Benvolguts,
Avui comentem l’article de l’Ignasi Aragay de títol Democràcia
franquista?
Per què ni els nostres més insignes periodistes no s’atreveixen
a dir les coses pel seu nom? Com pot ser que estiguem encara tan acollonits?
Pot ser que els periodistes estiguin simbiòticament integrats en el magma
borbofranquista? Evidentment!
Repassem les frases/concepte
de l’article (de color roig) i el que realment volen dir (de color blau):
Si no s’ha tocat fins ara el Valle de los
caidos és perquè els franquistes ja s’hi troben bé
i els antifranquistes (si n'hi ha) no s’atreveixen a manifestar les seves idees.
Per què en diuen democràcia quan saben que és una mala,
malíssima, imitació de la democràcia?
L’ús instrumental de la justícia, no és democràcia.
El retorn de la ultradreta al primer pla, no és democràcia.
Tota aquesta aquesta herència insidiosa del franquisme ens
remet cada cop més al franquisme i no és democràcia.
El tòxic clima de persecució contra l’independentisme
democràtic és l’absoluta continuïtat del passat.
La llarga i esgotadora lluita pel retorn dels dits papers de Salamanca vol dir que en 40 anys el
Règim del 78, la monarquia, no ha mogut ni un dit per aparentar que és una
democràcia, i vol dir que tots els estaments polítics existents són pur
franquisme (i el mot franquisme és la manera espanyola de dir feixisme, de dir nazisme,
de dir nacionalisme espanyol, de dir nacionalcatolicisme, de dir nacionalsindicalisme, etc.).
La indiferència oficial durant dècades de silenci (i de governs PPSOE)
demostra
que el franquisme no es crea ni es destrueix, tan sols es transforma.
La dreta cada cop més radicalitzada i
ideològicament desfermada només pot
desenvolupar-se en un caldo de cultiu franquista.
Avui descobrim a l’ARA, de la mà de Sílvia
Marimon, que l’espoli i el càstig als vençuts es
la mostra fefaent de la voracitat dels guanyadors (una llista amb més de mil
immobles de Barcelona que van passar a mans dels franquistes).
L’Ignasi Aragay explica, aquest cop sense embuts,
que rere aquesta llista hi ha moltes llars profanades i perdudes, és a dir, més dosis d’injustícia que se sumen als
afusellaments, els exilis, les purgues de funcionaris, els camps de
concentració, les prohibicions lingüístiques, les multes, les presons infames (són conceptes
que semblen oblidats però que no poden ser oblidats).
L’existència d’uns cossos de seguretat de
l’Estat amb tics repressors i ultranacionalistes és una altra mostra fefaent del franquisme més salvatge.
L’existència d’una endogàmica alta
judicatura que s’atorga el paper de guardiana de la unitat de la pàtria, si cal
violentant les seves pròpies funcions, és una
altra mostra fefaent del franquisme més salvatge.
L’existència d’uns mitjans de comunicació
que actuen com a òrgans de propaganda inquisitorial, també són una altra mostra
fefaent del franquisme més salvatge.
I encara hi ha l’existència d’un rei, d’una
monarquia (enemiga del poble) que soferta des de Catalunya no té cap to paternalista,
ni és ni neutral, ni és conciliador. És la màxima encarnació del franquisme (no
reencarnació sinó pur franquisme sense solució de continuïtat).
L’acceptació pel poble espanyol (no de cap
manera el poble català) de la Transacció, que no transició, és una mostra cruel
del pas del franquisme al borbofranquisme sense solució de continuïtat...
Vegem ara l’article de l’Ignasi Aragay:
Democràcia franquista?
Ignasi Aragay
19/01/2019
Les quatre dècades de democràcia no han
aconseguit fer net de l’empremta ideològica, institucional i econòmica d’una
dictadura que va durar quaranta anys i es va fonamentar en la revenja. És el
que l’historiador Paul Preston ha definit com a “holocaust espanyol” i el que Josep Benet, referint-se al cas
català, va qualificar d’“intent de
genocidi cultural”.
Els indignants moments polítics que vivim,
marcats per la repressió policial, l’ús instrumental de la justícia i el retorn
de la ultradreta al primer pla, ens remeten cada cop més a aquesta herència
insidiosa del franquisme, que com un mirall es reflecteix en el present. En
alguns casos la identificació és explícita i increïblement orgullosa i
nostàlgica, com passa, per exemple, amb els defensors de no tocar el Valle de los Caídos. En altres casos la
continuïtat és més subtil o més inconscient, vestida d’hipòcrita equidistància
o d’oblit. Sigui
com sigui, el tòxic clima de persecució contra l’independentisme democràtic
recorda massa uns temps que haurien de formar part només del passat.
Tot això passa en el terreny remogut de la
política, però té, esclar, conseqüències directes en el camp de la memòria i la
restitució de les víctimes. Un camp quasi verge. La llarga i esgotadora
lluita pel retorn dels dits papers
de Salamanca o els
intents de començar a excavar les fosses comunes de la Guerra Civil, només són la punta de l’iceberg del que queda per
fer, una feinada ingent que ha topat fins avui amb la indiferència oficial durant dècades de silenci (i de governs
socialistes) o directament amb l’oposició d’una dreta cada cop més
radicalitzada i ideològicament desfermada.
Malgrat les dècades transcorregudes, no
paren d’aparèixer noves evidències de l’espoli i el càstig als vençuts. Avui descobrim a l’ARA, de la mà de Sílvia Marimon, un
document revelador de la voracitat dels guanyadors:
Una llista amb més de mil immobles de Barcelona que van
passar a mans dels franquistes.
Els seus propietaris
legítims, si no eren afins a la dictadura, en la majoria de casos mai devien
recuperar les propietats. El dictador que deia combatre el comunisme es convertia,
així, en usurpador de propietats privades.
Una esperpèntica paradoxa més d’aquell règim criminal. Rere aquesta
llista hi ha moltes llars profanades i perdudes, és a dir, més dosis d’injustícia que se sumen als
afusellaments, els exilis, les purgues de funcionaris, els camps de
concentració, les prohibicions lingüístiques, les multes, les presons
infames... Però només tenim la llista: caldria esbrinar cas per cas, història
familiar per història familiar. Més
feina pendent d’una democràcia que, volent estalviar-se l’assumpció del seu
passat, finalment veu com aquest passat retorna cada cop més desacomplexat. El
temps, en aquest cas, és una pena afegida. I Vox és el càstig per la por que va impedir al règim del
78 mirar-se al mirall de la història. Un
càstig que no ve sol.
L’existència d’uns cossos de seguretat de l’Estat amb
tics repressors i ultranacionalistes n’és un altre. L’existència d’una endogàmica alta judicatura que
s’atorga el paper de guardiana de la unitat de la pàtria, si cal violentant les
seves pròpies funcions, un més.
L’existència d’uns mitjans de comunicació
que actuen com a òrgans de propaganda
inquisitorial, també.
I encara hi ha l’existència d’un rei que rere el to
paternalista no és ni neutral ni conciliador.
Espanya és una democràcia, sí. Però és incapaç de desfer-se
del tot del seu passat dictatorial. Sí, l’ombra del franquisme és allargada i
ens està deixant sense futur. A tots.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada