Benvolguts,
He trobat aquest Bloc dins del directe.cat i m’ha semblat molt interessant de fer-vos-el conèixer!
L’autor, ciutadà de la colònia espanyola de les Illes Balears, a part del seu perfil (deu haver gaudit molt de la seva feina!), és expeditiu i sap exactament què vol, que és el mateix que nosaltres hauríem també de voler i saber, i amb la mateixa intensitat!
he trobat almenys 2 articles que m’han interessat: El primer, Contra repressió, oposició i insubmissió on explica molt bé la repressió, els Decrets de Nova Planta, la perversitat dels funcionaris, etc, i el segon, El poble que tenia un partit vil-lingüe un conte encantador, realista i utòpic (!) que es desenvolupa elucubrant amb la troballa del mot vil-linguisme.
Perfil
Joan Lladonet, opinador, és mestre i professor d'ensenyament secundari. Ha dedicat tota la seva vida a l’ensenyament. Es podria dir que ho ha fet a totes les edats, ja que ha tengut alumnes de primària, de secundària i adults. I coneix també l’organització escolar, perquè en algun dels centres on ha exercit, ha alternat els càrrecs de tutor, cap d’estudis i de director. Aneu a l’enllaç.
Contra repressió lingüística, oposició i insubmissió
Vull posar en evidència que la repressió lingüística que efectua el PP a les Illes Balears i al País Valencià és major que la que varen començar a fer durant el segle XVIII, Felip V i Carles III, si comparam les situacions de cada època que són totalment diferents. Abans dels decrets de Nova Planta, que es varen publicar entre 1707 i 1716, els castellans eren estrangers als Països Catalans. Un dels problemes per ocupar llocs a l’administració pública era el desconeixement de la llengua catalana i cap interès, com ara, a aprendre-la. Per tant, volien que tot es fes en llengua castellana, que era completament desconeguda pel poble català. Per tant, els funcionaris castellans varen protestar i varen aconseguir que Felip V enviàs el 1717 una “Carta del Rey a los Corregidores”, sobre l'aplicació del Decret de Nova Planta. Entre altres coses deia:
“Pondrá el corregidor el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin
dará providencias más templadas y disimuladas para que se note el efecto sin que se
note el cuidado.”
Com que passava el temps i el poble català no aprenia la llengua castellana, els funcionaris castellans tornaven a protestar, ara al rei Carles III. Aquest, el 23 de maig de 1768 va enviar una Reial Cèdula, que entre altres coses deia:
“[...] Para que en todo el Reyno se actúe y enseñe en lengua castellana. [...]y a este efecto derogo y anulo todas qualesquier resoluciones, o estilos, que haya en contrario, y esto mismo recomendará el mi Consejo a los Ordinarios Diocesanos, para que en sus Curias se actúe en lengua castellana.
[...] Finalmente mando, que la enseñanza de primeras Letras, Latinidad y Retórica, se haga en lengua castellana generalmente, donde quiera que no se practique, cuidando de su cumplimiento las Audiencias y Justicias respectivas.”
Tots aquests decrets, cartes i cèdules formen part de la repressió lingüística a la qual hem estat sotmesos durant més de 300 anys. Ara, en ple segle XXI, i quan Castella (Espanya) braveja d’esser un estat democràtic, des de Madrid, envien directrius al PP, perquè reprimeixi tots els avanços que amb tant d’esforç s’havien aconseguit durant els darrers trenta anys i escaig després de la mort del dictador i més gran repressor contra la llengua catalana.
Fan exactament el mateix que els colonitzadors i invasors del segle XVIII, amb la complicitat i aquiescència de moltes persones que han renegat dels seus trets identitaris. Alguns funcionaris no volen aprendre la llengua catalana, que ara és oficial i pròpia, quan en aquell temps l’havien esborrada i li havien robat l’oficialitat. Aquests funcionaris protesten al partit que consideren més repressor, el PP, i manifesten que no es troben en igualtat de condicions amb les persones nadiues. I com que ells, sempre volen tenir més avantatges i volen estar per damunt dels indígenes, com a bons colonitzadors i invasors, exigeixen que no sigui necessari l’aprenentatge de la llengua catalana, pròpia i oficial del territori, per poder ocupar llocs de feina o càrrecs a l’Administració o al Govern de les Illes Balears.
I el PP, partit repressor per excel·lència, els fa cas, i vol permetre que no sigui necessari l’aprenentatge en català a l’escola i que tampoc no s’exigeixi el requisit de conèixer la llengua catalana als funcionaris, cosa que farà que els indígenes que acudeixen a l’Administració no puguin ser atesos en la seva llengua, i si s’hi entossudeixen, s’hagin de passar unes quantes hores per fer una gestió d’uns quants minuts. D’aquesta manera, els enemics de la llengua aconsegueixen que els indígenes desisteixin d’usar una llengua de segona, que ja hauria d’haver desaparegut.
Per tot això, no ens quedarà més remei que oposar-nos amb la força de la raó i de la llei. Si a l’Estat espanyol no se’n troba, a altres instàncies europees. Fer entendre als electors indígenes del PP que no poden continuar votant un partit que els vol enterrar en vida i que siguin insubmisos en tots els casos que es presentin. Insubmisos a l’escola: utilitzar el català si ens el prohibeixen; insubmisos a l’Administració pública: usar el català per molt que ens ho vulguin impedir i insubmisos a la societat: parlar en català sempre. Que sigui la nostra guia, la frase: contra repressió, oposició i insubmissió.
“Pondrá el corregidor el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin
dará providencias más templadas y disimuladas para que se note el efecto sin que se
note el cuidado.”
Com que passava el temps i el poble català no aprenia la llengua castellana, els funcionaris castellans tornaven a protestar, ara al rei Carles III. Aquest, el 23 de maig de 1768 va enviar una Reial Cèdula, que entre altres coses deia:
“[...] Para que en todo el Reyno se actúe y enseñe en lengua castellana. [...]y a este efecto derogo y anulo todas qualesquier resoluciones, o estilos, que haya en contrario, y esto mismo recomendará el mi Consejo a los Ordinarios Diocesanos, para que en sus Curias se actúe en lengua castellana.
[...] Finalmente mando, que la enseñanza de primeras Letras, Latinidad y Retórica, se haga en lengua castellana generalmente, donde quiera que no se practique, cuidando de su cumplimiento las Audiencias y Justicias respectivas.”
Tots aquests decrets, cartes i cèdules formen part de la repressió lingüística a la qual hem estat sotmesos durant més de 300 anys. Ara, en ple segle XXI, i quan Castella (Espanya) braveja d’esser un estat democràtic, des de Madrid, envien directrius al PP, perquè reprimeixi tots els avanços que amb tant d’esforç s’havien aconseguit durant els darrers trenta anys i escaig després de la mort del dictador i més gran repressor contra la llengua catalana.
Fan exactament el mateix que els colonitzadors i invasors del segle XVIII, amb la complicitat i aquiescència de moltes persones que han renegat dels seus trets identitaris. Alguns funcionaris no volen aprendre la llengua catalana, que ara és oficial i pròpia, quan en aquell temps l’havien esborrada i li havien robat l’oficialitat. Aquests funcionaris protesten al partit que consideren més repressor, el PP, i manifesten que no es troben en igualtat de condicions amb les persones nadiues. I com que ells, sempre volen tenir més avantatges i volen estar per damunt dels indígenes, com a bons colonitzadors i invasors, exigeixen que no sigui necessari l’aprenentatge de la llengua catalana, pròpia i oficial del territori, per poder ocupar llocs de feina o càrrecs a l’Administració o al Govern de les Illes Balears.
I el PP, partit repressor per excel·lència, els fa cas, i vol permetre que no sigui necessari l’aprenentatge en català a l’escola i que tampoc no s’exigeixi el requisit de conèixer la llengua catalana als funcionaris, cosa que farà que els indígenes que acudeixen a l’Administració no puguin ser atesos en la seva llengua, i si s’hi entossudeixen, s’hagin de passar unes quantes hores per fer una gestió d’uns quants minuts. D’aquesta manera, els enemics de la llengua aconsegueixen que els indígenes desisteixin d’usar una llengua de segona, que ja hauria d’haver desaparegut.
Per tot això, no ens quedarà més remei que oposar-nos amb la força de la raó i de la llei. Si a l’Estat espanyol no se’n troba, a altres instàncies europees. Fer entendre als electors indígenes del PP que no poden continuar votant un partit que els vol enterrar en vida i que siguin insubmisos en tots els casos que es presentin. Insubmisos a l’escola: utilitzar el català si ens el prohibeixen; insubmisos a l’Administració pública: usar el català per molt que ens ho vulguin impedir i insubmisos a la societat: parlar en català sempre. Que sigui la nostra guia, la frase: contra repressió, oposició i insubmissió.
El poble que tenia un partit vil-lingüe
Això era un poble que es podia trobar a qualsevol lloc dels PPCC, d’Euskadi o de Galícia, on hi vivien una sèrie de persones entossudides a fer desaparèixer la cultura i la llengua pròpies i a imposar-ne una altra, que s’havia anat estenent per dret de conquesta o per les contínues repressions i imposicions dels governants d’un altre país, l’objectiu dels quals era esborrar qualsevol signe diferenciador del poble esmentat. Va arribar un moment, en el qual per diferents circumstàncies molt difícils d’explicar, les persones que havien votat a les eleccions els havien donat la majoria, és a dir, els havien atorgat el poder. Aquestes persones que tenien el poder formaven un partit, que es deia i pretenia esser un partit popular (PP) i aquesta era la seva primera gran mentida, i ho era perquè no volien el bé del poble, ja que li volien prendre i esborrar les seves arrels més preuades i el volien convertir en un poble bord.
Per això i com una altra mentida més, parlaven i deien que volien que aquest poble fos bilingüe, però ells no ho eren. Un poble seria bilingüe, si fos possible, quan les dues llengües existents fossin tractades i usades d’una manera igual, o aproximadament igual. Però aquests del PP només es preocupaven que fossin bilingües tots els actes, esdeveniments, escrits, celebracions, commemoracions, etc. que s’havia aconseguit o que tradicionalment sempre havien estat monolingües en la llengua pròpia del poble. Existien uns premis literaris que es deien “Ciutat de Palma”, que sempre que no comandava el partit vil-lingüe havien estat en català; quan arribava el PP volien que fossin bilingües, abans de fer-los monolingües en la llengua invasora, però no els preocupava si el 100% de les pel·lícules que s’oferien a les sales de cinema eren monolingües en espanyol; quan realitzaven un acte extraordinari, com és el discurs de presa de possessió a un ajuntament com el de Palma, on sempre, des que tenim democràcia, s’havien fet en monolingüe català, ara s’havien de fer bilingües, fent una mescladissa horrorosa d’espanyol amb mallorquí espanyolitzat, perquè deien que volien que tot fos bilingüe, però no es preocupaven si tenien diferents càrrecs que ostentaven poder i govern i sempre eren monolingües en espanyol.
El vil-lingüisme d’aquest partit antipopular l’unien amb el desmantellament de tot el que existia que servís per normalitzar la llengua que volien eliminar, com és el cas de la TV Mallorca, amb l’excusa que costava diners, quan era una televisió que no tenia dèficit. El mateix havien fet a València, tancant els repetidors de TV3, que no els costaven un sol euro. No es preocupaven que els càrrecs que havien accedit al poder amb el partit vil-lingüe i que s’havien enriquit o que havien posat les mans al calaix, tornassin els doblers que havien servit també per augmentar les arques del partit. Amb aquests doblers s’haguessin pogut mantenir una dotzena de televisions con TV Mallorca.
Eliminaren els dinamitzadors lingüístics, perquè sabien que la necessitat que tenien els immigrants els forçava a aprendre la llengua dominant, l’espanyol, i que no es necessitava per res que sabessin la llengua pròpia, la catalana, que volien eliminar. Era normal. Estaven pensant com crear els dinamitzadors lingüístics en espanyol. Això és el que a ells els interessava i no sabien com ho podien posar en marxa.
Havien aconseguit que el poble els votàs, perquè primer havien fabricat una societat materialista i es trobaven en el procés d’eliminar tots els valors espirituals propis d’aquesta societat, sense que se n’adonassin, perquè es trobava anestesiada. Però de tota operació arriba un moment que l’anestèsia desapareix i la gran crisi de finals de la primera dècada i de la segona del segle XXI va aconseguir que el poble començàs a adonar-se que la felicitat no la proporcionava el materialisme, ni els doblers, ni el consum. Encara que el consum va baixar molt perquè es varen acabar els diners, la gent va tornar a tenir temps per a pensar i reflexionar, i va ser quan se’n varen adonar que estaven perdent tota la seva personalitat, cosa que es varen posar a recobrar. Varen recordar la frase del poeta: “poble que sa llengua cobra, se recobra a si mateix”. I això ho varen posar en pràctica, i el primer que varen fer va ser treure defora de les institucions el partit vil-lingüe.
I ara, devers la meitat del segle XXI és un poble independent i monolingüe en la seva llengua pròpia i en el qual hi ha moltes persones que parlen altres llengües sense cap conflicte, perquè tothom ha après també la llengua del poble. Existeixen dues paraules que han desaparegut de la circulació, normalització lingüística i el poble ja es troba representat a totes les institucions governatives del món. Senzillament s’ha convertit en un poble, així, sense adjectius.
Per això i com una altra mentida més, parlaven i deien que volien que aquest poble fos bilingüe, però ells no ho eren. Un poble seria bilingüe, si fos possible, quan les dues llengües existents fossin tractades i usades d’una manera igual, o aproximadament igual. Però aquests del PP només es preocupaven que fossin bilingües tots els actes, esdeveniments, escrits, celebracions, commemoracions, etc. que s’havia aconseguit o que tradicionalment sempre havien estat monolingües en la llengua pròpia del poble. Existien uns premis literaris que es deien “Ciutat de Palma”, que sempre que no comandava el partit vil-lingüe havien estat en català; quan arribava el PP volien que fossin bilingües, abans de fer-los monolingües en la llengua invasora, però no els preocupava si el 100% de les pel·lícules que s’oferien a les sales de cinema eren monolingües en espanyol; quan realitzaven un acte extraordinari, com és el discurs de presa de possessió a un ajuntament com el de Palma, on sempre, des que tenim democràcia, s’havien fet en monolingüe català, ara s’havien de fer bilingües, fent una mescladissa horrorosa d’espanyol amb mallorquí espanyolitzat, perquè deien que volien que tot fos bilingüe, però no es preocupaven si tenien diferents càrrecs que ostentaven poder i govern i sempre eren monolingües en espanyol.
El vil-lingüisme d’aquest partit antipopular l’unien amb el desmantellament de tot el que existia que servís per normalitzar la llengua que volien eliminar, com és el cas de la TV Mallorca, amb l’excusa que costava diners, quan era una televisió que no tenia dèficit. El mateix havien fet a València, tancant els repetidors de TV3, que no els costaven un sol euro. No es preocupaven que els càrrecs que havien accedit al poder amb el partit vil-lingüe i que s’havien enriquit o que havien posat les mans al calaix, tornassin els doblers que havien servit també per augmentar les arques del partit. Amb aquests doblers s’haguessin pogut mantenir una dotzena de televisions con TV Mallorca.
Eliminaren els dinamitzadors lingüístics, perquè sabien que la necessitat que tenien els immigrants els forçava a aprendre la llengua dominant, l’espanyol, i que no es necessitava per res que sabessin la llengua pròpia, la catalana, que volien eliminar. Era normal. Estaven pensant com crear els dinamitzadors lingüístics en espanyol. Això és el que a ells els interessava i no sabien com ho podien posar en marxa.
Havien aconseguit que el poble els votàs, perquè primer havien fabricat una societat materialista i es trobaven en el procés d’eliminar tots els valors espirituals propis d’aquesta societat, sense que se n’adonassin, perquè es trobava anestesiada. Però de tota operació arriba un moment que l’anestèsia desapareix i la gran crisi de finals de la primera dècada i de la segona del segle XXI va aconseguir que el poble començàs a adonar-se que la felicitat no la proporcionava el materialisme, ni els doblers, ni el consum. Encara que el consum va baixar molt perquè es varen acabar els diners, la gent va tornar a tenir temps per a pensar i reflexionar, i va ser quan se’n varen adonar que estaven perdent tota la seva personalitat, cosa que es varen posar a recobrar. Varen recordar la frase del poeta: “poble que sa llengua cobra, se recobra a si mateix”. I això ho varen posar en pràctica, i el primer que varen fer va ser treure defora de les institucions el partit vil-lingüe.
I ara, devers la meitat del segle XXI és un poble independent i monolingüe en la seva llengua pròpia i en el qual hi ha moltes persones que parlen altres llengües sense cap conflicte, perquè tothom ha après també la llengua del poble. Existeixen dues paraules que han desaparegut de la circulació, normalització lingüística i el poble ja es troba representat a totes les institucions governatives del món. Senzillament s’ha convertit en un poble, així, sense adjectius.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada