Benvolguts,
Ahir parlaven de la fal·làcia del bilingüisme. Avui se m’ha acudit una altra manera de presentar-ho.
Si ens mirem el mapa de la península ibèrica veiem que hi ha clarament de ponent a llevant tres franges verticals de llengües (Galaico-portuguès, Castellà i Català). El perquè, tothom mitjanament culte el sap: en la reconquesta cristiana de la península (del 900 al 1492) es van destacar tres zones, el Regne de Galícia, el Regne de Castella i el Principat de Catalunya, cadascun amb la seva llengua romànica forjada des de la fi de l’Imperi Romà en el segle V. A mida que es van anar reconquerint terrenys als àrabs van anar sent repoblats pels previs pobladors de les zones corresponents del nord de la península, els quals evidentment varen portar la llengua llur. Com a conseqüència en acabar la reconquesta els pobladors de tota la península varen quedar-se amb les llengües que els havien arribat del nord. Així la zona oest (l’actual Portugal) amb una frontera lingüística perfectament marcada i molt seguint el meridià varen quedar-se amb la llengua gallega aportada pels conqueridors que va evolucionar cap al portuguès actual. La zona central va adquirir el castellà limitat amb el portuguès per ponent. Aquesta zona va limitar per llevant amb el català adquirit pels pobladors de tota la franja de llevant, des de Fraga a Maó i des de Salses a Guardamar (les actuals zones incloses dins del principat de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears). Hi ha dues excepcions a tenir en compte: la franja castellanoparlant del ponent del Regne de València fou deguda a que els conqueridors en aquella franja baixaven des de l’Aragó i no des de Catalunya i a l’Aragó en els moments finals de la reconquesta ja es parlava castellà; i també com a excepció hi ha la zona de l’actual província de Múrcia que malgrat que va ser conquerida pels catalans de Jaume I fou cedida pels reis catalans al Regne de Castella i per tant fou repoblada per castellans.
Així doncs, i per a qui pretengui negar-ho, el català existia com a llengua única a Catalunya en el segle XV. No hi havia cap vestigi de castellà, ja que en aquest cas algunes zones reconquerides haurien mantingut el seu castellà d’origen i no va ser així. Per tant en el segle XV no hi havia bilingüisme a cap racó dels Països Catalans.
El castellà va començar a introduir-se a Catalunya en temps del Reis Catòlics, malgrat que els regnes continuaven políticament separats. A partir del segle XVII i sobretot després del 1714 les lleis de Castella foren aplicades “taimadamente” primer i descaradament després als pobles de parla catalana. El castellà, molt potent en els segles XVIII i XIX, va anar deixant llavor a Catalunya, encara que l’any 36 Catalunya pensava, parlava i escrivia majoritàriament en català. No hi havia bilingüisme. La resta ja la coneixem. Avui hi ha dues llengües que coexisteixen a Catalunya, una pròpia, el català i una producte del “justo derecho de conquista”, el castellà. Però d’aquesta situació no se’n pot dir bilingüisme com ens volen fer creure els que tenen com a missió autoimposada, o empesa des del poder central, anorrear la cultura catalana i simultàniament el país.
Perdoneu el “rotllo”, però algú ho havia de dir!
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada