|
No normalitzem la repressió: simplement no hi
ha delicte
Avui Jordi Sànchez, Jordi
Cuixart i Joaquim Forn compareixen davant el jutge per demanar de ser
posats en llibertat. Ningú no n'espera res, perquè, després de llegir la
resolució del Suprem sobre el
manteniment a la presó d’Oriol Junqueras, ningú no pot pensar que la decisió tinga
res a veure amb lleis ni amb justícia.
És cert que
Sànchez, Cuixart i Forn compareixen davant l’Audiència i no davant el
Suprem, però crec que amb l’experiència d’aquests dies ja n'hi ha ben bé
prou: els fets no importen, cosa que, havent triat com a mètode
precisament la via penal, esdevé l’aberració jurídica més gran que hom
puga imaginar.
I tanmateix, la discussió sobre
les possibilitats concretes de la compareixença d’avui no ens hauria de
fer desviar del fet fonamental: no hi ha delicte. De
cap mena. I això és tan evident que fins i tot ho estableix per escrit el
text que manté a la presó Oriol Junqueras! El cite textualment, de la
pàgina 6:
‘pero es cierto que aún siendo hechos de tan enorme gravedad y
aunque pudieran [compte amb l’ús del condicional] calificarse ya como delitos de desobediencia, todavia no puede decirse, aunque sea provisionalmente, que constituyan los delitos de rebelión o de sedición que le han sido imputados’.
Si el jutge i tot reconeix que
allò de què és acusada una persona no constitueix un delicte, què caram
hi fa, en presó preventiva, aquesta persona?
Lamentablement, però, assistim a una
criminalització permanent, política i mediàtica, que passa per alt els
fets. Fa poques hores, per exemple, Herrero de Miñon afirmava
al congrés espanyol, sense més ni més, que la presó era justificada
perquè són ‘delinqüents’. Delinqüents no únicament sense haver
estat jutjats, sinó sense haver comès delicte i sense que ni tan sols el
jutge tinga capacitat d’adjudicar-los provisionalment la constitució de
cap delicte.
L’escàndol té una
dimensió com més va més gran i, com diu Pérez Royo, no acabarà bé per a
la justícia espanyola.
Però mentrestant la repressió va fent el seu camí,
que no és solament deixar Junqueras i els altres injustament a la presó, sinó també sembrar la por en la societat.
He passat aquestes darreres vint-i-quatre hores a Brussel·les, mirant de
seguir de prop l’acord de govern que han aconseguit les forces
independentistes.
I he estat
testimoni de les mesures de
seguretat i discreció absolutament exagerades que envolten la política catalana d’avui.
Perdó: no la política catalana,
sinó la
que fan els independentistes, que els altres viuen a Xauxa sense cap remordiment ni
vergonya.
Cal, doncs, lluitar per no permetre que es normalitze
ni la repressió ni els efectes d'aquesta repressió.
És feina de
tots no deixar passar ni una sola avinentesa de recordar que no hi ha delicte i que tot és fruit d’un colp d’estat polític,
executat per una part de
l’estament judicial.
No deixem de dir-ho, però
pensem també sempre que la millor resposta és guanyar com
l’independentisme va guanyar el 21-D i plantant
cara a l’estat espanyol, tal com el nou govern –aquest que ja va prenent
forma– haurà de fer, amb l’ajut, si més
no, dels dos milions de catalans que ja hem demostrat que no estem
disposats, de cap manera ni a cap preu, a acceptar la tirania.
Vicent Partal
Joan A. Forès
Reflexions
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada