Benvolguts,
José María Murià Rouret
és fill d’exiliats catalans a Mèxic. La darrera vegada que ha sortit en aquest
Bloc és amb una
trista història sobre l’arribada d’exiliats de la guerra del 36-39 a Mèxic.
Si no l’heu llegida, cal tornar-la a llegir!
L’autor és personalment sensible als
esdeveniments d’aquest article ja que parla del vaixell ‘Nyassa', noliejat per exiliats
que des de Lisboa i des de Casablanca, en tres viatges va arribar a portar fins
a 8.000 persones a Mèxic. L’autor viatjava en el segon dels viatges en el
ventre de la seva mare, tres mesos abans de néixer!
L’article
explica com en el segon trajecte una nena de sis mesos no va suportar-ho i va
morir:
Per la solemne cerimònia de llençar-la al mar, la mare va
regirar el seu bagatge de misèria i amb l'ajuda d'una altra viatgera, catalana
igual que ella, va engiponar una senyera per cobrir el
cos inert de la petita abans de llançar-la al mar.
Doncs va ser el cas que altres passatgers, suposadament
demòcrates i antifeixistes igual que el matrimoni desolat, van muntar un gran
sidral indignats per la presència d'aquelles quatre barres improvisades. Poc faltà perquè els més ardits
irrompessin a la cerimònia tot cridant: “¡Santiago
y cierra España!” Potser ho haurien fet si un grup de ferms catalans no
els haguessin plantat cara amb posat de cridar: “Sant Jordi, desperta ferro!”
Fa
molt temps que explico que la guerra del 36-39 potser en altres contrades fou
una guerra civil, però a Catalunya fou una guerra d’Espanya
contra Catalunya!
Doncs
si aquesta miserable història és trista, llegiu la d’avui,
que ho és tant o més:
26/08/13
- José M. Murià
De
mestres com Antoni Benaiges n'hi va haver molts més. Per això Catalunya era una
potència pedagògica abans de la guerra. Ell, però, era dels més prometedors.
Aquest és el títol
d'un llibre que ha sortit no fa pas gaire...
–És
bonic? –em preguntà en català el passatger que venia al meu costat quan tornava
cap a Mèxic.
–No! –li vaig
contestar–. És un llibre que no s'hauria d'haver hagut d'escriure mai.
Havia
donat massa peu i l'home, que es devia avorrir, replicà:
–Doncs
l'ha llegit amb gran fruïció i encara diria que li he vist dues o tres vegades
els ulls humits.
Efectivament.
Ja l'havia acabat i l'havia llegit d'una tirada. Quan el veí se m'adreçà acabava de cloure'l i
respirava profundament per posar-me a to.
–Jo no
li he dit que fos dolent. Tot el contrari! Però es refereix a fets reals que
podrien perfectament referir-se a gent coneguda i fins i tot molt estimada.
Un
mestre de família benestant que va néixer i créixer prop del mar de Tarragona
va ser enviat a treballar a un poblot desproveït de la ma de Déu a l'Espanya
profunda i va aplicar-hi amb molt d'èxit la tècnica de Celestin FreinetNota entre els pocs alumnes mig afamats
que tenia, la qual cosa va despertar una gran desconfiança i fins i tot una
forta molèstia entre alguns de llurs pares.
Quan el mestre català els parlà del mar
i va veure que cap dels nens no l'havia vist mai, els va prometre que els hi
portaria
l'estiu següent. Per aquesta raó no va tornar tot seguit a casa quan es va acabar el
curs, l'any 1936: estava organitzant les coses perquè l'acompanyessin els
alumnes.
El
resultat és senzill. En aquelles terres de Burgos la insurrecció feixista va
guanyar tot seguit i el mestre Antoni Benaiges, sense miraments, va ser dels
primers a ser maltractat, humiliat i finalment assassinat pels insurrectes, la
qual cosa fins i tot van acceptar de bon grat els habitants d'aquell poble.
La fi de
Benaiges no es va saber fins molts anys després, quan Francesc Escribano i
Francisco Ferrándiz van anar estirant primer uns filets d'allò més prims i a
poc a poc van anar forjant una bona troca. Alguns alumnes, alguns companys,
alguns parents i alguns estudiosos mexicans i catalans del tema de l'educació
freinetista van permetre escriure aquest llibre que recupera aquell final
tràgic d'un home compromès amb la idea que l'ensenyament podia redimir aquella quitxalla
d'atavismes i de cadenes ancestrals.
No cal
dir que de mestres com aquest n'hi va haver molts més. Aquesta és la raó que permet assegurar que
Catalunya era una potència pedagògica abans de la guerra. Benaiges,
però, era dels més prometedors. Altres col·legues catalans van aconseguir fugir
i van trobar refugi segur a Mèxic, però de les tenebres més fosques de la foscor espanyola
resultava impossible escapar-se'n, especialment si s'era català.
Repeteixo
que tant de bo no hi hagués hagut el motiu per fer aquest llibre. Però havent
passat tot allò, s'ha de felicitar els autors del llibre, que ens han explicat
d'una manera apassionant com s'ho van fer per reconstruir la història aquesta. És precisament això
el que va fer que no em pogués desenganxar del llibre i que a la seva lectura
hi aportés també les meves llàgrimes.
A Salomó Marquès i Sureda
Complement:
Aquest complement és un vídeo de la presentació del llibre que esmenta en Murià a Santa
Coloma de Gramenet ja que els autors del llibre, Francesc Escribano i
Francisco Ferrándiz, són d’aquesta
ciutat. El vídeo dóna una nova dimensió a la barbàrie del feixisme i de la guerra.
Nota: Celestin i Elise Freinet i el seu Mètode Natural per a l’educació dels infants, basat
entre altres tècniques, en la petita
imprenta a classe amb la que els nens confegien els seus
diaris,: Els nens
elaboren els seus textos, els seleccionen, els corregeixen y els imprimeixen.
Van construint el llibre de la classe. Si no heu sentit
mai parlar del mètode Freinet aneu en aquest enllaç
Joan
A. Forès
Reflexions
Benvolgut amic,
ResponEliminaPrimer de tot agraïr-te aquesta entrada al teu blog, em presento soc en Sergi Bernal, uns dels autors del Llibre Desenterrant el silenci.
Poso aquest comentari per fer difussió d'un blog que tracta de la investigació del mestre Benaiges, aquest projecte és una exposició, un llibre i un documental.
http://desenterrant.blogspot.com.es/
Mercès