Avui ha sortit un interessant article del Victor Alexandre que està d’un optimisme exultant...
Hi ha unes quantes frases brillants:
· El nacionalisme espanyol és així d’esperpèntic...
· Un símbol mai no es pot imposar a un poble...
· Espanya és una democràcia totalitària... (L’Espanya actual és una continuació directa del franquisme, amb el mateix titella que en Franco hi va entronitzar amb la frase “atado y bien atado”)
· Però només són aparences, i Espanya ho sap.
· Sap que el ple sotmetiment i la plena espanyolització de Catalunya són impossibles i que l’única manera de compensar aquesta veritat tan dolorosa i indigerible és creant un escenari de ficció.
· Talment com si fos un decorat. És a dir, no hi fa res que els catalans no siguin espanyols. L’important és que ho semblin davant del món.
· La presència de la bandera espanyola en els ajuntaments catalans, per tant, no té pas la missió d’espanyolitzar-nos –això ja ho donen per perdut–, sinó de recordar-nos qui mana i d’apaivagar la frustració que els produeix el seu fracàs.
· Fa tres segles que van imposar-nos els mai no derogats Decrets de Nova Planta i no se n’han sortit. I això els cou. Els cou moltíssim.
La bandera espanyola de Sant Pol
"Espanya imposa els seus símbols a Catalunya perquè no en té prou d’imposar-nos la nacionalitat que indica el DNI"
Ben lamentable el desenllaç que ha tingut l’afer de la bandera espanyola a l’Ajuntament de Sant Pol de Mar, arran del recurs interposat per l’exregidor Enrique Abad Fernández, actual membre de la direcció d’Àgora Socialista. Aquest personatge, exmilitant d’Esquerra i manifest nacionalista espanyol que es negava a parlar en català en els plens, ha remogut cel i terra perquè la bandera espanyola onegi al balcó del consistori santpolenc en considerar “asombroso” que s’arribi al “incumplimiento de la propia Constitución en un artículo de gran trascendencia como es el del respeto a uno de los principales símbolos identitarios de España”. En el seu deliri, a més, Abad Fernández arriba a qualificar de vergonyosa i esborronadora la “insultante complicidad” de la Generalitat –ell escriu “Generalidad”–, de la Diputació de Barcelona i fins i tot de la Delegació del Govern espanyol perquè la seva “pasiva actitud puso de manifesto la falta de respeto y la falta de sentir patrio”.
Com sabem, l’alcaldessa de Sant Pol, Montserrat Garrido, de CiU, ha complert la sentència i ha penjat la bandera espanyola, però això no ha servit per tancar l’afer. Ara, enfurismada per l’acte de rebel•lia d’aquest municipi, l’Advocacia de l’Estat continua recollint informació per “si hi ha proves suficients per confirmar que hi va haver ultratge a la bandera i actuar en conseqüència”, malgrat que, com diu la senyora Garrido, “la bandera no va ser ultratjada perquè no hi havia cap bandera espanyola penjada” ni tampoc no es pot parlar de restitució ja que “ningú no recorda que s’hagi penjat mai al balcó de l’Ajuntament”. I és que del que es tracta és d’intimidar la societat i de dissuadir els governs municipals proclius a fer el mateix. El nacionalisme espanyol és així d’esperpèntic i té raó l’alcaldessa quan afirma que “aquestes decisions en ple segle XXI són molt greus” per la senzilla raó que “un símbol mai no es pot imposar a un poble”. La prova és que la bandera espanyola imposada ha estat cremada recentment i que, pel que sembla, se’n cremaran més.
Espanya imposa els seus símbols a Catalunya perquè no en té prou d’imposar-nos la nacionalitat que indica el DNI. Sap que la força d’aquest document és merament administrativa, no pas simbòlica, ja que ningú no experimenta cap emoció davant d’un carnet. Davant d’una bandera potser sí, però davant d’un carnet no. I del que es tracta és de guardar les aparences per tal que sembli que Catalunya ha estat definitivament sotmesa i espanyolitzada. Però només són aparences, i Espanya ho sap. Sap que el ple sotmetiment i la plena espanyolització de Catalunya són impossibles i que l’única manera de compensar aquesta veritat tan dolorosa i indigerible és creant un escenari de ficció. Talment com si fos un decorat. És a dir, no hi fa res que els catalans no siguin espanyols. L’important és que ho semblin davant del món. La presència de la bandera espanyola en els ajuntaments catalans, per tant, no té pas la missió d’espanyolitzar-nos –això ja ho donen per perdut–, sinó de recordar-nos qui mana i d’apaivagar la frustració que els produeix el seu fracàs. Fa tres segles que van imposar-nos els mai no derogats Decrets de Nova Planta i no se n’han sortit. I això els cou. Els cou moltíssim.
Per aquest motiu és important no deixar sol l’Ajuntament de Sant Pol i d’altres que es mantenen ferms, perquè la victòria –victòria rotunda i absoluta– vindrà de la unió de com més ajuntaments millor per plantar cara a les ridícules amenaces de l’Advocacia de l’Estat i de Maria de los Llanos de Luna, delegada del govern espanyol a Catalunya. Recordem la immensa derrota que vam infligir a l’Advocacia de l’Estat amb les consultes per la independència quan amenaçava amb penes de l’infern i inhabilitacions tot consistori que cedís dependències i urnes municipals per a la seva celebració. Es pensava que l’aleshores batlle d’Arenys de Munt, Carles Móra, es quedaria sol. Però el nombre de municipis va créixer ràpidament i la inhabilitació d’un únic alcalde s’hauria convertit en la inhabilitació dictatorial de centenars d’alcaldes, cosa que Espanya no pot assumir perquè la mostraria no sols com el que realment és, una democràcia totalitària, sinó perquè projectaria –un altre cop– el nom de Catalunya arreu del món. L’operació, en conclusió, és senzilla. Sumem ajuntaments refractaris a penjar la bandera espanyola i vegem si s’atreveixen a organitzar un escàndol d’aitals dimensions.
Cap govern municipal no s’ha de sentir intimidat per les paraules de la senyora Llanos de Luna quan diu que “la Llei de banderes del 1981 s’incompleix de manera sistemàtica per part d’alguns ajuntaments i hem de ser inflexibles perquè es compleixi”. Digui el que digui, nosaltres hem de ser inflexibles a l’hora d’incomplir-la, perquè ningú, absolutament ningú, no pot imposar-nos arbitràriament cap símbol que el ple d’un Ajuntament hagi rebutjat democràticament. Tota llei que pretengui passar per damunt d’aquests principis és una llei injusta i antidemocràtica i, com a tal, ha de ser transgredida. Els símbols no s’imposen.
Com sabem, l’alcaldessa de Sant Pol, Montserrat Garrido, de CiU, ha complert la sentència i ha penjat la bandera espanyola, però això no ha servit per tancar l’afer. Ara, enfurismada per l’acte de rebel•lia d’aquest municipi, l’Advocacia de l’Estat continua recollint informació per “si hi ha proves suficients per confirmar que hi va haver ultratge a la bandera i actuar en conseqüència”, malgrat que, com diu la senyora Garrido, “la bandera no va ser ultratjada perquè no hi havia cap bandera espanyola penjada” ni tampoc no es pot parlar de restitució ja que “ningú no recorda que s’hagi penjat mai al balcó de l’Ajuntament”. I és que del que es tracta és d’intimidar la societat i de dissuadir els governs municipals proclius a fer el mateix. El nacionalisme espanyol és així d’esperpèntic i té raó l’alcaldessa quan afirma que “aquestes decisions en ple segle XXI són molt greus” per la senzilla raó que “un símbol mai no es pot imposar a un poble”. La prova és que la bandera espanyola imposada ha estat cremada recentment i que, pel que sembla, se’n cremaran més.
Espanya imposa els seus símbols a Catalunya perquè no en té prou d’imposar-nos la nacionalitat que indica el DNI. Sap que la força d’aquest document és merament administrativa, no pas simbòlica, ja que ningú no experimenta cap emoció davant d’un carnet. Davant d’una bandera potser sí, però davant d’un carnet no. I del que es tracta és de guardar les aparences per tal que sembli que Catalunya ha estat definitivament sotmesa i espanyolitzada. Però només són aparences, i Espanya ho sap. Sap que el ple sotmetiment i la plena espanyolització de Catalunya són impossibles i que l’única manera de compensar aquesta veritat tan dolorosa i indigerible és creant un escenari de ficció. Talment com si fos un decorat. És a dir, no hi fa res que els catalans no siguin espanyols. L’important és que ho semblin davant del món. La presència de la bandera espanyola en els ajuntaments catalans, per tant, no té pas la missió d’espanyolitzar-nos –això ja ho donen per perdut–, sinó de recordar-nos qui mana i d’apaivagar la frustració que els produeix el seu fracàs. Fa tres segles que van imposar-nos els mai no derogats Decrets de Nova Planta i no se n’han sortit. I això els cou. Els cou moltíssim.
Per aquest motiu és important no deixar sol l’Ajuntament de Sant Pol i d’altres que es mantenen ferms, perquè la victòria –victòria rotunda i absoluta– vindrà de la unió de com més ajuntaments millor per plantar cara a les ridícules amenaces de l’Advocacia de l’Estat i de Maria de los Llanos de Luna, delegada del govern espanyol a Catalunya. Recordem la immensa derrota que vam infligir a l’Advocacia de l’Estat amb les consultes per la independència quan amenaçava amb penes de l’infern i inhabilitacions tot consistori que cedís dependències i urnes municipals per a la seva celebració. Es pensava que l’aleshores batlle d’Arenys de Munt, Carles Móra, es quedaria sol. Però el nombre de municipis va créixer ràpidament i la inhabilitació d’un únic alcalde s’hauria convertit en la inhabilitació dictatorial de centenars d’alcaldes, cosa que Espanya no pot assumir perquè la mostraria no sols com el que realment és, una democràcia totalitària, sinó perquè projectaria –un altre cop– el nom de Catalunya arreu del món. L’operació, en conclusió, és senzilla. Sumem ajuntaments refractaris a penjar la bandera espanyola i vegem si s’atreveixen a organitzar un escàndol d’aitals dimensions.
Cap govern municipal no s’ha de sentir intimidat per les paraules de la senyora Llanos de Luna quan diu que “la Llei de banderes del 1981 s’incompleix de manera sistemàtica per part d’alguns ajuntaments i hem de ser inflexibles perquè es compleixi”. Digui el que digui, nosaltres hem de ser inflexibles a l’hora d’incomplir-la, perquè ningú, absolutament ningú, no pot imposar-nos arbitràriament cap símbol que el ple d’un Ajuntament hagi rebutjat democràticament. Tota llei que pretengui passar per damunt d’aquests principis és una llei injusta i antidemocràtica i, com a tal, ha de ser transgredida. Els símbols no s’imposen.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada