Benvolguts,
Si m’heu seguit veureu que ahir em vaig fer
una promesa a mi mateix i a vosaltres d’incidir mol més en els apunts d’aquest
Bloc en la realitat dels Països Catalans. Si som un sol poble, hem de reaccionar des de qualsevol lloc
si ens fan mal a qualsevol altre!
En el Mercader de Venècia, Shakespeare fa dir
a Shylock:
No té ulls un jueu? ¿No té
mans un jueu, i òrgans, formes, sentits, passions i afectes? ¿No és mantingut
amb el mateix menjar, ferit amb les mateixes armes, subjecte a les mateixes
malalties, guarit amb els mateixos remeis, arraulit i acalorat pels mateixos
hivern i estiu que els cristians? Si ens punxen, no ens raja sang? Si ens feu
pessigolles, no ens partim de riure? ¿Si ens emmetzinen, no ens morim? Si ens
feu un tort, no ens vengem? Doncs, si en la resta us som iguals, també en això
ens hem d’assemblar.
Que en positiu és el discurs de dir que tots som un en un determinat entorn i situació; en El
Mercader de Venècia els jueus són com els cristians
i a la Nació Catalana tots els habitants dels Països
Catalans som un en el nostre entorn, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó
Per
il·lustrar la tesi vegem uns quants exemples de com ens ataquen sense parar
(APM?), extret de la premsa diària:
1.
En l’Avui del divendres hi ha una
notícia sobre la solidaritat dels directors d’institut a Menorca.
Bauzá
destitueix tres directors contraris al decret de llengües
El govern balear suspèn els
directius de tres IES de Maó perquè no volien aplicar la norma que relega el català
2.
En canvi opinions encontrades
sobre la solidaritat
d’amics i superiors espanyols en l’episodi de Roser Tarragó, medalla d’or amb el
seu equip de waterpolo que va rebre piulades amenaçadores dels feixistes
però que també era criticada pels que es preguntaven com podia una
independentista lluitar pels colors d’Espanya. Aquest és un tema delicat ja que
els esportistes tenen una vida limitada en l’esport i el fet de que les
seleccions catalanes no estant reconegudes internacionalment fa que hagin de
defensar “la roja”, anar-se’n a l’estranger on serien molt ben acollits o
dedicar-se a fer ganxet o a vendre cotxes o a fer de professor universitari.
Totes les opcions són dolentes. Què haurien de fer Cesc, Puyol, Fàbregues, Hernàndez,
Busquets, Piqué, els Gasols, etc?
En l’Avui surt una
reflexió de Romero i Mullor sobre aquest tema:
Si
els suports són eloqüents –i ahir Tarragó en va rebre milers, de piulades–, els
silencis també retraten. Sobretot els que vénen de qui més s'aprofitarà de l'or de Barcelona. Ni el president de
la federació espanyola, Fernando Carpena, de manera particular ni el compte de
la mateixa federació van emetre cap comunicat ni tenen previst fer-ho. També es
van trobar a faltar més missatges de la resta de nedadors que han competit en
el mundial en altres disciplines (sincronitzada o natació).
Del seleccionador estatal, Miki Oca, i de les jugadores
que no tenen compte a Twitter no se'n sap res de manera pública. De les altres
companyes, gairebé totes, també les no nascudes a Catalunya com Andrea Blas i
Patricia Herrera, van fer costat ahir a la jugadora del CN Mataró.
D’aquí se’n traspua
la solidaritat
dels amics i l’aversió dels superiors de la Federació espanyola. Molt
encoratjador per un cantó i molt trist per l’altre!
Aquest preàmbul ens porta a l’article Un apèndix i un acudit de la Isabel
Clara Simó a l’Avui que casualment avui parla d’aquests temes.
Fixeu-vos en el raonament dels catalans
conscients que en els anys 60 del segle passat varem introduir-nos en política.
Gràcies al mestratge i l’empenta de Joan
Fuster del País Valencià i gràcies a l’Editorial Moll de les Illes i al meu
amic Joan Ballester de Públia, distribuïdor dels llibres d’en Moll, gràcies al
meu altre amic i mestre Santiago Albertí i als treballs de partits polítics
independentistes com el Front Nacional de Catalunya (FNC) varem assumir la realitat dels Països Catalans
que 20 anys de franquisme havien esmorteït. Cal dir que els altres partits
polítics clandestins, PSUC, PSC(?), si existien no eren independentistes. I ERC
en aquell moment no tenia encara gaires valedors, fora de l’Heribert Barrera.
Un apèndix i un acudit
06/08/13
- Isabel-Clara Simó
L'any
1958 Josep Armengou va escriure el famós llibre Justificació de Catalunya1.
I a principis dels seixanta l'editorial Albertí en va fer una llarga edició
ciclostilada (per
tant clandestina). És un llibre excel·lent, que encara fa goig
llegir. Ens hi
hem format la majoria dels aleshores joves independentistes. Però el
llibre parla només de Catalunya; Santiago Albertí, en adonar-se'n, va demanar un
apèndix a Joan Fuster sobre el conjunt dels Països Catalans. Fuster
ho va escriure i
es va publicar anònimament (insisteixo, era la clandestinitat!). És
també excel·lent i la seva vigència, indiscutible. He sentit a dir però que
l'autoria de Joan Fuster ha estat discutida. I també que Joaquim Auladell ha
explicat, amb detalls, que en efecte, l'apèndix és de Fuster. Té tota la raó.
Ho sé sobretot perquè el meu amic Joaquim Ferrer –que fou un dels pocs
consellers de Cultura que va aportar idees noves sobre la cultura catalana i la
seva expansió a l'exterior– ha tingut la gentilesa d'enviar-me aquest apèndix
fusterià, tot explicant-me que ell treballava a l'editorial Albertí (del 1961
al 1969) quan se li va demanar la col·laboració a Fuster. Un cop aclarit l'embolic m'agradaria
recomanar-ne la lectura, i remarcar que ja aleshores Fuster es lamentava amb
raó de l'oblit amb què hom té el País Valencià. Òbviament, pel que
fa a Espanya, per a la qual el País Valencià és terra de falles, de paella, de platges i de
Rita Barberà.
El que és més dolorós
és veure també l'oblit del País Valencià des del Principat.
Perquè
això, com explica Fuster magistralment i no sols en aquest apèndix, és un suïcidi
cultural i polític.
Com ja
sabeu, el ministre espanyol d'Educació, Cultura i Esports, un individu
desmesurat que no poden aplaudir ni els seus, ha proclamat que la biblioteca
digital espanyola no disposarà de cap publicació en català. Com deia
Fuster, no ens hem de lamentar del monopoli de l'espanyol i la seva cultura per
part d'Espanya. Però
l'oblit del Principat sí que ens pot fer un mal irreparable.
Per
cert, corre un acudit que diu: el PP és un partit antic, antiquíssim; ja en l'època d'Alí
Babà tenia 40 militants (acudit que té l'origen a Mèxic, i referit
al PRI). Es
mereixen Wert.
La conclusió és que en el Principat no ens
podem oblidar dels Països Catalans. Tots som un!
Nota 1. L’Apèndix de Justificació de Catalunya
atribuït a Joan Fuster, publicat ara per primera vegada no clandestinament,
és la forma com del des sud del país, els valencians, donen nom i ens
reincorporem tots a la Nació sencera, en
paraules de Ramon Muntaner (segle XIV), amb el nom de Països Catalans. Des de la desarticulació i
enfosquiment per Felip I de la Nació catalana
i la invenció d’Espanya només identificada amb Castella, la formulació de Joan Fuster posarà les bases del què al
segle XXI serà tornar a ser Estat europeu. El cos central de Justificació
de Catalunya de mossèn Josep Armengou fou complemantat per aquest Apèndix
de Joan Fuster.
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada