Benvolguts,
No sé si ho recordareu però davant la
possibilitat que alguns diputats del PSC(PSC-PSOE-PSOE-PSOE-PSOE), en la
darrera votació sobre el dret a decidir, desobeïssin les directrius del
partit, que al cap i a la fí els va posar a les llistes per tal que fessin el
que els demanaven a cada ocasió de votar, jo vaig proposar que votessin que sí i que immediatament
demanessin la baixa del partit!
Després del 25 de gener Víctor Alexandre el 29/01/2013
va escriure un article de nom: La
declaració sobiranista és vinculant.
Us en copio el paràgraf final:
Pel que fa als cinc
diputats socialistes que no van
votar per poder mostrar el seu desacord amb el partit, cal dir que
hom n’esperava més coratge que la simple inhibició. Allà no s’estava votant si les butaques havien de ser
vermelles o blaves, sinó la condició de subjecte polític del poble de
Catalunya amb dret a decidir lliurement el seu destí. Ells, però, no deien ni que sí ni que no, sinó tot al
contrari. Arribats aquí, no es pot negar que si el que perseguien era
protagonisme mediàtic el van aconseguir. Però sembla obvi que quan es debaten
temes tan transcendents com aquest i un diputat pren la decisió de votar
d’acord amb la seva consciència i no pas seguint el toc de xiulet
–discutiblement democràtic– del seu partit, ha d’anar fins al final i assumir-ne
les conseqüències. En altres
paraules, quan un partit obliga un diputat a votar en contra dels seus
principis en temes
que impliquen una actitud de vida –com
ara votar en contra del dret a decidir o a favor de la pena de mort–, el que ha
de fer aquest diputat, independentment del cost que tingui la seva decisió, és
ser fidel a si mateix. Posar-se
les mans a la butxaca mentre tot el Parlament està votant no és només una
incongruència, també és una trista manera de fer-se veure a costa dels companys
de partit tot defugint l’obligació moral de pronunciar-se. Catalunya,
per sort, ja va demostrar que pot avançar sense ells.
El Victor Alexandre sembla
que està d’acord amb el que jo deia però és molt tebi i condescendent. A més a
més, quin esdevenidor polític els espera a aquestes tristes figures? Quina
carrera política pot tenir des d’ara endavant un número de la llista del partit que ha estat votant sempre el que li han manat
que fes, anés a favor o en contra dels seus principis, i que una vegada s’ha
abstingut silenciosament? Una altra consideració haurien tingut si haguessin donat
un cop de puny sobre la taula. Haurien sigut uns traïdors fins ara, però podien
intentar de redimir-se...
Creieu que aquests números, tristos
cul-votants, Àngel Ros, Marina Geli, Joan Ignasi Elena, Rocío
Martínez-Sampere i Núria Ventura,
poden anar amb la cara alta a partir d’ara o valdria més que es fessin la
cirurgia estètica per no passar vergonya, si n’han tingut mai, davant d’amics,
coneguts i saludats?
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada