Benvolguts,
Allò que en diuen “És l’economia, imbècil” és difícil d’entendre per als llecs (cal saber si també és difícil pels economistes que s’acostumen a equivocar de cada tres cops quatre). Ara de tant en tant et trobes amb economistes que saben explicar els fenòmens econòmics de manera simple i clara com Germà Bel per exemple o com l’economista Miquel Puig que presentem avui amb un article a l’ARA d’ahir. Teniu l’enllaç al final. I crec que és un article que s’ha de llegir sencer i amb tranquil·litat.
Miquel Puig. 'Frau' Merkel a Madrid
Explica l’analogia entre el client que va a un banc a que li re-financin un crèdit i el viatge de la senyora Merkel a les seves colònies ibèriques. De fet és comparable a l’enganyifa del “toco mocho”, tu saps que t’enganyen però veus una escletxa on creus que pots enganyar tu a l’altre. I tu en el fons has de saber que hi perdràs bous i esquelles. Però en el cas que s’està explicant hi perdran tots dos.
“Tu demanes al director de banc que et re-financi un crèdit hipotecari, el banquer fa mala cara i fa veure que qüestiona les explicacions que li dones. Ho passes malament. No obstant això, abans de començar la reunió tots dos saben que només pot acabar d'una manera: el banquer mantindrà el crèdit. En aquests casos, el banquer sospesa dues qüestions. Per una banda, el contracte s'ha incomplert, el creditor no és de fiar i mereix que s'executi la hipoteca. Per l'altra, el banquer sap que si executa, haurà de declarar una pèrdua, mentre que si no ho fa, els seus comptes no tenen perquè reflectir-la. Quedar-se amb el pis és un daltabaix que, mentre sigui possible, s'ha d'ajornar. Enfrontat entre principis i pragmatisme, tria el segon sense dubtar-ho.
En el cas espanyol, el país s'ha endeutat i necessita desesperadament que se li continuï donant crèdit. Altrament, ni les administracions públiques podran pagar les nòmines dels funcionaris, ni els bancs espanyols podran continuar donant crèdit als particulars. Però no és gens clar que Espanya pugui fer front a la muntanya de deute -públic, però sobretot privat- que ha acumulat. Tanmateix, tothom sap que, al final de la visita a Madrid, Frau Merkel aprovarà les mesures espanyoles i proclamarà que Espanya és un deutor solvent a qui es pot continuar donant crèdit. Per què? Perquè els principals creditors són els bancs alemanys. En cas d'impagament, el sistema bancari alemany patiria una commoció fatal.
Aparentment, Frau Merkel s'enfronta al mateix dilema que el banquer que s'entrevista amb el deutor hipotecari, i, com el banquer, preferirà donar temps al deutor.
La reunió entre Zapatero i Merkel anirà bé. Les declaracions seran optimistes. La realitat és que la ressaca promet ser llarga i dolorosa.”
Hi ha una qüestió que em preocupa molt: Per què sempre es parla, els diaris en van plens, de que la situació s’arreglarà i es podran pagar les nòmines dels funcionaris, com si fós el més important del mon. Però no es parla dels empresaris que no poden pagar les nòmines dels treballadors (que no tenen la sort de ser funcionaris)? I dels nous aturats que hi haurà si l’empresari no rep el crèdit del banc.
Fins aquí la primera part de l’article. Però continua i el final és molt entenedor, i sorprenent com els contes amb final inesperat. Llegiu-lo!
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada