divendres, 5 d’agost del 2011

05/08/11. El problema de Catalunya és el dèficit fiscal

Benvolguts,
Un dels tertulians habituals a la tertúlia de Catalunya Ràdio és Santiago Niño Becerra, economista català que des del 1994 és Catedràtic d’Estructura Econòmica a l’Institut Químic de Sarrià, pertanyent a la Universitat Ramon Llull. En el suplement de l’Avui L’econòmic del 21 de maig fa un article sobre el Dèficit Fiscal, que ja sabeu que és una de les meves dèries, i explica com ho té de clar ell mateix. De fet repta els polítics des del punt de vista estrictament econòmic i els demostra que no en saben ni un borrall...
Niño Becerra, per ràdio és contundent i expeditiu. Desconcerta el conductor del programa i també els contertulians. Aquí demostra també aquestes qualitats i els seus arguments són irrebatibles.
Només hi ha un però quan diu que tots els polítics s’equivoquen. Al Parlament hi ha uns polítics que manen, que s’equivoquen o es volen equivocar o no tenen més remei que fer veure que s’equivoquen o curt i ras s’equivoquen. N’hi ha uns altres que han manat i que ara es llepen les ferides i tenen cadira perpètua (per associació d’idees entre cadira elèctrica i presó perpètua m’ha sortit cadira perpètua, vés per on?), i uns altres que controlen, i uns altres que mouen la cua al Parlament, però al Parlament de Catalunya hi ha els polítics dels partits independentistes que defensen els mateixos postulats de Niño Becerra. Però tristament no tenen prou predicament, encara, entre els ciutadans de Catalunya.  
Vegem l’article:

El problema de Catalunya és el dèficit fiscal
S'equivoquen els polítics: tots. El problema de Catalunya no està en els 1.350 milions del Fons de Competitivitat sinó en els 18.000 del dèficit fiscal interregional. S'equivoquen tots els polítics en reclamar les engrunes: existeixen regions que no són econòmicament viables, existeixen parts, àrees, zones de regions viables que són inviables. I ull!, no estic parlant de política: en això no hi ha ni un bri de política. És eficiència pura i dura: optimització.
Penso que el Fons de Competitivitat caldria haver-lo denominat ‘Fons de Compensació': compensa una part del que cada habitant perd després de donar el que dóna. Hauria de servir per al que el seu nom indica, no?, però no: hauria servit -si s'hagués percebut- per intentar quadrar un pressupost. Al·lucinant, ja.
Una part del problema resideix en el fet que ens trobem en el segle XXI però es continua pensant amb esquemes del XIX. ‘Estat', ‘regió', ‘província'. Són conceptes que avui no tenen la validesa que tenien quan van ser encunyats i interpretats per un nacionalisme i per un centralisme que a dia de la data tenen una vigència cada vegada més limitada.
Fa quatre o cinc dècades era factible parlar del que es volgués descontextualizant la part econòmica; avui és absolutament impossible perquè tot és economia ja que estem en la fase postglobal de l'evolució del sistema. La política perd tot el sentit sense una economia sòlida que la sustenti: sense aquesta base els polítics, independentment del seu color, poden dir el que vulguin, però les seves paraules seran mers brindis al sol. Parlant d'aquí: a l'Estat espanyol les dues úniques regions que s'acosten al que una regió ha de ser són Euskadi i Navarra. Per què?, doncs perquè són les úniques que disposen d'autonomia financera: els diners; la resta, sense recursos, són només paraules.
I quina realitat tenim ara? unes regions: les que tenen superàvit fiscal interregional, que depenen del que l'Estat els transfereix a partir del que donen altres: les que tenen dèficit fiscal interregional. És un esquema pervers, ja que com que no es podia créixer homogèniament i harmònicament, es va crear un model basat a dificultar el creixement de qui podia créixer més a fi de retribuir a qui podia créixer molt menys o no podia créixer en absolut: quan les coses arriben a aquest punt la pregunta ja no ha de ser què s'ha fet malament, sinó què és possible fer. I hi insisteixo, això no és política.
L'EPA ha dit que a 31 de març la taxa d'atur a Catalunya era del 19,01% (21,29% a Espanya). Quina podria ser si aquests 18.000 milions, o part d'ells, es quedessin a Catalunya? I això continua sense ser política. Possiblement és per això que els polítics en parlen tan poc, d'això.


Un comentari, amb molt bon criteri diu a l'articulista:


Crec que t'equivoques quan dius " es va crear un model basat a dificultar el creixement de qui podia créixer més a fi de retribuir a qui podia créixer molt menys o no podia créixer en absolut". Es va crear aquest model per impedir que Catalunya s'independitzés ja.


Hi estic totalment d'acord!
Es va crear aquest pervers model per impedir que Catalunya s'independitzés ja.


Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada