Benvolguts,
El dia 25 els diaris han estat farcits d’articles interessants. N’hem comentat dos i ara cal comentar l’Editorial de l’Avui de títol: El PP ja mana contra Catalunya.
Aquest editorial entronca amb el comentat ahir, del mateix autor, sobre la possibilitat d’ERC d’entrar al govern català. Si ERC s’oferís a Mas i Mas ho acceptés, el PP es quedaria amb un pam de nassos i en Mas milloraria la seva autoestima catalanista. Seria bo per a Catalunya i ajudaria a distingir entre partits catalanistes i partits espanyolistes. A més crearia sinèrgia!
D’altra part l’editorial ens fa veure que el cinisme del PP és absolutament homologable amb el del PSOE i reforça la coneguda frase d’una ex-diputada catalana de que “en campanya tot s’hi val”, que tal com està el panorama més aviat s’hauria d’enunciar i gravar en el marbre dels parlaments com a “els polítics mentim sempre i compulsivament, és la nostra naturalesa, i és la forma de mantenir el poder i la poltrona”.
El PP ja mana contra Catalunya.
El futur govern del PP no pensa pagar “ni en broma” els 1.450 milions que l'Estat deu a Catalunya en concepte del fons de competitivitat. Li han faltat poques hores, a l'espanyolisme triomfal, per vociferar la pitjor mostra de cinisme en boca del cap de llista barceloní del PP a Catalunya, Jorge Fernández Díaz. Li ha sobrat prepotència per tornar a mostrar la seva pitjor cara anticatalana, si és que havia deixat de mostrar-la. Alguns catalans es van creure que el suport de la dreta a les reclamacions dels 1.450 milions eren alguna cosa més que pura estratègia de desgast destinada a debilitar per tots els flancs possibles el govern de José Luis Rodríguez Zapatero, que, per la seva banda, ja feia temps que havia perdut tota la credibilitat a Catalunya amb les seves promeses incomplertes.
S'ha de ser un gran professional de la política per poder resistir impassible a la contradicció que representen les paraules de Fernández Díaz respecte de les declaracions que fa només uns mesos feien la presidenta del PP a Catalunya i Mariano Rajoy. A les crides perquè s'abonessin aquests diners fetes per Sánchez Camacho, i també per Enric Millo o Alberto Fernández Díaz, s'hi afegeixen dues votacions parlamentàries a Madrid, en les quals els populars van arribar a secundar Esquerra en una moció. Queda clar que tot era figuració destinada a començar a fer llenya de l'arbre que estava caient a La Moncloa, sense cap indici de credibilitat. Aquest és el PP que espera a Catalunya. Cap justícia, cap concessió, cap mirament, cap vergonya. Aquest és el partit que s'ofereix al joc de la geometria variable a un preu que a Catalunya pot sortir-li molt i molt car.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada