Benvolguts,
En l’edició de L’Econòmic del cap de setmana passat hi ha molts articles, tots aprofitables, d’entre ells:
· Hi ha quatre articles sobre Pere Estasen i Cortada, el sociòleg evolucionista més important a l'Espanya de finals del segle XIX
· Hi ha dos articles sobre com el PP va guanyar la contesa electoral sense baixar de l’autocar i sobretot sobre el mutisme de Rajoy (No sap què dir? No vol dir el que sap? Vol apretar a córrer? Espera ordres dels Mercozy?)
· Hi ha tres articles sobre la crisi
· Hi ha un article sobre R+D
Avui comentarem els articles sobre Pere Estasen, que considero d’una actualitat rabiosa, i deixarem els altres per més endavant...
Com a introducció trec del Bloc de Pasqual Bernat un petit assaig, molt ben fet sobre Pere Estasen:
El sociòleg evolucionista més important a l'Espanya de finals del segle XIX va ser Pere Estasen i Cortada (1855-1913), autor d'una sèrie d'articles (1876-1878) destinats a demostrar la naturalesa totalment evolutiva del desenvolupament social. Segons aquest autor, aquesta evolució és del tot finalista, perquè les lleis de la naturalesa condueixen a una perfecció constant de totes les coses, incloent les lleis socials. El mecanisme que possibilita aquestes transformacions és la selecció, una llei natural que, segons Estasen, refusa l'irregular i inharmònic i que sosté allò bo i ho fa romandre.
El paper que juga l'herència en l'evolució natural correspon en l'evolució social al dret, conjunt de preceptes amb els que les societats s'organitzen, d'acord amb unes coordenades morals concretes. D'altra banda, el dret es relaciona directament amb la lluita per l'existència en el sentit de dret a la vida, dret inherent als més ben adaptats, la qual cosa en termes socials implica la societat amb el millor sistema de sancions jurídiques o, el que és el mateix en aquest context, amb la millor moralitat. Aquestes sancions passen de generació a generació, constituint aquest procés la llei de l'herència social. D’aquesta manera, els pobles van canviant lentament en virtut de l'adaptació i de la variabilitat de les espècies socials. Per a Estasen, la variació i la selecció natural de la teoria evolucionista de Darwin tenen els seus corresponents socials en la divisió del treball. El treball és el millor indicador de l'existència en totes les societats de la diversitat de classes i categories, com també s’esdevé a la naturalesa.
En existir una desigualtat natural entre els organismes, és obvi que també existeix una desigualtat en les funcions que desenvolupen. Cosa que condueix a l'adaptació dels organismes, a través de continus canvis de forma, a la divisió de treball que la naturalesa exigeix. Per a Estasen, de la mateixa manera que l'ontogènia recapitula la filogènia en el desenvolupament embrionari, el desenvolupament extrauterí de l'ésser humà recapitula la història social de la humanitat. En aquest sentit, el procés de socialització d'un nen és un resum sociològic de la vida de la humanitat. En la història general dels organismes, els que apareixen més tard, amb major complexitat morfològica i, per això, amb més gran capacitat per a adaptar-se a les diferents condicions del medi ambient, ocupen la posició més destacada, tant al món vegetal i animal com en les societats humanes. En aquest sentit, els aristòcrates no són res més que els selectes que han demostrat ser capaços d'ocupar els llocs més elevats de la vida social. Estasen aclareix que els únics aristòcrates dignes d'aquest qualificatiu són els aristòcrates de la intel·ligència, no pas la dels diners. La supremacia de l’aristocràcia econòmica no representa el compliment de la llei natural, sinó una deformació injusta de la mateixa. Per explicar per què la seva interpretació evolucionista no ha de ser entesa com una justificació de la tirania, Estasen recorre a la noció de dret, a través del qual la societat garanteix a tothom les mateixes oportunitats i a través del qual una minoria intel·lectual assumeix el govern.
El paper que juga l'herència en l'evolució natural correspon en l'evolució social al dret, conjunt de preceptes amb els que les societats s'organitzen, d'acord amb unes coordenades morals concretes. D'altra banda, el dret es relaciona directament amb la lluita per l'existència en el sentit de dret a la vida, dret inherent als més ben adaptats, la qual cosa en termes socials implica la societat amb el millor sistema de sancions jurídiques o, el que és el mateix en aquest context, amb la millor moralitat. Aquestes sancions passen de generació a generació, constituint aquest procés la llei de l'herència social. D’aquesta manera, els pobles van canviant lentament en virtut de l'adaptació i de la variabilitat de les espècies socials. Per a Estasen, la variació i la selecció natural de la teoria evolucionista de Darwin tenen els seus corresponents socials en la divisió del treball. El treball és el millor indicador de l'existència en totes les societats de la diversitat de classes i categories, com també s’esdevé a la naturalesa.
En existir una desigualtat natural entre els organismes, és obvi que també existeix una desigualtat en les funcions que desenvolupen. Cosa que condueix a l'adaptació dels organismes, a través de continus canvis de forma, a la divisió de treball que la naturalesa exigeix. Per a Estasen, de la mateixa manera que l'ontogènia recapitula la filogènia en el desenvolupament embrionari, el desenvolupament extrauterí de l'ésser humà recapitula la història social de la humanitat. En aquest sentit, el procés de socialització d'un nen és un resum sociològic de la vida de la humanitat. En la història general dels organismes, els que apareixen més tard, amb major complexitat morfològica i, per això, amb més gran capacitat per a adaptar-se a les diferents condicions del medi ambient, ocupen la posició més destacada, tant al món vegetal i animal com en les societats humanes. En aquest sentit, els aristòcrates no són res més que els selectes que han demostrat ser capaços d'ocupar els llocs més elevats de la vida social. Estasen aclareix que els únics aristòcrates dignes d'aquest qualificatiu són els aristòcrates de la intel·ligència, no pas la dels diners. La supremacia de l’aristocràcia econòmica no representa el compliment de la llei natural, sinó una deformació injusta de la mateixa. Per explicar per què la seva interpretació evolucionista no ha de ser entesa com una justificació de la tirania, Estasen recorre a la noció de dret, a través del qual la societat garanteix a tothom les mateixes oportunitats i a través del qual una minoria intel·lectual assumeix el govern.
Com es pot observar, Estasen està amarat d’Evolucionisme i l’estén genialment a l’evolucionisme social. Hi ha conceptes que poden semblar equívocs vistos des d’avui, però ben mirat tota l’explicació sociològica de la biografia i el pensament d’Estasen és molt coherent.
En l’article que mostrem a continuació s’intueix la figura d’un economista-estadista, que ja fa més de 100 anys reconeixia i denunciava entre altres la discriminació fiscal consuetudinària que patia Catalunya!
L’article és de Francesc Roca i el títol Els 10 punts de Pere Estasen, està dividit en dues parts i comença amb aquesta introducció:
Al 1900, Estasen publica un volum quasi enciclopèdic: Cataluña. Estudio acerca de las condiciones de su engrandecimiento y riqueza (reeditat el 2000 per la Comissió 1898 de la Generalitat, i Editorial Base). Aquest volum es clou amb un interessant programa econòmic en 10 punts.
Recordem que el 1900 fèia dos anys de la pèrdua de Cuba i Filipines, darreres colònies d’ultramar espanyoles. I vegem com Estasen és clarivident i premonitori...
Si el programa econòmic d'Eudald Jaumeandreu (i la Reial Junta de Comerç de Barcelona) del 1816 és un programa liberal, vuitanta anys més tard, els 10 punts de Pere Estasen és el programa de desenvolupament econòmic per a una regió d'un estat en crisi.
Pere Estasen serà també l’autor d'una innovadora Economia política regional (1907), precedent de tot el regionalisme econòmic nascut als temps (anys 1950) de la gestació de la Unió Europea, i, en el camp acadèmic, de l'afany d'especialització de les universitats nord-americanes. El regionalisme econòmic surt d'una constatació: els principis de la ciència econòmica establerta pels pares fundadors de l'Economia Política (Smith, Ricardo, Say) no són universals.
Explicació dels 10 punts:
El punt 1 és molt clar: “Catalunya ha de procurar l'augment de la població.” La raó és simple: els habitants de Catalunya (1,7 milions) són pocs comparats amb els de Bèlgica, Holanda o Dinamarca. Els mitjans per assolir aquest objectiu són: i) augment dels matrimonis i de la natalitat, ii) disminució de les morts violentes en guerres (com les civils) i en robatoris, iii) augment de la demanda de treball, iv) reducció de l'emigració a Amèrica, i : v) foment de l'immigració, especialment de “persones riques.”
Aquesta immigració es produirà si es “donen a conèixer les excel·lències del nostre clima, de les nostres aigües minerals i la riquesa del subsòl”. I, a més, “millorant, sanejant i embellint les nostre ciutats”. Al camp, “creant colònies mineres, industrials i agràries”.
El punt 2 té una formulació molt generalista: cal “reivindicar la personalitat de Catalunya”. Les concrecions, però, son precises. Cal: primer, la “conservació del territori”, inclosa la “creació d'espais de lleure, grans boscos, jardins”; segon,“el català, llengua oficial”; tercer, l'establiment de “corrents de simpatia amb el Sud de França, Aragó-València-Balears, algunes regions d'Itàlia, i les colònies de catalans d'Amèrica”. (En termes actuals: l'Euroregió Pirineus Mediterrània, i les comunitats catalanes al món).
Al territori, a més de muntanyes, hi ha costes. Cal “atraure estiuejants, viatjants i científics a les nostres costes,… amb tants punts d'identitat amb les d'Itàlia i de França”. (Estasen no podia preveure l'enorme atractiu de les “nostres costes”).
El punt 3 és per a persuadir. No té (quasi) costos directes, i podria generar beneficis col·lectius. Diu que cal “fomentar l'esperit regional a Espanya, als països llatins i als pobles de la Mediterrània”. (Estasen podia pensar en l'Espanya de les regions de l'endemà del 1977? I, en el Procés de Barcelona, iniciat el 1995?).
El punt 4, en canvi, demana inversions: es tracta de crear museus nacionals, “biblioteques públiques i particulars”, jardins botànics lligats a la producció agrària, i d'aixoplugar col·leccions. Per exemple, cal donar a conèixer “els aparells i els utensilis fabrils inventats i usats a Catalunya”. Demana, també, “assignatures de coses útils relatives a Catalunya”.
El punt 5 és una continuació del punt anterior: “la conservació dels monuments historicoartístics”. En aquell moment (1900), tot just s'havia reconstruït el monestir de Ripoll, i Estasen intueix que aquest és un sector clau de cara al futur. Però no podem saber què pensaria de les importantíssimes restauracions que s'han fet després.
Sortosament, alguns estudiosos com ara els economistes Francesc Artal i Xavier Ferrer-Trill ens han fet reconèixer l'obra d'Estasen (que, com a font, havia estat molt utilitzada per Carles Pi i Sunyer i Pierre Vilar).
Pere Estasen demostra, seguint Jaumeandreu, que les guerres no són bones per a l'economia. Un altre economista, Guillem Graell, presenta un esfereïdor còmput del temps esmerçat en guerres al segle XIX: 51 anys, entre 1801 i 1898. Com a resultat final, explica Graell el 1902, s'han perdut: “13.513.937 quilòmetres de territori, o sigui quasi 27 vegades el territori d'Espanya”. Donat que eren catalans només 99 dels 3.087 alts càrrecs del govern i de l'administració espanyols, “no es pot acusar (Catalunya) ni de les guerres, ni del colossal desordre administratiu i financer”.
El regionalisme econòmic introdueix, obertament, en el seus models teòrics unes variables que la ciència econòmica estàndard –la dels manuals de Samuelson, Lipsey o Stigler- inclou de forma implícita. O, el que és pitjor, no inclou de cap manera.
El punt 6 pot semblar no-econòmic: cal “la transformació del caràcter” dels catalans. Però, si llegim lletra per lletra un text prou bigarrat, descobrirem que rere un enunciat tan vague hi ha una idea important. Cal un “enllaç entre la iniciativa individual (l'única que compta en el model de l'economia convencional) i la força de la família” (que és la unitat econòmica bàsica de l'economia política regional). Estasen, doncs, proposa connectar la iniciativa dels individus (que cal valorar molt, car és “causa del progrés de Catalunya”) amb la realitat de la família, que es regeix, en el cas català i en molts altres casos, per la idea de “l'ajut recíproc dels seus individus”. La combinació d'individualisme i “cooperació familiar” és positiva, i pensa que s'ha de mantenir.
El punt 7 parla de la necessitat de l'educació per a la bona marxa de l'economia d'un país. 63 anys després en tornaria a parlar, en la lliçó inaugural de curs, un altre economista innovador: Fabià Estapé. Avui, és una obvietat. Però la proposta d'Estasen té una concreció que pot semblar anacrònica. Segons Estasen, s'ha de posar, en primer terme, “l'ensenyança de l'agricultura i de la marina mercant”, i, en segon lloc, els coneixements sobre “manufactures, arts i oficis, i comerç”. Car hi ha, el 1900, un dèficit d'ensenyaments sobre agronomia i sobre internacional, mentre que la indústria ja disposa dels seus centres d'ensenyament tècnic mitjà i superior.
Aquest punt enllaça directament amb el següent, el 8: “Fomentar la vida al camp i al mar.” Amb el ben entès que es tracta un camp urbanitzat, amb colònies agrícoles, granges, estacions agronòmiques, planters, balnearis, sanatoris, etc., i que el model de vida al mar és el model dels britànics, que han basat bona part de la seva prosperitat en la navegació transoceànica.
El punt 9 té dos aspectes. El primer és “atraure capitals de l'estranger”. El segon és “la seguretat”. Els capitals que vol Estasen són la inversió productiva directa, especialment en la indústria. El que rebutja amb vehemència són “les especulacions financeres […] que envien onades de diner a l'exterior de la Península, i desfan els capitals acumulats per la indústria i el comerç”. Hi ha algun moment en què sembla que “tot el diner va a Madrid, i de Madrid, a l'estranger”. (Les “especulacions financeres” de 1900 promogudes per les finances internacionals amb efectes destructius sobre el teixit industrial i comercial són un precedent d'alguns aspectes de la crisi iniciada el 2008?).
El segon aspecte també és interessant, car posa l'accent en una condició per a la inversió estrangera: la seguretat. La seguretat jurídica i la seguretat física. La matisada proposta d'Estasen és un clar antecedent del que ha anat succeint. A les ciutats, Estasen proposa la generalització de la Policia Municipal, més una policia “pagada pels particulars i les companyies d'assegurances”. Al camp, Estasen proposa el desplegament dels Mossos d'Esquadra a tot Catalunya, car, en aquell moment, els Mossos operen, només, dins de l'àmbit de la Diputació de Barcelona.
El punt 10 és un clam perfectament actual: és “indispensable una gran reforma en la direcció dels negocis públics i en el sistema tributari” de l'Estat espanyol. El gran tema és la discriminació fiscal. Estasen presenta els càlculs de la Geografia de Catalunya (1896) de Francesc Flos i Calcat. Segons aquests càlculs, “el català paga pels mateixos conceptes el doble, el triple, i fins quatre vegades la contribució que paguen els altres espanyols”. La reforma tributària mínima, doncs, es limitaria a atenuar un tracte fiscal vexatori contra Catalunya.
En la mesura que aquella reforma no s'ha fet, la situació, del 1900 ençà, s'ha anat agreujant. El clam de Pere Estasen és, ara, més conegut, més compartit. Sovint és portada a la premsa escrita. Però no és, encara, prou fort.
El marc d'actuació del regionalisme econòmic europeu és la regió administrativa, que és més àmplia que el departament, la província, la prefectura, el comtat o el cantó. Promoguda per diputats catalans, l'octubre del 1912, el parlament espanyol aprovà, amb 171 vots a favor i 42 en contra, la llei Barroso, o Llei de Mancomunitats Provincials. Una llei que obria la possibilitat de crear regions que poguessin fer carreteres, ferrocarrils, tramvies, canals, ports, telèfons, escoles, museus, biblioteques, i reconstruir monuments i repoblar boscos. La disposició addicional vetava la creació de “tota classe d'instituts armats”. Només 4 diputacions (Girona, Lleida, Barcelona i Tarragona) s'acolliren a la llei.
No deixa de ser curiós que només Catalunya considerés que calia mancomunar les províncies, creades recordem, pels decrets de Nova Planta i l’intent de sotmetiment i d’assimilació de Catalunya a les lleis de Castella. Vol dir que només Catalunya tenia clar què volia ser quan fos gran!
D’aquí en va sortir la Mancomunitat de Catalunya, gèrmen abortat pel dictador Primo de Rivera, amb la total aquiescència del Borbó, de la Generalitat de Catalunya restaurada de l’any 31.
No sé si aquests articles us han agradat. A mi m’han apassionat i per això us els he recomanat i comentat!
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada