Benvolguts,
En una de les meves freqüents converses amb el cervell clarivident d’Els Almogàvers, en Manel Martínez, em va fer adonar d’un article interessant de l’Avui del dia 18 d’octubre de títol L’independentisme no nacionalista de l’articulista i filòloga Laura Borràs. L’he llegit, l’he trobat molt interessant i us el comento. Comença dient que:
aprofita el context del dia de la Raza o de la Hispanidad per fer unes reflexions sobre la independència a propòsit del descobriment [sic] i la conquesta d'Amèrica que es commemora oficialment a l'Estat espanyol.
Analitza la visió popular (?) de l’indepedentisme en el passat recent i diu:
que fa anys l’independentisme podia incloure’s en dos escenaris: lluita utòpica i moviments de joves eixelebrats.
I ho explica:
En qualsevol dels dos casos, els comentaris que generava el conjunt independentista eren de menysteniment. L'independentisme era titllat, en converses públiques i privades, d'estirabot somiatruites. Per minimitzar el seu possible impacte social i, alhora, amb la intenció perversa de neutralitzar-ne la càrrega ideològica, es parlava de quatre gats.
Doncs bé, els quatre gats han obeït els preceptes divins de créixer i multiplicar-se, perquè aquells joves utòpics s'han fet grans (i fins i tot respectables!) i molts d'ells, si no han entrat en política, sí que s'han manifestat políticament. Com en la cançó dels Manel “ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí”, però aquí estan.
Molts mites han quedat desmitificats pel camí i hi ha hagut temps fins i tot per a l'exercici d'una praxi política amb encerts i desencerts que corrobora que estem davant d'una opció cada cop més transversal i creixent.
El que avui dia les enquestes confirmen, i qualsevol pot comprovar en el seu entorn més immediat, és que l'independentisme sociològic s'ha convertit en una realitat
aclaparadora.
Per cert, m’agrada el concepte de l'independentisme sociològic ja que és molt positiu i entenedor. Jo faig servir sovint el concepte similar de franquisme sociològic. Per a mi el franquisme sociològic és el que amara totalment molts dels espanyols nascuts i educats (?) en el franquisme i que no són conscients de com aquesta educació els ha penetrat tant profundament que, com la faula de l’escorpí i la granota, ja forma part de la seva identitat. Així doncs l'independentisme sociològic ja forma part de la nostra identitat. Al·leluia!
Hi ha hagut ajudes importants en aquest trajecte. Han estat palanques naturals cap a l'augment de la sensibilitat independentista les reaccions que Espanya ha tingut envers Catalunya en el decurs dels darrers anys (Estatut, sentències del Constitucional, intromissió lingüística, etcètera).
L'opció sobiranista és cada cop més tinguda en compte quan la distància entre el que es es paga i el que es rep cada cop és més gran. (gran, simple i aclaridor concepte!)
I aquí s’entra en el pinyol de la qüestió. En molts casos l’estómac pot complementar o substituir el cor, en la consecució d’un objectiu comú:
¿Per què tenint un PIB equiparable al de diversos països benestants, el nostre nivell de benestar real és molt inferior al de moltes regions espanyoles? La riquesa
que Catalunya genera no és sinònim de benestar. Almenys no ho és per als
catalans que, segons la famosa definició pujoliana, són aquells que viuen i
treballen aquí. Aquesta constatació fomenta l'independentisme pragmàtic, el
no nacionalista. Un espanyol emigrant, com n'hi ha tants, no deixa de
sentir-se espanyol pel fet que visqui a l'estranger, però en canvi mira pels
seus interessos allà on viu, cotitza i rep serveis pels quals paga. Per què
aquí hauria de ser diferent? Potser no cal apel·lar al sentimentalisme, sinó
al pragmatisme més radical que, en temps de crisi, és doblement necessari.
En un món global la independència no ha de ser una qüestió (només)
d'identitat. Que se sàpiga, no s'han descobert encara detectors per als
secrets del cor, com deia Llach al País petit, mentre que els secrets de la
butxaca ja són vox populi i els experts diuen que és insostenible.
Jo hi afegiria que els successius governs catalans estan, i han estat, traint els seus ciutadans ja que es deixen afanar el 10% dels seu esforç sense ni piular!
Les colònies espanyoles a ultramar van necessitar 300 anys per culminar el seu procés d'alliberament i celebren en el dia de la independència la seva festa nacional.
I jo hi afegeixo: És per això que celebren la festa, ja que tenen motius per celebrar-ho. Quins motius té Espanya per celebrar l’emancipació de les colònies? Podem esperar que el que quedi d’Espanya també celebrarà el dia que Catalunya s’alliberi del seu jou?
Falta poc perquè es compleixin 300 anys de la desfeta catalana de l'any 1714. ¿Ens n'adonarem, que la independència és un estat d'emancipació i sobirania política, econòmica i cultural que ens cal com ha calgut a tots els qui van poder-se desfer del llast d'un estat que espolia?
La societat civil va un pas davant dels polítics. Ara ens calen polítics que vulguin entrar a la història fent una aportació significativa al seu país:
fent possible la independència de Catalunya.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada