Benvolguts,
Tal com us deia ahir, cal explorar el Bloc de l’Oriol Junqueras. Recordem que hi ha en el Bloc Reflexions diversos apunts parlant de l’Oriol Junqueras i d’una conferència feta a la primavera de 2010, just quan ell elaborava aquests apunts pel seu Bloc. Apunto l’índex dels temes tocats a cada un dels quatre apunts:
19 d’abril de 2010. Espanya és inviable. Pressupostos demencials. Endeutament fora de mesura. Els catalans proveiran quan s’acabin els ingressos dels Fons de Cohesió Europeus i no quedi rastre dels ingressos produïts per la Bombolla Immobiliària i Financera!
23 de novembre de 2010. Espanya és inviable (2). En 6 mesos els interessos per a noves emissions de deute públic espanyol s’han duplicat. És molt probable que tard o d’hora Espanya no pugui col·locar els títols de deute que necessita per a finançar el seu dèficit. A Europa no hi ha prou recursos per rescatar Espanya.
1 de desembre de 2010. Espanya és inviable (3). La xarxa d’AVE espanyola, tot i ser més extensa que la francesa, només transporta al voltant d’un 10% dels passatgers de l’estat veí. Tots els trams espanyols són deficitaris i el Corredor Mediterrani que seria l’únic rendible no s’ha començat a construir. Els mercats amb aquesta constatació van exigint cada cop taxes d’interès més altes per comprar deute espanyol. Els eurodiputats no espanyols es fan un tip de riure quan se’ls explica aquesta situació.
14 de desembre de 2010. Espanya és inviable (4). El Govern espanyol va aprovar la setmana passada la licitació de l’estudi informatiu per a construir el TGV d’Àvila a Madrid. Sí, d’Àvila (55.000 habitants) a Madrid... Madrid sembla obstinada a invertir en àmbits poc productius els recursos que estalviarà amb les retallades socials.
Vegem els apunts amb detall:
19 d’abril de 2010. Espanya és inviable.
Els pressupostos generals de l'Estat espanyol per al 2010 autoritzen un endeutament d'uns 78.000 milions d'euros. En concret, el punt 1 de l'article 50 del capítol I del títol V de la Llei de pressupostos diu, literalment: ‘Se autoriza a la Ministra de Economía y Hacienda para que incremente la Deuda del Estado, con la limitación de que el saldo vivo de la misma a 31 de diciembre del año 2010 no supere el correspondiente saldo a 1 de enero de 2010 en más de 78.135.978,85 miles de euros’. I a més a més, el punt 2 afegeix que aquest llindar es pot superar: ‘Este límite será efectivo al término del ejercicio, pudiendo ser sobrepasado en el curso del mismo, y quedará automáticamente revisado’. I tots plegats (o gairebé tots) es queden tan amples.
No cal dir que és una xifra monstruosa. De fet, aquest any, l'Estat preveu recaptar aproximadament 150.000 milions (una xifra similar a la del 2009). I, per tant, el nou deute públic que es generarà representa un terç dels fons disponibles de l'Estat, i equival a la meitat del que s'ingressarà per via tributària. Una estructura pressupostària inviable, fins i tot, a curt termini. A quantes infraestructures i a quantes prestacions socials haurem de renunciar per poder pagar aquest deute? I durant quant de temps estarem hipotecats?
En els anys de la bombolla financera i immobiliària, els polítics espanyols van incrementar la despesa pública al ritme d'uns ingressos clarament extraordinaris. I, ara, ningú està disposat a ajustar la despesa als nous nivells d'ingressos. Si tenim en compte que l'endeutament autoritzat per al 2009 era de 50.246 milions, en tan sols dos anys el deute viu de l'Estat espanyol s'haurà incrementat –segons les dades del mateix Estat– en 128.381 milions. Una xifra similar a totes les aportacions realitzades per la Unió Europea a Espanya en els darrers 24 anys. I l’equivalent al dèficit fiscal que l'Estat espanyol ens imposarà als catalans (la diferència entre tots els impostos que pagarem i tots els diners públics que es gastaran i s'invertiran a Catalunya) durant els propers 7 o 8 anys (en funció de quines siguin les xifres reals, després del darrer acord de finançament i de les seves corresponents revisions). En aquestes condicions, qui haurà de pagar els plats trencats d’aquesta festa? ¿I quants ciutadans dels Països Catalans voldran continuar formant part de l’Estat espanyol en els propers anys?
23 de novembre de 2010. Espanya és inviable (2)
Fa tot just tres dies, el dissabte 20 de novembre, l'economista Nouriel Roubini va assegurar que “els problemes del deute sobirà” amenacen Portugal i Espanya de caure com “fitxes de dòmino”, rere els casos de Grècia i Irlanda. En concret, va qualificar Espanya com “l'elefant de la sala” i el pitjor malson econòmic d'Europa, atès que, si bé és cert que sembla massa gran per arribar a caure, també és veritat que, si cau, és massa gran per ser rescatat. I, en aquest sentit, va precisar que el problema grec era de 300.000 milions d'euros de deute públic, mentre que el problema espanyol és de més d'un bilió de deute públic i una xifra encara més gran de deute privat. “I, per a problemes d'aquesta magnitud, no hi ha prou recursos ni governamentals ni suprasobirans”. Ni tan sols amb el suport del fons de rescat de la UE (que no representa ni una tercera part del deute sobirà espanyol) ni amb la intervenció de l’FMI.
El passat febrer, Bridgewater (la major gestora de hedge funds del món) ja va advertir els seus clients que Espanya era la principal preocupació de l’eurozona: “El Govern espanyol ha anat incrementant el seu dèficit pressupostari, finançant-lo amb un elevat endeutament, però, com més gran és el deute, més s'acosta el final d'aquesta estratègia”. I afegia: “És molt probable que Espanya no pugui col·locar els títols de deute que necessita per a finançar el seu dèficit”.
Ara, a finals de novembre, aquests arguments reapareixen amb força. I, segons Guillaume Fonkenell, director d'inversions d'un dels majors fons europeus, Pharo, “el problema irlandès es podrà reconduir”, però “allò que realment ens preocupa és l'efecte contagi (...) si els mercats perden la confiança en Espanya’. ‘Espanya és massa gran per a ser rescatada”, afegeix. I, en aquestes circumstàncies, la crisi espanyola podria comportar l'expulsió d'Espanya de la zona euro.
De fet, de moment, en les darreres quatre setmanes (entre finals d'octubre i de novembre), el tipus d'interès que ha de pagar Espanya per col·locar títols de deute a tres mesos ha passat del 0,95 a l’1,7%; i, pel que fa als títols a sis mesos, el tipus d'interès ha passat de l’1,3% al 2,1%.
Sembla que els pitjors auguris es van confirmant i així, un cop més, Espanya amenaça l'europeïtat de Catalunya
El passat febrer, Bridgewater (la major gestora de hedge funds del món) ja va advertir els seus clients que Espanya era la principal preocupació de l’eurozona: “El Govern espanyol ha anat incrementant el seu dèficit pressupostari, finançant-lo amb un elevat endeutament, però, com més gran és el deute, més s'acosta el final d'aquesta estratègia”. I afegia: “És molt probable que Espanya no pugui col·locar els títols de deute que necessita per a finançar el seu dèficit”.
Ara, a finals de novembre, aquests arguments reapareixen amb força. I, segons Guillaume Fonkenell, director d'inversions d'un dels majors fons europeus, Pharo, “el problema irlandès es podrà reconduir”, però “allò que realment ens preocupa és l'efecte contagi (...) si els mercats perden la confiança en Espanya’. ‘Espanya és massa gran per a ser rescatada”, afegeix. I, en aquestes circumstàncies, la crisi espanyola podria comportar l'expulsió d'Espanya de la zona euro.
De fet, de moment, en les darreres quatre setmanes (entre finals d'octubre i de novembre), el tipus d'interès que ha de pagar Espanya per col·locar títols de deute a tres mesos ha passat del 0,95 a l’1,7%; i, pel que fa als títols a sis mesos, el tipus d'interès ha passat de l’1,3% al 2,1%.
Sembla que els pitjors auguris es van confirmant i així, un cop més, Espanya amenaça l'europeïtat de Catalunya
1 de desembre de 2010. Espanya és inviable (3)
Actualment la xarxa de trens d'alta velocitat espanyola, tot i ser més extensa que la francesa, només transporta a l'entorn d’un 10% dels passatgers respecte a la de l’estat veí. Així, no és estrany que tots els trams espanyols siguin deficitaris. I l'únic que seria rendible (el que uniria Barcelona amb la xarxa francesa) continua sense estar en funcionament. Tot i així, el passat 21 d'octubre de 2010, el Govern espanyol va adjudicar el primer tram de l'AVE a Salamanca. Tot plegat, mentre la segona i la tercera ciutats de l'Estat espanyol (Barcelona i València, que –curiosament– són les dues grans àrees metropolitanes dels Països Catalans) continuen connectades entre Tarragona i l'Hospitalet de l'Infant per un tram de 40 kilòmetres de via única, dissenyada i construïda al segle XIX. A més, al mateix temps, el Ministeri de Foment espanyol ha paralitzat el pont que ha d'unir l'A-2 i l'AP-7, que –també curiosament– constitueixen els principals eixos de transport per carretera de Catalunya i el País Valencià i que representen, en conjunt, el 40% de les exportacions de l'Estat espanyol.
Com és possible que, en un context de crisi econòmica i de plans d'austeritat tutelats per la Unió Europea, el Govern espanyol consideri més prioritari el primer tram de l'AVE a Salamanca que el pont de Sant Andreu de la Barca que ha d'unir l'A-2 i l'AP-7, o que el desdoblament de la línia fèrria entre Tarragona i l'Hospitalet de l'Infant?
Probablement, aquesta pregunta també se la van fer els mercats financers internacionals quan el 26 d'octubre, cinc dies després d'adjudicar aquest tram d'alta velocitat, l'Estat espanyol va subhastar títols de deute a tres i a sis mesos per tal de cobrir les seves necessitats de liquiditat. I atès que –en el millor dels casos– aquesta pregunta no té resposta, no és pas estrany que els mercats exigissin primes de risc molt superiors i que, en concret, els tipus d'interès pràcticament s'hagin doblat entre finals d'octubre i de novembre.
Òbviament, quan comento aquesta mena de notícies amb els meus companys parlamentaris, gairebé tots ells (curiosament amb l'única excepció dels que representen l'Estat espanyol) dubten entre fer-se un fart de riure o esclatar en un seguit d'expressions poc apropiades per fer-ne una transcripció escrita.
En particular, per exemple, els alemanys recorden el número de forats del cinturó que s'han hagut d’estrènyer i els centenars de kilòmetres de trens de gran velocitat que mai no han construït per simple sentit comú. Tots ells recorden els milers de milions d'euros que els seus contribuents han enviat a Espanya durant el darrer quart de segle i que el PSOE i el PP han dilapidat en despeses no productives, mentre el 40% de les exportacions espanyoles continuen col•lapsades per vies de tren i ponts d'autopistes que mai no han volgut construir.
De fet, molts d'ells es plantegen la possibilitat d'excloure Espanya de la zona euro. Fins quan els catalans permetrem que l'Estat espanyol continuï hipotecant el futur dels nostres fills i dels nostres néts?
Com és possible que, en un context de crisi econòmica i de plans d'austeritat tutelats per la Unió Europea, el Govern espanyol consideri més prioritari el primer tram de l'AVE a Salamanca que el pont de Sant Andreu de la Barca que ha d'unir l'A-2 i l'AP-7, o que el desdoblament de la línia fèrria entre Tarragona i l'Hospitalet de l'Infant?
Probablement, aquesta pregunta també se la van fer els mercats financers internacionals quan el 26 d'octubre, cinc dies després d'adjudicar aquest tram d'alta velocitat, l'Estat espanyol va subhastar títols de deute a tres i a sis mesos per tal de cobrir les seves necessitats de liquiditat. I atès que –en el millor dels casos– aquesta pregunta no té resposta, no és pas estrany que els mercats exigissin primes de risc molt superiors i que, en concret, els tipus d'interès pràcticament s'hagin doblat entre finals d'octubre i de novembre.
Òbviament, quan comento aquesta mena de notícies amb els meus companys parlamentaris, gairebé tots ells (curiosament amb l'única excepció dels que representen l'Estat espanyol) dubten entre fer-se un fart de riure o esclatar en un seguit d'expressions poc apropiades per fer-ne una transcripció escrita.
En particular, per exemple, els alemanys recorden el número de forats del cinturó que s'han hagut d’estrènyer i els centenars de kilòmetres de trens de gran velocitat que mai no han construït per simple sentit comú. Tots ells recorden els milers de milions d'euros que els seus contribuents han enviat a Espanya durant el darrer quart de segle i que el PSOE i el PP han dilapidat en despeses no productives, mentre el 40% de les exportacions espanyoles continuen col•lapsades per vies de tren i ponts d'autopistes que mai no han volgut construir.
De fet, molts d'ells es plantegen la possibilitat d'excloure Espanya de la zona euro. Fins quan els catalans permetrem que l'Estat espanyol continuï hipotecant el futur dels nostres fills i dels nostres néts?
14 de desembre de 2010. Espanya és inviable (4)
Aquests dies vaig molt atrafegat de feina (tampoc és, ho admeto, cap novetat). Tanmateix, no m’he pogut estar d’escriure aquest post. I és que m’ha arribat la notícia que el Govern espanyol va aprovar la setmana passada la licitació de l’estudi informatiu per a construir el TGV d’Àvila a Madrid. Sí, d’Àvila (55.000 habitants) a Madrid... Tot plegat després que al final d’octubre el Govern adjudiqués el primer tram de l'AVE a Salamanca. No hi ha manera que els polítics espanyols n’aprenguin. El TGV de passatgers és altament deficitari i, a més, tal com està plantejat és una inversió que contribueix molt poc a la productivitat. Respon primordialment a criteris polítics (consolidar la vertebració d'una Espanya centralitzada) que no pas a criteris econòmics. De fet, l’economista Germà Bel ho ha explicat del dret i del revés i, particularment d’una forma brillant, en el seu darrer llibre ’España, capital París’.
Mentre el Govern alemany va decidir el juny passat un monumental pla d’austeritat, el Govern espanyol només ha fet algunes reformes i sota la pressió de la comunitat internacional. Paral·lelament, Madrid sembla obstinada a invertir en àmbits poc productius els recursos que estalviarà amb les retallades socials.
Tal com vaig preguntar al final del post ‘Espanya és inviable (3)’: ‘Com és possible que, en un context de crisi econòmica i de plans d'austeritat tutelats per la Unió Europea, el Govern espanyol consideri més prioritari el primer tram de l'AVE a Salamanca que el pont de Sant Andreu de la Barca que ha d'unir l'A-2 i l'AP-7, o que el desdoblament de la línia fèrria entre Tarragona i l'Hospitalet de l'Infant?’
Mentre el Govern alemany va decidir el juny passat un monumental pla d’austeritat, el Govern espanyol només ha fet algunes reformes i sota la pressió de la comunitat internacional. Paral·lelament, Madrid sembla obstinada a invertir en àmbits poc productius els recursos que estalviarà amb les retallades socials.
Tal com vaig preguntar al final del post ‘Espanya és inviable (3)’: ‘Com és possible que, en un context de crisi econòmica i de plans d'austeritat tutelats per la Unió Europea, el Govern espanyol consideri més prioritari el primer tram de l'AVE a Salamanca que el pont de Sant Andreu de la Barca que ha d'unir l'A-2 i l'AP-7, o que el desdoblament de la línia fèrria entre Tarragona i l'Hospitalet de l'Infant?’
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada