou. Fer veure que no existeix o ignorar-ne l’existència
no farà que desaparegui per art de màgia. I han de ser els
mateixos ‘indepes’ els primers a arremangar-se i denunciar-ho. Durant
els últims anys s’ha demostrat que ignorar el problema no hi ha posat fi, sinó
que el discurs de la dreta ‘indepe’ s’ha consolidat i ha fet forat. Per això és imprescindible començar a plantar-hi cara, donant
forma a un discurs que s’empelti de la tradició social i inclusiva del catalanisme
progressista i de l’esquerra independentista. L’independentisme s’hi juga molt.
AQUEST
ARTICLE NOMÉS ÉS POSSIBLE GRÀCIES A LA COL·LABORACIÓ DELS NOSTRES SUBSCRIPTORS
I SUBSCRIPTORESSUBSCRIU-TE
- BAYFOR24
de febrer de 2017 - 13:03
Aquest article ens ve a demostrar que a Catalunya
compartim una normalitat amb la resta de països d’aquest món, on destaquen entre
d’altres aspectes la divisió ideològica i el conflicte de classes. Això que ja
existeix en el moment actual, ho heretarà el futur país independitzat si algun
dia s’escau. Quin gran esforç per al canvi que s’albira. Això ja ens ho van explicar
més detalladament en Busqueta, Gordillo i LLonch en una sèrie d’articles publicats
a Crític on parlaven de les sobiranies des d’una perspectiva integral i no
només territorial. Però de moment hi ha el que hi ha, i per això a tot arreu
sembla que està triomfant l’aïllament xovinista.
Roger Palà
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada