20/01/2019. Joan Ramon Resina. Els zeladors del discurs. Ha de ser anguniós haver de portar escorta, sabent-te sempre seguit d’una ombra que no és ben bé teva. No poder fer ni un pas sense que abans no l’hagi aprovat el servei de seguretat és el preu, un dels preus, de ser president d’un govern. Molt més necessari si l’estat que senyoreja el país excita sense escrúpols un odi visceral contra el seu president. Perquè és incorruptible, ves, i perquè no el poden doblegar de cap altra manera. Però també perquè concentra en la seva persona l’odi difús contra tot el que és català. Però si això és obvi, ja no ho és tant que un president també hagi de dur guardaespatlles ideològics. Dinar a Stanford. La conversa és distesa i el president explica en benefici dels no especialistes la diversitat ètnica de Catalunya, la hibridació de la població, l’obertura als refugiats, la voluntat de construir un futur en comú, i posa, entre més exemples, el projecte d’oficialitzar el castellà a la futura constitució catalana: I aquí s’organitza la batussa ideològica amb els zeladors del discurs!

Benvolguts:

Us presento un article interessant, que va de l’odi espanyol cap als catalans, progressiu en funció del càrrec que ocupes. A mi m’insultaven i molt, fa anys quan fèiem activitat de propaganda al carrer amb els Racons del Xerraire. I ara només m’insulten pel carrer perquè porto un llaç groc al gersei.

Però als presidents del govern els diuen de tot, nazi, supremacista, etc. Pujol, Mas, Puigdemont, Quim Torra...

En l'acudit gràfic d'en Ferran hi trobem encara més insults:

L’article és interessant, entre altres motius, perquè presenta una altra limitació, producte de l’odi nacionalista espanyol-franquista, que consisteix a limitar-nos el discurs si el troben poc escaient. És divertit quan acaba amb les expressions tretes del Dupont i Dupond del Tintin: 

I, de sobte, sense deixar temps al president perquè pugui respondre, dos membres del seu entorn salten com si els haguessin punxat amb una agulla i diuen, alhora, l’un: d’això ara no és el moment de parlar-ne. I l’altre: jo encara diria més: d’això ara no se’n pot ni parlar.

La meva pregunta és: a qui obeeixen els sorges que s’atreveixen a fer de “zeladors del discurs?”

Vegem l’article:

Els zeladors del discurs

Per: Joan Ramon Resina

«A Catalunya els polítics s’esveren, amb aquest debat. Els fa nosa. Els angoixa. I intenten matar-lo, cedint a les pressions de l’irredemptisme espanyol que de l’idioma en fa un cavall de Troia»

 20/01/2019  

Ha de ser anguniós haver de portar escorta, sabent-te sempre seguit d’una ombra que no és ben bé teva. No poder fer ni un pas sense que abans no l’hagi aprovat el servei de seguretat és el preu, un dels preus, de ser president d’un govern. Molt més necessari si l’estat que senyoreja el país excita sense escrúpols un odi visceral contra el seu president.

Perquè és incorruptible, ves, i perquè no el poden doblegar de cap altra manera. Però també perquè concentra en la seva persona l’odi difús contra tot el que és català. Però si això és obvi, ja no ho és tant que un president també hagi de dur guardaespatlles ideològics.

Universitat de Stanford. Faculty Club. Menjador reservat. Dinen amb el president Torra i la primera dama el director del Martin Luther King Jr. Institute, el director de l’Iberian Studies Program, un matrimoni vinculat amb la universitat i persones de l’entorn del president. La conversa és distesa i el president explica en benefici dels no especialistes la diversitat ètnica de Catalunya, la hibridació de la població, l’obertura als refugiats, la voluntat de construir un futur en comú, i posa, entre més exemples, el projecte d’oficialitzar el castellà a la futura constitució catalana.

En aquest punt, com que és una conversa privada i no un discurs oficial, el director de l’Iberian Studies Program intervé per dir que considera aquesta proposta una errada i advoca per un règim de llibertat lingüística, sense llengües oficials.

I, de sobte, sense deixar temps al president perquè pugui respondre, dos membres del seu entorn salten com si els haguessin punxat amb una agulla i diuen, alhora, l’un: d’això ara no és el moment de parlar-ne. I l’altre: jo encara diria més: d’això ara no se’n pot ni parlar.

És curiós. El director del Martin Luther King Jr. Institute fins ara ha dit algunes coses discutibles sense que ningú hagi gosat retopar-lo. En canvi, els vigilants no es mosseguen la llengua per censurar el director de l’Iberian Studies Program. És comprensible. El primer és afroamericà i té un cognom anglòfon. El segon conserva el nom català per voluntat pròpia i segurament per això el consideren sota la seva tutela. I, malgrat tot, es tan americà i tan professor com l’altre.

I com que es troben en una institució on no és permès de vetar el diàleg, no accepta la censura i els explica per què creu que l’oficialització és una rèmora de l’absolutisme europeu. I els proposa que, en lloc de tenir por, que és l’afecte d’on sorgeix la censura, seria més productiu de confiar en les persones en un àmbit de llibertat.

Això és especialment vàlid en aquest cas, perquè el fruit de la cooficialitat ja és prou sabut i seria estúpid de persistir en una política que aboca la llengua catalana a l’extinció. A Catalunya, de llengües se’n parlen un parell de centenars, i la diferència entre totes no és qualitativa sinó quantitativa.

Totes mereixen respecte, però no necessàriament protecció i menys encara promoció. Amb tot, hi ha dues excepcions: la llengua de l’estat, que en cas d’independència hauria de perdre l’estatitat, com l’haurien de perdre tantes altres coses del règim actual, i l’autòctona, que hauria de poder imposar-se per coherència cultural i històrica, i si fos possible sense coerció. 

Carson declara estar d’acord amb el director de l’Iberian Studies Program i la conversa s’enfila cap a un altre tema.

A Catalunya els polítics s’esveren, amb aquest debat. Els fa nosa. Els angoixa. I intenten matar-lo, cedint a les pressions de l’irredemptisme espanyol que de l’idioma en fa un cavall de Troia.

• És que hi ha una gran població castellanoparlant, diuen. I?
• També hi ha una gran població contrària a la independència i malgrat tot el govern és (encara) independentista. O no?
• El primer d’octubre de 2017 va votar menys de la meitat del cens, i així i tot la participació es considerà suficient per a portar a terme una solemne declaració d’independència. O tampoc?

Si els fets sociològics fossin tan definitius que ens llevessin tota esperança de canvi, amb quina lògica podria desafiar ningú la realitat política? Com es pot fer si no és amb aquell punt de bogeria imprescindible per a l’esperança? Sense aquell visionari i avui ja clàssic ‘I have a dream’, King hauria pogut revolucionar l’Amèrica dels anys seixanta i convèncer una part decisiva de la població blanca que, per justícia, calia començar a eliminar la discriminació?

Amb oratòria més modesta que King, el president Torra té tanmateix l’habilitat de comunicar les seves conviccions i una pinzellada visionària que denota la presència d’un líder. Torra és un home cultivat i amb prou experiència internacional per a ‘saber estar’ en àmbits que requereixen nivell. I malgrat una percepció esbiaixada i clarament interessada que corre per la xarxa, és un líder amb principis i d’una fermesa que, quan arribi el moment de la prova, estic segur que no decebrà. Per això mateix no li cal, més enllà del servei que vetlla per la seva seguretat física, un altre que el protegeixi ideològicament. A diferència de molts polítics, Torra ve del món cultural i té discurs.

La ironia de la situació esmentada abans rau en el fet que Stanford és un marc adequat per a debatre totes les idees a redós de pressions exteriors. Ho és perquè la llibertat de paraula hi és garantida, sense que això impliqui concòrdia d’idees. I és absurd que a l’hora de fer-ne ús uns guaites que potser ell no ha triat ignoressin la regla elemental de les nostres institucions.

 Joan Ramon Resina

Joan A. Forès

Reflexions