Pocs dies després del judici, condemna i expulsió de Garzón del cos judicial, per la trama Gürtel, va circular per internet un video de 10 minuts, fet per l’Almodovar, que hauria de servir per que la gent agafés consciència dels crims del franquisme, ja que ara en Garzón no podrà continuar amb la investigació judicial que també portava sobre aquest tema. I el tema està mort i en Franco i els franquistes, que n’hi ha més que un foc no en cremaria, estan més que contents, estan exultants...
Jo volia escriure una apunt sobre aquest vídeo però avui hi ha a l’Avui un article d’opinió de Sílvia Soler molt més ben argumentat del que jo hauria fet. El títol “El vídeo d’Almodovar”. Presentem l’article i l’enllaç al vídeo. Llegiu l’article i visioneu el vídeo. I si no heu viscut el franquisme, us podeu imaginar com patíem, aquí tant com a l’Espanya profunda. La Sílvia Soler acaba l’article amb una frase genial que utilitza dos conceptes que han sortit sovint en aquestes reflexions i que formen part de l’imaginari comú de l’Espanya republicana, de l’Espanya d’Antonio Machado:
· Les dues Espanyes. Una de las dos Españas, ha de helarte el corazón
· La ignorància com a vici. Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus harapos, desprecia cuanto ignora...
Comencem amb la ironia d’en Ferreres:
Sílvia Soler. El vídeo d'Almodóvar
Potser heu tingut oportunitat de veure un vídeo que ha fet Pedro Almodóvar reclamant dignitat per a les víctimes del franquisme. Està penjat al Youtube i és probable que us arribi per correu electrònic o que el veieu al Facebook. Si, per la raó que sigui, encara no l'heu vist, us recomano que el busqueu i hi dediqueu uns minuts. És un vídeo emocionant, estèticament impecable, amb aquell toc Almodóvar que fa que cada fotograma sembli un quadre. Hi intervenen rostres coneguts –actors, músics, escriptors– que es limiten a mirar a càmera i recordar cadascun el cas concret d'una víctima del franquisme. N'expliquen la història i acaben amb una frase similar que reivindica la feina que pretenia fer el jutge Garzón per ajudar les famílies de les víctimes a trobar i dignificar els seus morts. Les històries són –per senzilles i per autèntiques– terriblement esborronadores i ens ajuden a fer-nos una idea ben clara del que va significar realment l'aixecament del 19 de juliol i la guerra civil espanyola. Hi ha una dona jove, mestra d'escola, mare de tres filles petites, que és detinguda i afusellada. Quan el marit va a preguntar per ella, també l'afusellen. Una dona, mare de set fills, a qui el capellà del seu poble denuncia perquè no està casada per l'església. La maten. Un mestre a qui un dels seus alumnes denuncia per republicà. L'empresonen i dies després l'afusellen… Històries que molts de nosaltres hem sentit explicar a casa. És un treball ben fet i el miro amb llàgrimes als ulls. Arribo al final i m'adono que de tots els rostres coneguts que hi participen (el mateix Almodóvar, Almudena Grandes, Miguel Ríos, Javier Bardem, Maribel Verdú…) no hi ha cap català. M'estranya. Després torno a mirar el vídeo i m'adono que de totes les víctimes que hi són recordades amb nom i cognom, tampoc sembla que n'hi hagi cap de catalana. Encara m'estranya més, si tenim en compte la crueltat amb què la guerra (i la postguerra) es va manifestar a Catalunya. I no es tracta de fer cap retret a Almodóvar. El seu vídeo continua essent valent, bonic i emocionant. Ha triat lliurement –només faltaria– les persones i les històries. Simplement subratllo l'absència catalana perquè em sembla indicativa del moment que viuen les relacions entre Catalunya i aquesta Espanya amb la qual històricament havíem dialogat. Penso que, de les dues Espanyes, una ens assetja i l'altra ens ignora.
I l’enllaç del vídeo de Pedro Almodovar, en defensa de la investigació d’en Garzón sobre els crims del franquisme. Ells no poden descansar en pau. No descansem nosaltres.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada