22/10/11. Vicent Andrés i Estellés, Miguel Hernàndez i la barbàrie espanyola

Benvolguts,

El passat 17 d'octubre Ferran Suay feia una glossa de Vicent Andrés i Estellés. L’article compara l’homenatge a fer a Miguel Hernández amb l’oblit oficial a Vicent Andrés i Estellés i ens recorda la frase d’un feixista, de qui no me’n vull recordar que va dir “España, antes roja que rota”.

Avui, 22 d’octubre, Sílvia Soler ens explica la trista vida de Miguel Hernández i es veu com el feixisme espanyol els tracta tant malament tant a l’un com a l’altre.

Ferran Suay. ESTELLÉS, EL GRAN OBLIDAT DE LES INSTITUCIONS: MILLOR ROIG QUE VALENCIÀ

"No seran les institucions les que commemoren el naixement del nostre gran poeta. D'alguna manera està bé que siga així, perquè el celebrarem nosaltres, la gent del poble, els que no tenim vergonya de ser valencians i de parlar la nostra llengua"
Enguany -si encara visquera- faria 87 anys Vicent Andrés Estellés. Si haguera escrit en espanyol, el govern valencià declararia el seu aniversari festa oficial. No ho va fer, però. Va escriure en valencià. Fou un home de poble i del poble, i escrigué en la seua llengua com fan tots aquells que no s'avergonyeixen de ser qui són; tots aquells que no reneguen de son pare i sa mare, ni senten una buidor infinita dins del cor quan pensen en el seu poble.
Va escriure en valencià com no ho fa ningú dels que manen a la Generalitat o a les Diputacions d'un País Valencià que ells volen 'comunidaz', i tan castellana com qualsevol poblet de la Manxa. Va escriure en la llengua del seu poble i la va dignificar portant als llibres - amb incontestable elegància- la manera de parlar de la gent normal; de les dones i els hòmens del carrer que no han abjurat del seu idioma ni han girat l'esquena a la seua tradició cultural.
Segurament és això el que no poden suportar els sipais que ens governen. En qualsevol país normal es celebraria oficialment una data com aquesta. En qualsevol cultura normal, els governants estarien cofois de recordar un poeta dels grans, dels que fan història. No en la nostra. Els nostres governants estan disposats -fins i tot- a recordar i commemorar Miguel Hernández (que també fou un gran poeta) perquè -tot i ser comunista- al menys escrivia en espanyol. Colla de fatxes com són, toleren millor un roig que un valencià. Potser serà perquè el roig no els recorda de cap manera d'on venen, mentre que un valencià que exerceix com a tal posa en cada moment de manifest qui són ells, o més ben dit, qui eren, abans de renegar dels seus orígens.
No seran les institucions les que commemoren el naixement del nostre gran poeta. D'alguna manera està bé que siga així, perquè el celebrarem nosaltres, la gent del poble, els que no tenim vergonya de ser valencians i de parlar la nostra llengua; la mateixa en què pensava, parlava i escrivia Estellés; la que un altre homenot de qui les institucions també reneguen, Enric Valor, definia com 'el català de tots'.
Omplirem places i carrers de molts pobles i ciutats amb gent de bé recitant amb respecte les seues paraules. I això, si ell poguera vore-ho, li semblaria -sens dubte- un gran homenatge.

Sílvia Soler. El respecte pels poetes

La Sílvia Soler ens parla de la trista vida de Miguel Hernández!
Hernández, nascut a Oriola, escrivia en castellà. Va lluitar pel bàndol republicà. Durant la guerra havia escrit diversos llibres entre ells el molt conegut “El rayo que no cesa”.
Uns tasts de l’article:

A començament de 1939, tot just acaba de sortir d'impremta “El hombre acecha”. Encara sense enquadernar, cau a les mans d'una comissió censora franquista, presidida pel filòleg (!) Joaquín de Entreambasaguas, que ordena la destrucció completa de l'edició. Tanmateix, se'n salven dos exemplars, que en permeten la reedició molts anys després.

El condemnen a mort i la intercessió de Pablo Neruda fa que no l’executin.

Miguel Hernández va de presó en presó fins arribar al Reformatori d'Adults d'Alacant, on comparteix cel·la amb el dramaturg Buero Vallejo. En aquest centre cau malalt: bronquitis, tifus, tuberculosi. Va morir a la infermeria de la presó el 28 de març de 1942. Només tenia 31 anys.

Des d'aleshores l'hem estudiat a l'escola, hem plorat amb els seus versos, l'ha cantat Joan Manuel Serrat i, sobretot, ens hem lamentat per la pèrdua de tota la poesia que no va poder escriure. I ara, l'any 2011, el nou govern municipal d'Elx, del Partit Popular, ha revocat l'acord amb els hereus del poeta per mantenir el seu llegat a l'Arxiu Municipal. Raó? La crisi econòmica, naturalment...

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/466426-el-respecte-pels-poetes.html

Vull fer notar que la bogeria dels feixistes guanyadors de la guerra, els entronca amb la millor tradició espanyola de tots els temps, per exemple a començaments del segle XVI, Joanot Martorell escriu en català el millor llibre de cavalleries de tots els temps, segons reconeix Cervantes a El Quixot. S’anomena Tirant lo Blanc.

Però el que es coneix des d’aquell moment és un llibre en castellà de nom Tirante el Blanco. Fins que ja en el segle XX, apareixen dos exemplars de l’original català, que s’havien salvat de la cremada de tota l’edició feta tal com hem dit pels espanyols immediatament que fou publicada. Els temps no canvien per a l’odi i la incultura!

Tal com deia el sanguinari general rebel feixista Millan Astray:

Viva la muerte i Abajo la Cultura.

Joan A. Forès

Reflexions