Aprofitant els increïbles exemples de
corrupció del PP i l’engegada dels ventiladors de la merda del PSOE i del PP,
crec que val la pena recuperar els apunts relacionats amb Agustí Bordas. Els
companys d’El Singular Digital han donat forma escrita i visual a l’extraordinària
entrevista d’en Jaume Barberà a Agustí Bordas, un català amb passaport canadenc
llicenciat en Ciències Polítiques i alt càrrec de l’administració del Canadà.
Ja varem comentar el programa extret del
Singulars, en l’apunt del 7 de gener: http://reflexionsjafores.blogspot.com.es/search?q=Bordas
Ara recuperem 3 articles més, un de l’any
passat i dos d’aquest any arran de l’entrevista d’en Barberà. Els presentem en
3 apunts correlatius.
· 09/03/12. EL NACIONALISME ESPANYOL ES TAN PERILLÓS COM EL SERBI
·
14 /01/13. Directe.cat. Soraya, la "madame" de l'incest
administratiu
·
09/01/2013. El Singular digital. Bordas: "La imatge d’Espanya és la
de l’incest corporatiu, el nepotisme i el tràfic d’influències" amb el
vídeo de la presentació: http://prezi.com/gcfuqghgvsbg/singulars-agusti-bordas/
EL
NACIONALISME ESPANYOL ES TAN PERILLÓS COM EL SERBI
divendres, 9 de març de
2012
"No és casualitat que el nacionalisme espanyol tingui una sinistra
similitud amb el nacionalisme serbi"
AGUSTÍ BORDAS
José Millán y Terreros, conegut com a Millán Astray, fou un militar
mutilat, íntim col·laborador de Francisco Franco i un dels ideòlegs del règim feixista
que, amb el suport de les estructures estatals espanyoles (i, dic jo, amb l’inestimable suport de l’església com a institució i
com a peons), imposà l'integrisme
nacionalista espanyol en terres catalanes. Perquè els lectors m'entenguin, avui
dia, aquest ultranacionalisme espanyol és anomenat "no-nacionalisme" pels
seus partidaris de sempre a Catalunya.
Millán Astray era un home passional i, probablement frustrat per
haver-se casat amb una dona casta, es desfogava amb l'ús energètic de les
bales, la hipèrbole i les metàfores més àcides. És gràcies a la retòrica
incendiària de Millán Astray que, actualment, es recorda aquest personatge de
llegat funest. En concret, el xoc dialèctic entre el militar esguerrat i Miguel
de Unamuno, esdevingut durant el "Día de la Raza" de 1936 al paranimf
de la Universitat de Salamanca, encara ara és present en la memòria
col·lectiva.
Mentre Unamuno es guanyà un lloc d'honor en el diccionari universal de
cites –"Vencer no es convencer"– l'altra cara de la moneda la posà
Millán Astray amb: "¡Cataluña y el País Vasco, el País Vasco y Cataluña,
son dos cánceres en el cuerpo de la nación! ¡El fascismo, remedio de España,
viene a exterminarlos, cortando en la carne viva y sana como un frío
bisturí!" per acabar-ho d'adobar, uns minuts després, amb el
famós ""¡Muera
la inteligencia!". Per descomptat, en ple segle XXI, Madrid encara té un
carrer dedicat a aquest sanguinari franquista i destacat
nacionalista espanyol.
Malauradament,
l'eloqüència primitiva i el verinós substrat ideològic de Millán Astray semblen
tenir un vigor irreductible. La versió actualitzada d'aquest corrent d'opinió
ens fou proporcionada la setmana passada pel ministre d'Afers Exteriors i
Cooperació, José Manuel García Margallo.
Durant la seva compareixença davant la Comissió d'Afers Exteriors, el
ministre espanyol adduí que uns suposats "excessos dels nacionalismes" estaven posant en
"setge l'estat-nació" i havien esdevingut "un veritable càncer
de l'Europa moderna". D'aquesta manera, el titular d'Afers
estrangers intentà justificar l'absurda manca de reconeixement de la
independència de Kosovo per part del Govern espanyol i la necessitat de
mantenir l'estatus quo dels malnomenats "Estats-nació" europeus.
García Margallo, representant arquetípic de la ideologia espanyolista,
sembla incapaç d'identificar i analitzar els excessos perennes del nacionalisme
espanyol i, sent traït pel subconscient, emprà el mateix llenguatge de prohoms
espanyols com Millán Astray. A més, com a mostra d'incongruència, tot just
acabat de ser nomenat ministre, García Margallo –imitant el nacionalisme
populista argentí en relació a les Falklands– no tingué cap reticència en
exigir l'annexió de Gibraltar, un dels pocs racons d'Ibèria amb democràcia
garantida. García
Margallo no deu recordar que tant en el referèndum de 1967 com el de 2002,
aproximadament el 99% de gibraltarenys rebutjaren aquesta opció.
La gran nosa
a l'aprofundiment del procés d'integració europea han estat alguns Estats-nació
–reticents a cedir sobirania– no pas les nacionalitats sense estat. Les grans guerres europees
del darrer segle les han causades l'imperialisme dels Estats-nació, no pas les nacionalitats
amb voluntat d'autodeterminació. No obstant això, en el cas concret
de l'antiga Iugoslàvia, fou la visió centralitzadora i uniformadora de l'Estat
iugoslau imposada pel militarista nacionalisme serbi la causant del
conflicte armat. No és pas casualitat que el nacionalisme espanyol tingui una sinistra
similitud amb el nacionalisme serbi i que, actualment, l'Estat espanyol sigui
un dels pocs governs europeus que evita reconèixer la independència de Kosovo;
Madrid i Belgrad continuen anant de bracet.
Edimburg i Barcelona, capitals de països democràtics, tenen la voluntat
i el dret d'establir una relació directa amb Brussel·les, sense la interessada
intromissió de Londres i Madrid. L'Europa del futur hauria de ser una federació de nacions, no
pas una confederació d'Estats-nació.
El nacionalisme espanyol, d'arrel castellana, no ha canviat de modus
operandi d'ençà del genocidi perpetrat a les Amèriques i les Filipines. El nacionalisme
espanyol no integra, sinó que assimila (vegi’s
Mapa Espanya 1854: Espanya incorporada o asimilada). El nacionalisme espanyol no sap atraure,
sinó que imposa. No obstant això i per sort nostra, el nacionalisme espanyol ni venç, ni
convenç a Catalunya.
Informa:ELSINGULARDIGITAL.CAT
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada