Benvolguts,
Avui comento un
article en forma de carta personal de l’historiador José Díez a
Miquel-155-Iceta.
José Díez és molt conegut d’aquest Bloc i li he comentat dotzenes
d’articles.
L’article va del
capteniment al llarg de la seva vida social del PSC (PSC-PSOE).
En José Díez esmenta
la frase de Martin Luther King: “No
recordarem tant els insults dels nostres enemics com els silencis dels nostres
amics” que em fa pensar en
la frase erròniament atribuïda a Bertold Brecht però realment de Martin
Niemoeller (pastor protestant, 1892-1984): “Primer vingueren a buscar els comunistes, i
jo no vaig parlar perquè no era comunista. Després vingueren pels socialistes i
els sindicalistes, i jo no vaig parlar perquè no era ni una cosa ni l'altra.
Després vingueren pels jueus, i jo no vaig parlar perquè no era jueu. Després
van venir a buscar-me, i llavors ja no quedava ningú que pogués parlar per mi”.
Començo amb aquestes
frases perquè la carta incideix molt en atribuir a alguns faltes que s’han d’atribuir
a altres. Entre aquests altres Guerra, Boyer o Borrell, així com els manaies o
líders territorials del partit, tots corromputs, que han tingut poder per crear
lleis purament socialistes i en canvi les han creades purament capitalistes i han
contribuït així a la misèria d’Espanya (que tanmateix també hauria continuat a
la misèria sense aquests personatges)...
Vegem la carta:
6 de febrer de 2019 Política nacional
Carta oberta a Miquel Iceta
Xavier Diez
Benvolgut Senyor,
M’adreço a vós, i no sé ben bé com començar.
Potser podria fer-ho a partir de la constatació que els meus pares han estat
votant socialistes des de les eleccions generals de 1977, i que, tot i que jo
no ho he fet, he mantingut relacions cordials i de respecte amb militants
actius, regidors, alcaldes i responsables polítics del PSC. No us enganyaré:
mai no he votat al vostre partit, malgrat que em permeto reconèixer públicament
el paper històric jugat per l’organització que representeu, i que malgrat les crítiques
al vostre partit que he publicat en els darrers anys, mai no he dubtat de la
sinceritat democràtica i del paper positiu que ha tingut en elements
transcendentals de la societat catalana.
Imagino que aquests estranys i contradictoris
sentiments per part d’algú que ha fet la seva evolució política en funció de
múltiples factors i a partir de contextos complexos no deu ser única. Com ja va
passar amb els meus pares, que van continuar fent-los costat amb una certa
resignació, la decepció respecte a les tímides polítiques que podríem anomenar
d’esquerres, bona part dels seus votants tenen força motius per estar
descontents amb el món socialista. A tall d’exemple, i des
de la meva condició d’historiador, vull recordar la reforma dels arrendaments
urbans elaborada per Boyer a mitjans dels vuitanta, que ha permès fer dels
lloguers un espai d’especulació i un malson perpetu per a moltes famílies (i
que fa poques setmanes van exhibir certa incapacitat de regular preus, com la
situació exigeix), les diferents reformes laborals que van contribuir a tenir
un dels mercats laborals més precaris, o la insuficiència clamorosa d’unes
polítiques de memòria històrica que ni han reparat, ni han estat capaces
d’explicar la veritable naturalesa d’un estat corcat en les seves estructures
per franquistes perillosos. Decepció és el que experimento pel llegat d’una
socialdemocràcia que, al nostre país, i si comparem amb l’obra d’altres
societats europees, va arribar tard i malament.
Puc entendre les dificultats que els deu
haver portat a rebaixar ambicions. El socialisme va arribar als governs i les
administracions cap als anys vuitanta, quan tot just la involució neoliberal
començava a esdevenir un tsunami que atacava les estructures de l’estat del
benestar. Que bona part dels poders fàctics restaven sota control de les
nissagues franquistes no disposades a cedir ni un pam davant els privilegis.
Que la Transició representà un pacte desigual on les esquerres eren fràgils i
la democràcia, vigilada. Que la batalla cultural amb el pujolisme, durant les
dècades dels vuitanta i noranta va forçar molts errors i ressentiments mutus, i
al seu torn, generar certa esterilitat cultural.
Personalment, encara que he defensat diverses
vegades el meu republicanisme i el meu independentisme no nacionalista, no he
tingut, ni tinc, cap problema amb persones que tenen una opinió contrària. Ans
al contrari, fins i tot la discussió intel·ligent i amb arguments amb persones
amb idees contràries a les meves, m’ha permès estrènyer llaços personals. És el
que succeeix quan la discrepància es fonamenta en el mutu reconeixement de la
legitimitat de l’opció contrària. No el conec personalment, tot i que sospito
que no ens resultaria difícil mantenir un debat civilitzat i productiu sobre el
futur de Catalunya.
Ara bé, allà per on no passo és per les
actituds d’alguns dels seus companys de partit i la virulència (de moment)
verbal contra l’independentisme, així com les acusacions difamatòries contra
aquells que considerem que una República independent de Catalunya és la millor
manera (potser la més realista) de solucionar el conflicte amb una Espanya que
no ens accepta tal com som. Que un divorci traumàtic és millor que la
continuïtat d’una relació tòxica. Imagino que coneixerà aquella frase de Martin
Luther King “No recordarem tant els insults dels nostres enemics com els
silencis dels nostres amics”. No sabeu quin
disgust em representa els silencis vostre i del PSC quan alguns dirigents
socialistes extremenys voten una proposta de resolució per aplicar
indefinidament un 155, prendre el control de l’escola (us recordo que vós
sempre heu defensat honorablement el sistema d’immersió) o els mitjans públics
(que us fan un tracte exquisit). No sabeu quina ràbia que fa quan alguns
dirigents vostres parlin de desinfectar o altres verbs que recorden la retòrica
prèvia a la solució final. No sabeu quins sentiments negatius m’inspira el
president d’Aragó (sóc una quarta part aragonès) que considera els 2,4 milions
de republicans un càncer que cal extirpar (tot plagiant el psicòpata
Vallejo-Nájera). Ara bé, el que més greu em sap és el sorollós silenci vostre
sobre aquest conjunt de mentides i amenaces. Amenaces que d’altra banda van
contra amics vostres, probablement familiars, veïns, i companys de Parlament,
amb qui, no en dubto pas, devíeu tenir relacions de confiança amb gent que ara
és a la presó per les seves idees polítiques.
Em sap molt greu, tanmateix, cadascú ha de
prendre les seves pròpies decisions. I no us recomano que féu com si no passés
res, a la manera de “la banalitat del mal” que va descriure una filòsofa que
deveu conèixer. Perquè a vostè li toca triar entre Hannah Arendt o Martin
Heidegger, entre la decència o l’obediència. Perquè també li vull recordar una
frase interessant del pedagog i mestre de Barbiana Lorenzo Milani:
“l’obediència mai no pot ser una virtut”.
No li demano que es faci independentista.
Pensi el que vulgui, faltaria més. Qualsevol opció política, ni que sigui
rupturista, i sempre i quan es fonamenti en el respecte als drets humans i les
majories democràtiques (des del respecte escrupolós a les minories), és
legítima. Tanmateix, crec que li puc exigir un gest de dignitat. Alci la veu
contra alguns membres del seu partit que les estan dient grosses. Que fan
pràcticament una crida a la violència. Que s’endinsen en la perillosa deriva de
la deshumanització de l’adversari. Que doni un cop de puny a la taula i
expliqui realment que aquestes declaracions del president extremeny, o
l’aragonès, o el senyor Guerra o Borrell, que allò que diuen i fan, només
representa atiar irresponsablement l’odi. Puc entendre la seva por a les
conseqüències que pot tenir alçar la veu en un partit assetjat per la
ultradreta i aterrit per la confusió i crispació sorgida des del franquisme, o
dirigida per l’autor de l’Aporellos. Tanmateix, com a persona
intel·ligent que és, i personatge públic, sap que ha d’ésser jutjat per la
història. I la història és injusta: a vegades un mal gest pot enfonsar una
carrera impecable, mentre que una d’erràtica pot ser perdonada per un gest de
dignitat.
Senyor Iceta, no tingui por. Digui la
veritat. Hi ha presos polítics, persones honrades, gent que vostè coneix
personalment, que han estat portades davant la Inquisició. En situacions
com aquestes callar, o inhibir-se, representen actes de prevaricació moral.
Cordialment,
Xavier Diez
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada