15/01/2018. Roger Castellanos. Ciutadans i el vot etnicista: un perill per a la cohesió social."Els que divideixen la societat catalana, justament, a través de denunciar una suposada divisió que, de fet, ells mateixos perpetren a l'escola i als barris, han aconseguit normalitzar una visió etnicista del conflicte nacional català". La realitat és un pes mort. I la gravetat és una força obstinada. Les eleccions del 155 així ho corroboren: oh, sorpresa! Les forces republicanes tornen a revalidar la majoria absoluta, malgrat tenir-ho tot en contra (presos polítics, exiliats, poder mediàtic, IBEX 35, UE). I les forces monàrquiques tan sols aconsegueixen un transvasament de vots cap a Ciutadans.

OPINIÓ

Ciutadans i el vot etnicista: un perill per a la cohesió social

"Els que divideixen la societat catalana, justament, a través de denunciar una suposada divisió que, de fet, ells mateixos perpetren a l'escola i als barris, han aconseguit normalitzar una visió etnicista del conflicte nacional català"

  

per Roger Castellanos 15/01/2018

És militant de Poble Lliure. Llicenciat en Ciències Polítiques i de l'Administració, Màster en Pensament Contemporani i Tradició Clàssica, i doctorand en filosofia política. Independentista i marxista-leninista.

La realitat és un pes mort. I la gravetat és una força obstinada. Les eleccions del 155 així ho corroboren: oh, sorpresa! Les forces republicanes tornen a revalidar la majoria absoluta, malgrat tenir-ho tot en contra (presos polítics, exiliats, poder mediàtic, IBEX 35, UE). I les forces monàrquiques tan sols aconsegueixen un transvasament de vots cap a Ciutadans.

Com esperaven que, entre tanta injustícia, tanta poca seducció i tanta poca reparació dels mals causats, de cop i volta, sorgiria una "Marea Gris" disposada a legitimar la seva barbàrie? Quina espantosa anàlisi etnicista i paternalista els ha portat a aquesta diagnosi perversa de la realitat catalana? Segurament la mateixa que han apel·lat Ciutadans, al llarg de la campanya: el vot lumpen era la seva arma secreta. I ha fracassat.

Fonamentalment, per una anàlisi equivocada de la realitat de classe del procés independentista (que hem repetit fins a l'extenuació que està fonamentat per les classes populars més conscients, no per ovelletes abduïdes per la burgesia catalana) i, el que és pitjor, per una associació perversa dels sectors més empobrits de la societat amb una suposada categoria ètnica, aliena a la realitat nacional catalana. I per reblar-ho encara més: això demostra també una absoluta desconeixença de la construcció històrica de la nació catalana, com un fenomen extraètnic (o, si ho preferiu, interètnic), integrador al llarg dels segles de les més diverses cultures i orígens dels seus ciutadans.

És el soleturisme portat al seu màxim exponent: si augmenta la participació, aquesta serà necessàriament favorable als interessos del règim, perquè es mobilitzarà el votant ètnic, marginal, apolític, desclassat, inculte, aquell que és més vulnerable a les consignes fàcils, als estereotips segregacionistes. Però el poble català, amb més d'un 80% de participació, no tan sols ha revalidat la República referendada l’1 d’octubre, sinó que encara l'ha engreixat amb 100.000 vots més.

Així, no tan sols es corrobora que hi ha una majoria social independentista, sinó que també som un sol poble, culte, polititzat, amb consciència de classe, participatiu i solidari.

I no em refereixo, és clar, que el conjunt del vot monàrquic sigui realment vot lumpen, ni tan sols el vot de Ciutadans, sinó al fet que aquell fenomen imaginari que esperaven els que invocaven la falsa “majoria silenciosa”, d'una massa de lumpens disposats a fer el mateix que han perpetrat els feixistes pels carrers, a través de les urnes imposades, no s’ha produït. Ni aquests eren majoria (no s'ha traduït en aquesta victòria fantasiosa) ni es podia reclamar a aquests sectors de la societat que assumissin cap paper de subjecte històric, pel simple fet que eren concebuts com a objecte llancívol contra el subjecte revolucionari republicà.

El vot classista, doncs, ha fracassat. L’unionisme ha votat massivament, és ben cert, però continuen sent els que són: una quantitat gens menyspreable de l’electorat que, tanmateix, no constitueix cap majoria, ni silenciosa, ni cridanera. La contingència que apareguin com a primera força al Parlament és una simple qüestió de distribució d’escons. Sigui com sigui, les matemàtiques no enganyen i situen l’independentisme en una nova majoria absoluta que, com s’ha comentat, encara surt més reforçada d’aquestes eleccions.

El vot etnicista, en canvi, potser no ha fet créixer en conjunt l’unionisme, però sí que ha engreixat un discurs socialment molt perillós al si de Ciutadans, el partit que ha fet bandera de l’etnicisme i de la divisió social. En altres paraules: els que divideixen la societat catalana, justament, a través de denunciar una suposada divisió que, de fet, ells mateixos perpetren a l'escola i als barris, han aconseguit normalitzar una visió etnicista del conflicte nacional català. 

La conya aquesta de “Tabàrnia” (molt aplaudida per l’unionisme radical a les xarxes), per exemple, reflecteix perfectament aquesta perspectiva etnicista: la voluntat de segregar el país segons l’origen de l’electorat. Unes rialles, però, que segurament s’apagarien ràpidament, coneixent la idiosincràsia ideològica dels que ho difonen, si aquests barris el que reclamessin en realitat fos annexar-se, posem pel cas, a la Xina, al Marroc o a Sud Amèrica. Des del “butifarrèndum” que als sectors espanyolistes no se’ls acudia una mostra més eloqüent per destapar les seves pròpies fílies ultradretanes.

El més pervers d’aquestes eleccions imposades, doncs, a part de la repressió més brutal que les ha acompanyat, és la inauguració d’unes dinàmiques ideològiques (etnicisites i catalanòfobes) pràcticament inaudites al nostre país que, certament, seran molt difícils de combatre si no és amb fraternitat ciutadana, amb una educació i una cultura al servei del poble, amb més justícia social i amb més democràcia. Dit d’una altra manera: el triomf de la República Catalana és l’única garantia de cohesió i progrés social.

Roger Castellanos