Benvolguts,
No hi ha comentaris, però les reflexions són interessants!
Independència, llengua i emocions
26/03/12 02:00 - Jordi Cabré
Què és el que sentim com a nostre i què no, és el veritable quid de la
qüestió
Poden existir estats
sense una fortalesa nacional al darrere? Sí, és clar. No cal anar gaire lluny,
Espanya seria un clar exemple d'estat fort amb nació feble: les múltiples
repeticions sobre la unitat, la indivisibilitat i la indissolubilitat són les
primeres a certificar-ho. Tampoc el sentiment nacional andorrà és el més
abrandat del món, segur que Bèlgica és ara mateix un matrimoni de pura
conveniència entre flamencs i valons, i hi ha emirats àrabs creats amb
l'artificialitat del simple negoci petrolier. Pot haver-hi estat amb poca
nació? Sí. Però aquest no és el nostre cas, ni de lluny. Tampoc no és, per
cert, el cas d'Escòcia.
“No pot ser que el castellà sigui una
anomalia”, ens diu Albert Rivera, el líder de Ciutadans. Malgrat
l'evidència de la falsedat, perquè mai Catalunya ha vist el castellà com a res
anòmal, darrerament s'ha escrit força en termes massa similars. Eduard Voltas ha proposat “abraçar la
llengua castellana” i considerar-la un element estructural del país però, al
contrari de Rivera, ho proposa per tal d'expandir les complicitats catalanistes
cap a aquesta comunitat lingüística. Crec que les respostes de Salvador Cardús o de Jordi Graupera han estat prou
contundents, en el sentit que aquesta proposta obvia tant la convivència
natural entre llengües a Catalunya com la feblesa estructural, social i
política de la catalana (a banda, per cert, que també estaria bé que algú ens
abracés a nosaltres). Però no volia tant entrar en aquest debat com
subratllar la importància que cobra la identitat, el debat identitari, quan
parlem de possibles o probables futurs polítics. Diu Enric Juliana (que acaba de presentar Modesta España) que els últims anys han afectat les relacions
sentimentals entre Catalunya i Espanya, tot i que aconsella posar-hi diàleg i
seny. Però
fins i tot amb diàleg i amb seny, les emocions compten. I compten
molt. Hi havia allunyament sentimental des de molt i molt abans de la sentència
de l'Estatut, per entendre'ns.
Hem oblidat una cosa:
quan diem que TV3 ha de ser en català perquè cal protegir aquesta llengua, o
que fer del català llengua vehicular a les escoles respon a la mateixa
justificació, ens estem fent certa trampa. No hi ha només una justificació
filològica, educativa, de transmissió de coneixement o de protecció d'espècies
en perill d'extinció. Podem dir-ho alt i clar, no crec que passi res: ensenyem
en català i fem canals en català perquè aquesta és la llengua pròpia de
Catalunya. Vol dir això excloure
o arraconar les altres, o fabricar monstres monolingües? Tothom sap que no.
Però no podem negar-nos per més temps que, a banda de salvar els mots (i fins i
tot si estiguessin ja salvats), volem sobretot afavorir allò que ens sentim
nostre. Com fa tothom en aquest globus, amb estat o sense estat propi. I aquest
és el veritable quid de la qüestió: què és el que sentim com a nostre i què no. O què menys. I per què.
En el nostre cas,
aquest tipus de qüestions són la base. Molt més que cap greuge financer o
administratiu. Per
això el debat sobre la llengua és un debat identitari, és clar que sí. I amb una possible o probable independència no
caldria canviar gran cosa en la política duta fins ara envers la llengua, ni a
favor ni en contra del castellà: l'única cosa que ens hem de preguntar de debò
sobre l'endemà de la independència és què fem amb els Barça-Madrid de futbol.
Tot plegat, de nou, emocions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada