Benvolguts,
Rebuscant a l’ordinador he trobat un article d’un escriptor i professor de la UPF que es diu Alfred Bosch, que a principis d’any quan el va escriure era el responsable de Barcelona Decideix, que com tots sabem i contra tot pronòstic va aconseguir parar més de 350 col·legis electorals i va obtenir 258.000 vots a Barcelona amb un 91% dels vots amb el SÍ. Chapeau!
El 20N, l’Alfred Bosch va guanyar-se de ser el primer dels 3 diputats d’ERC a Madrid.
L’article és de caire jocós i explica molt bé el que vol dir: que menys estultícia monolingüe i que per anar a Brusel·les, San Francisco, o Bangcok no ens cal passar per Madrid ni pel castellà!
El castellà surt car
Ja n’estic fins a les glàndules de les pontificacions monolingües espanyoles. És una de les creus més feixugues que m’ha tocat suportar en aquesta vida, i confesso que ja no puc més. En ocasió del primer debat plurilingüe al Senat espanyol, una ocasió històrica per celebrar i aclamar (amb molta moderació, tampoc no parlem de cap revolució), ja han sortit els tòpics de sempre per part dels casposos de sempre amplificats pels altaveus de sempre. Les ximpleries fan feredat, però són tan grosses i es repeteixen tant que al final ens les creurem.
La més demencial de totes les barbaritats que es fan i es desfan és que el multilingüisme surt molt car, i que per tant és superflu i sumptuari. I arribats aquí, amics, crec que hem de plantar-nos davant l’estultícia i reaccionar, si no amb tot el cos com a mínim amb el cervell. D’entrada, és d’analfabet o de cínic, escolliu l’opció que preferiu, acusar els catalanoparlants de provocar despeses innecessàries a l’administració espanyola. Quan tenim el dèficit fiscal que tenim, quan les institucions autònomes tenen el deute que tenen, quan l’estat gasta el que gasta en altres latituds, és de vergonya apel·lar a l’argument econòmic.
Però deixem de banda els greuges comparatius de les finances i anem als idiomes. Al·legar que una llengua surt cara o que és sobrera voreja la xenofòbia; és una manca de respecte a tots els pobles del món en general (inclosos els que parlen castellà) i un insult que pot arribar a alimentar el genocidi cultural. Per quins set sous el peix gros ha de ser més raonable que el petit? Que potser ens hauríem d’acollir a l’anglès tots plegats, i deixar-nos de perdre temps i diners en la resta de parles, inclosa la castellana?
A més, si el català o l’èuscar o el gallec o l’aranès surten cars, perquè ningú no diu que castellà també surt car? Quantes coses hem de traduir a Catalunya, per exemple, per mor de la cooficialitat? Quantes webs, documents oficials, llibres, megafonies..? No ens ho podríem estalviar tot això? Aquí hi ha comprensió universal del català; per quins set sous no ens acollim al mateix argument que a Madrid, i deixem de fer el préssec? I a les escoles? Liquidem l’assignatura de castellà? Liquidem les classes fetes en castellà, els manuals bilingües? Que potser no faríem un estalvi dels bons?
A més a més, algú s’ha posat a reflexionar sobre el cost indirecte del castellà en la nostra posició al món? Amb la idea aquella que amb l’idioma de Cervantes podíem anar a tot arreu, hem acabat limitant les relacions a Tegucigalpa, amb tots els respectes, que són molts. El castellà ha operat com un tap en la nostra obertura a Europa i al món, un món que usa l’anglès com a lingua franca. La nostra deficiència en anglès és de pel·lícula de Berlanga. Mireu els portuguesos, els holandesos, els danesos o els eslovens; s’han globalitzat sense passar pel castellà i no sembla que pateixin gens, ans al contrari. Algun dia haurem de quantificar què ens ha costat el dogal del castellà en la nostra projecció internacional.
Finalment, si es tracta de reduir costos, en lloc de començar pel català, una llengua que si retallem gaire es quedarà en no res, jo proposo als polítics espanyols que comencin predicant amb l’exemple. Que retallin despeses innecessàries que paguem entre tots. Per exemple, les colossals subvencions a l’aprenentatge del castellà arreu del món a través de l’Instituto Cervantes. Que s’acabin les traduccions simultànies al castellà a l’ONU i al Parlament d’Estrasburg. Que es deixin d’editar fulletons i webs en castellà a totes aquestes institucions, i algunes més, que paguem entre tots. Que aprenguin una mica d’anglès com fan els noruecs i els búlgars. Que estalviïn en diners i sobretot en estultícia monolingüe. Que se’n vagin a prendre pel diccionari.
La més demencial de totes les barbaritats que es fan i es desfan és que el multilingüisme surt molt car, i que per tant és superflu i sumptuari. I arribats aquí, amics, crec que hem de plantar-nos davant l’estultícia i reaccionar, si no amb tot el cos com a mínim amb el cervell. D’entrada, és d’analfabet o de cínic, escolliu l’opció que preferiu, acusar els catalanoparlants de provocar despeses innecessàries a l’administració espanyola. Quan tenim el dèficit fiscal que tenim, quan les institucions autònomes tenen el deute que tenen, quan l’estat gasta el que gasta en altres latituds, és de vergonya apel·lar a l’argument econòmic.
Però deixem de banda els greuges comparatius de les finances i anem als idiomes. Al·legar que una llengua surt cara o que és sobrera voreja la xenofòbia; és una manca de respecte a tots els pobles del món en general (inclosos els que parlen castellà) i un insult que pot arribar a alimentar el genocidi cultural. Per quins set sous el peix gros ha de ser més raonable que el petit? Que potser ens hauríem d’acollir a l’anglès tots plegats, i deixar-nos de perdre temps i diners en la resta de parles, inclosa la castellana?
A més, si el català o l’èuscar o el gallec o l’aranès surten cars, perquè ningú no diu que castellà també surt car? Quantes coses hem de traduir a Catalunya, per exemple, per mor de la cooficialitat? Quantes webs, documents oficials, llibres, megafonies..? No ens ho podríem estalviar tot això? Aquí hi ha comprensió universal del català; per quins set sous no ens acollim al mateix argument que a Madrid, i deixem de fer el préssec? I a les escoles? Liquidem l’assignatura de castellà? Liquidem les classes fetes en castellà, els manuals bilingües? Que potser no faríem un estalvi dels bons?
A més a més, algú s’ha posat a reflexionar sobre el cost indirecte del castellà en la nostra posició al món? Amb la idea aquella que amb l’idioma de Cervantes podíem anar a tot arreu, hem acabat limitant les relacions a Tegucigalpa, amb tots els respectes, que són molts. El castellà ha operat com un tap en la nostra obertura a Europa i al món, un món que usa l’anglès com a lingua franca. La nostra deficiència en anglès és de pel·lícula de Berlanga. Mireu els portuguesos, els holandesos, els danesos o els eslovens; s’han globalitzat sense passar pel castellà i no sembla que pateixin gens, ans al contrari. Algun dia haurem de quantificar què ens ha costat el dogal del castellà en la nostra projecció internacional.
Finalment, si es tracta de reduir costos, en lloc de començar pel català, una llengua que si retallem gaire es quedarà en no res, jo proposo als polítics espanyols que comencin predicant amb l’exemple. Que retallin despeses innecessàries que paguem entre tots. Per exemple, les colossals subvencions a l’aprenentatge del castellà arreu del món a través de l’Instituto Cervantes. Que s’acabin les traduccions simultànies al castellà a l’ONU i al Parlament d’Estrasburg. Que es deixin d’editar fulletons i webs en castellà a totes aquestes institucions, i algunes més, que paguem entre tots. Que aprenguin una mica d’anglès com fan els noruecs i els búlgars. Que estalviïn en diners i sobretot en estultícia monolingüe. Que se’n vagin a prendre pel diccionari.
Com a modest apèndix puc afegir dos apunts:
· Que els espanyols deuen creure que el monolingüisme és “portador de valores eternos” ja que gairebé tots els seus dirigents, Ansar, ZP, Rajoy, etc, el practiquen i per tant deuen ser un far il·luminador i un clar exemple per a la joventut espanyola de com han de ser els espanyols: sobretot monolingües!
· Que ja que tant s’omplen la boca amb els 400 millones, que podem parlar amb 400 millones, etc, suposant que volguéssim dir "hola" (5 segons) a cada un dels 400.000.000 de castellanoparlants del mon, trigaríem 63 anys. I què en trauríem? De què ens serviria?
Per tant, sent una mica més políticament incorrecte que l’Alfred Bosch, puc dir ben tranquil·ament:
Au, a pastar fang!
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada