En Xavier Díez, molt conegut d’aques Bloc, fa aquí una biòpsia
de la desgraciada Espanya del segle XXI:
·
L’articulista usa la magnífica frase de Bismark, “que Espanya era
el país més fort del món, perquè tractava de destruir-se a si mateixa al llarg
dels segles i encara no ho havia aconseguit!” i aquesta comparança em
recorda La Codorniz, en l'època de dictadura franquista, que deia “que Espanya
era el país que tenia més futur perquè encara li faltava transcórrer el segle XVIII, el segle XIX i el segle XX!”
És molt encertat, d’altra part, el títol de la Santíssima Trinitat referint-se als tres
partits d’ultradreta Vox-PP-Ciudadanos
(Abascal-Ortega Smith, Casado-Aznar, Rivera). I si considerem, com jo faig, que
el PSOE, col·lega del 155, també forma part d’aquest conjunt
d’ultradreta, com els podríem anomenar? Els quatre genets de l’Apocalipsi? Les
quatre
parts del mon són tres: Europa i Àsia? I si apareix un cinquè partit més a la dreta, si
és que és possible?
#
Vegem l’article:
11 gener 2019
TRIBUNA
Santíssima trinitat
L’afirmació del canceller prussià s’ha d’entendre en
el seu context històric i no deixava de tenir un punt irònic. Tanmateix, i
vist en perspectiva, és inevitable fer analogies amb el present. Les eleccions andaluses, amb la seva campanya, els
seus resultats, i els pactes posteriors, corroborarien aquesta deriva autodestructiva.
L’ascens
de Vox, una força declaradament ultra, la retòrica mil·lenarista de Casado i
Rivera, i una política d’odi contra els catalans, no només empenyen la societat
espanyola vers l’abisme polític i social, sinó també a bescanviar els avantatges
de la convivència democràtica per no se sap ben bé quina distòpia totalitària. Una distòpia on convergeix l’odi a les dones, als immigrants, als treballadors
públics, als que tenen una orientació sexual no majoritària, als no castellanoparlants
i a tothom que, com la cançó de Georges Brassens, en passar olímpicament
dels símbols nacionals, passa a obtenir una “mala reputació.”
En certa mesura, la música (militar, per descomptat) que sona entre la dreta espanyola, va molt més enllà de la baixa qualitat de les institucions creades durant la Transició, d’un pacte desigual entre qui ostentava tots els poders i els qui aspiraven a deixar d’ésser reprimits, sinó que enllaça amb una cultura política àmpliament autoritària i que resulta el factor decisiu en les relacions amb una Catalunya de tradició republicana, liberal i llibertària.
En certa mesura, la música (militar, per descomptat) que sona entre la dreta espanyola, va molt més enllà de la baixa qualitat de les institucions creades durant la Transició, d’un pacte desigual entre qui ostentava tots els poders i els qui aspiraven a deixar d’ésser reprimits, sinó que enllaça amb una cultura política una cultura política àmpliament autoritàriapoàmpliament autoritària i que resulta el factor decisiu en les relacions amb una Catalunya de tradició republicana, liberal i llibertària.
En certa mesura, la música (militar, per descomptat) que sona entre la dreta espanyola, va molt més enllà de la baixa qualitat de les institucions creades durant la Transició, d’un pacte desigual entre qui ostentava tots els poders i els qui aspiraven a deixar d’ésser reprimits, sinó que enllaça amb una cultura política una cultura política àmpliament autoritàriapoàmpliament autoritària i que resulta el factor decisiu en les relacions amb una Catalunya de tradició republicana, liberal i llibertària.
Ara bé, i tot defugint essencialismes, són les relacions de poder dins l’Estat el que inhabilitat Espanya com a democràcia moderna. Les eleccions andaluses i el tripartit de facto PP-Cs-Vox, posa en relleu un fenomen prou conegut per qualsevol coneixedor de l’Espanya contemporània: les dretes són plurals, encara que amb una lògica coherent; poden marcar distàncies, malgrat que posseeixen objectius i visions semblants. El franquisme estava marcat per famílies polítiques, des dels sectors més afins al nazisme, fins als més clericals i de simulació liberal. I el seu pes i influència solia variar en funció de les circumstàncies –sovint marcades pel context internacional–. Aquestes famílies, teòricament ideològiques i tàctiques, sovint esdevenien també biològiques, amb aquesta finalitat d’exercir una opressió de classe i nació i adaptar-se a les diverses circumstàncies, de manera que els mateixos cognoms poguessin continuar remenant les mateixes cireres.
Normalment, les comparacions les carrega el diable, tanmateix és obvi que si bé durant el franquisme existien
nacional catòlics, liberals tecnòcrates
i falangistes, no és gaire arriscat establir
paral·lelismes entre un PP pròxim als valors reaccionaris del catolicisme, un Cs
de vocació neoliberal, i un Vox afí a la cultura de la ultradreta d’abans i l’actual,
amb els préstecs ideològics de la Internacional
Reaccionària comandada per Steve Bannon.
Ara bé, si hi ha un factor que els uneix és un
nacionalisme espanyol tancat, de caràcter teològic, amb l’irracionalisme
com a estil i tendències excloents. En altres paraules,
PP, Cs i Vox representen la Santíssima Trinitat
del reaccionarisme hispànic, aquella
Espanya negra assenyalada per alguns dels intel·lectuals del 98 i que van
recloure el seu país en l’endarreriment polític i social. De
fet, és més que significatiu el seu esperit nostàlgic
empassant-se el poc rigor de la història
nacionalista –la celebració de la invasió
de Granada el primer de gener en fou clar exponent– o expressant desacomplexadament
el seu desig d’una política antifeminista.
El que queda de les esquerres, una constel·lació
de grupuscles insegurs, mal avinguts i amb escàs coratge, ha reaccionat
tímidament, i culpant els sospitosos habituals: els catalans. Si s’han
deixat prendre terreny més aviat és a causa de la seva escassa consistència i absència de projectes
polítics sòlids i alternatius.
La situació de crisi política també té a veure amb la
profunda imbricació del franquisme en els poders de l’Estat, especialment
en un món judicial, les forces policials o la premsa, com
passa arreu d’aquesta involució global.
Ara bé, per arreglar aquest problema
greu que afecta tothom, també els contraris a la independència,
no s’hi val la timidesa.
La ruptura amb el franquisme és encara pendent. I una República catalana independent és la màxima garantia contra el totalitarisme.
La ruptura amb el franquisme és encara pendent. I una República catalana independent és la màxima garantia contra el totalitarisme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada