Benvolguts,
A La Vanguardia hi ha hagut des de fa un temps, múltiples
acomiadaments, d’un en un, en sèrie o tumultuaris. En Jordi Barbeta fou
acomiadat el 2014, no
sabem exactament en quines circumstàncies. Ho anirem esbrinant.
Avui saludem la seva reincorporació als afers de Catalunya. I
ens parla a través d’El Nacional, de la punyetera actualitat. Ens parla del
miserable capteniment dels partits independentistes catalans en un moment de
máxima tensió. És optimista i positiu però ens explica també les misèries dels partits
capdavanters de l’independentisme a Catalunya.
Vegem l'article:
INVESTIDURA
Dos bàndols, un sol
barco
Jordi Barbeta
Foto: Sergi Alcàzar
Barcelona. Dimarts, 30 de gener de 2018
2 minuts
Junts per Catalunya i
la CUP han volgut fer-se una foto als seus escons per reclamar la
convocatòria del ple d’investidura que al matí ha ajornat
el president del Parlament, el
republicà Roger Torrent. Però així com els cupaires s'han
fet la foto de protesta, els diputats de JxCat se n'han desdit i han
deixat plantats els fotògrafs. Abans de fer-ho, els líders de la coalició
—o el que sigui—
han entès que una foto de minoria insuficient o de majoria trencada només
seria celebrada pels unionistes i que el que calia no era burxar la ferida,
sinó afanyar-se a recosir-la i s'han arremangat. El ple ajornat no trigarà gaire a reprendre’s.
Aviam, per raons
òbvies, Esquerra Republicana mai ha estat al mateix bàndol de
qualsevol agrupació política que pugui sonar, semblar o recordar l’antiga
Convergència, encara que sigui tan diferent i heterogènia com Junts per Catalunya. Però ara els de
Puigdemont i els de Junqueras, malgrat ells mateixos, estan condemnats a
navegar junts, no tant com per arribar a Ítaca com per continuar surant amb una certa dignitat. En
tot cas, com diria en Jaume Rodri, no estan en el mateix bàndol però sí en el
mateix barco, i si s’enfonsen, això segur que ho farien junts.
I
si això passés, el que suraria a la superfície seria tota la merda
acumulada des de l’1 d’octubre, incloses les disputes a
la presó que ens farien posar vermells a més de dos milions
de catalans.
Això ho han
entès tots plegats després dels primers retrets i de seguida s'han
posat a treballar per mirar d’escurçar tot el que es pugui l’ajornament
del ple d’investidura decidit pel president del Parlament. Si Déu vol, tindrem ple demà o demà
passat. Ajuda —per una vegada— el fet que el Tribunal
Constitucional ja ha rebutjat avui mateix les al·legacions de Junts
per Catalunya i, per tant, ja es pot actuar en conseqüència. El
que estratègicament no es pot permetre la part catalana és perdre la
iniciativa i deixar el calendari a la voluntat del Tribunal Constitucional,
que es podria eternitzar setmanes i mesos deliberant, mentre el 155 i el cansament facin forat.
Tal com s’han desenvolupat els esdeveniments, el que
l’independentisme català, del partit que sigui, tampoc no es pot permetre
és tombar
la candidatura d’en Puigdemont abans que ho facin les
institucions espanyoles.
Si no sorgeixen jugades més brutes que
farien pensar molt malament, Puigdemont rebrà un suport de la cambra catalana
amb la fórmula més audaç imaginable i després ja en parlarem. Ja en
parlarem si convé que Jordi Sànchez assumeixi l’encàrrec democràtic de liderar
un Govern a les ordres del president legítim, Carles Puigdemont. L'única força
que té el sobiranisme català és posar l’Estat
espanyol davant les seves pròpies contradiccions.
Tots els esforços i les trampes espanyoles són per evitar
que el Rei hagi de signar el nomenament de Puigdemont i es trobaran que potser
Felip de Borbó haurà de rebre a la Zarzuela un noi traslladat en furgó des de
Soto del Real que li dirà que ell només li porta un missatge del president a
l’exili. Seria fantàstic.
Jordi Barbeta
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada