Benvolguts,
Recordo perfectament l'ambient d'eufòria que hi havia a Santiago de Xile uns mesos abans del triomf de la Candidatura d'Unitat Popular que portaria Salvador Allende a la presidència del país i que passaria a l'ambient de guerra producte del cop d'estat del Kisinger-Pinochet! Jo hi havia anat per questions de treball i la meva intenció era visitar també Pablo Neruda que vivia a la seva mansió a la costa, a l'Illa Negra, prop de Valparaiso, però els afers del treball no em van permetre fer aquesta visita que m'havia fet molta il·lusió de preparar. En Neruda havia estat ambaixador durant la guerra anomenada civil, dels franquistes, els feixistes i els nazis contra el poble espanyol i dels franquistes, els feixistes i els nazis, contra Catalunya, ambaixador diem de Xile davant la República Espanyola i en els anys cinquantes i seixantes jo ja m'havia llegit alguns dels llibres d'en Neruda com "La tercera residencia" i n'era un entusiasta seguidor. Trobareu en aquest Bloc algunes de les poesies més punyents com per exemple la trilogia de poemes de Franco en los Infiernos, Sanjurjo en los infiernos i Mola en los infiernos...
Recordo perfectament l'ambient d'eufòria que hi havia a Santiago de Xile uns mesos abans del triomf de la Candidatura d'Unitat Popular que portaria Salvador Allende a la presidència del país i que passaria a l'ambient de guerra producte del cop d'estat del Kisinger-Pinochet! Jo hi havia anat per questions de treball i la meva intenció era visitar també Pablo Neruda que vivia a la seva mansió a la costa, a l'Illa Negra, prop de Valparaiso, però els afers del treball no em van permetre fer aquesta visita que m'havia fet molta il·lusió de preparar. En Neruda havia estat ambaixador durant la guerra anomenada civil, dels franquistes, els feixistes i els nazis contra el poble espanyol i dels franquistes, els feixistes i els nazis, contra Catalunya, ambaixador diem de Xile davant la República Espanyola i en els anys cinquantes i seixantes jo ja m'havia llegit alguns dels llibres d'en Neruda com "La tercera residencia" i n'era un entusiasta seguidor. Trobareu en aquest Bloc algunes de les poesies més punyents com per exemple la trilogia de poemes de Franco en los Infiernos, Sanjurjo en los infiernos i Mola en los infiernos...
Llegiu amb atenció l’article i aneu-lo comparant amb la
nostra realitat!
Si llegiu amb una mica de profunditat les cròniques polítiques sobre Xile dels mesos abans de l'11 de setembre del 1973 podreu veure com els americans van anar teixint la teranyina que immobilitzava Allende guanyant-se els propietaris de les mines de coure, el sindicat de transportistes i segurament que al mateix temps creant el Manual del Pla Fubelt, que segurament l'Estat espanyol està usant contra Catalunya des de fa anys!
Per cert que Kissinger va rebre ignominiosament el premi Nobel de la Pau simultàniament amb el Cop d'Estat de Kissinger-Pinochet!
Si llegiu amb una mica de profunditat les cròniques polítiques sobre Xile dels mesos abans de l'11 de setembre del 1973 podreu veure com els americans van anar teixint la teranyina que immobilitzava Allende guanyant-se els propietaris de les mines de coure, el sindicat de transportistes i segurament que al mateix temps creant el Manual del Pla Fubelt, que segurament l'Estat espanyol està usant contra Catalunya des de fa anys!
Per cert que Kissinger va rebre ignominiosament el premi Nobel de la Pau simultàniament amb el Cop d'Estat de Kissinger-Pinochet!
Comprengueu que necessitem
oposar-nos amb ungles i dents, tots plegats al pla Fubelt que l’Estat espanyol està realitzant a
Catalunya!
Editorial
Vicent Partal
[Sempre dic el que
pense i n'assumisc les conseqüències]
Operació Fubelt
«Al costat de tot això que hem de continuar reclamant i criticant, no
acabe d'entendre que no es done gens de valor a la capacitat amb què el govern
va saber resoldre, per exemple, totes les vagues que tenia davant»
Per: Vicent Partal
Frank Church fou un gran senador nord-americà,
dissortadament poc conegut fora del seu país. Es va morir el 1984, però abans
va avisar amb gran valentia dels terribles poders que anaven acumulant les
agències d’espionatge contra els ciutadans.
Els seus advertiments sobre la NSA, ja en
aquella època, susciten admiració per tan premonitoris com van ser: ‘He pogut
comprovar la capacitat que hi ha que la tirania siga total als Estats Units, i
hem d’assegurar-nos que la NSA i totes les agències que posseeixen aquesta
tecnologia funcionen dins la llei i sota la supervisió adequada, perquè és tan
sols com no caurem mai en aquest abisme, un abisme del qual no hi ha marxa
enrere.’
Church va lluitar tota la vida per fer públiques les maniobres
del deep state, d’aquest estat
profund que a tot el món s’ha posat al servei dels interessos del gran poder, on
es confonen l’economia, les armes i la política, menystenint la democràcia i
els ciutadans.
I va aconseguir de
traure a la llum per primera vegada d’una manera irrefutable algunes tàctiques
i alguns mètodes creats i inventats per a contrarestar decisions democràtiques
incòmodes per a aquest gran poder. La comissió que ell va presidir al senat i
que porta el seu nom es va fer famosa mundialment quan va exposar d’una manera
perfectament documentada la participació dels Estats Units en el cop d’estat de
Xile contra el president Allende. L’operació Fubelt.
El món és una còpia permanent. Tots copiem
de les ensenyances del passat i així és com Fubelt va esdevenir –en part
gràcies, paradoxalment, a la tasca de Church– el manual per a totes les
campanyes de desestabilització que després s’han fet al món: de la compra de
mitjans de comunicació –a Xile va ser El Mercurio– fins a l’ús de petites
desavinences personals per a esquerdar un moviment polític, tot es va inventar
i tot es va estereotipar allí. I és important d’entendre’n el perquè si volem
copsar la importància que té en el nostre país, avui.
L’arquitecte d’aquella monstruositat va ser
Henry Kissinger. I l’origen de tot
plegat és un text confidencial seu en què explica per quin motiu cal fer les coses
d’aquella manera, subvertint la llei però d’amagat.
Kissinger diu que Allende és el primer marxista a guanyar
unes eleccions, cosa que no era certa, però que ara no fa al cas. I diu que,
precisament, que haja arribat a la
presidència per la via de les eleccions li confereix una legitimitat interna i internacional
contra la qual no es pot oposar un colp d’estat clàssic –tot i que, desesperats
perquè el projecte no funcionava com preveien, el van acabar fent.
En aquell text, Kissinger deixa escrit l’objectiu a aconseguir:
‘Cal enfonsar la seua capacitat de governar.’ Si no pots derrotar la
legitimitat del govern, embruta’l per fer-lo perdre.
Impedir la capacitat de governar es pot fer de moltes maneres,
però el pla Fubelt va reblar dues tècniques que després s’han anat repetint a
tot arreu, una vegada i una altra. La primera era sembrar la divisió entre els
partidaris d’Allende i la segona, dificultar al màxim la vida quotidiana,
sobretot creant, a través dels mitjans, un clima pel qual el govern de la Unitat
Popular acabàs tenint la imatge d’un govern incapaç, inútil, polèmic, ridícul.
Els texts dels experts que la CIA va posar
a treballar en el Fubelt remarquen ara i adés que
la sola manera de derrotar una majoria és fer perdre en els votants, un a un,
la confiança en els polítics que abans han votat conscientment. I constaten que la millor eina per a aconseguir-ho és
crear un ambient de decepció exagerada. Per
a això, afirmen, cal amagar qualsevol èxit del govern i amplificar moltíssim
qualsevol mínim error. I així, anar-lo desgastant, anar-ne enfonsant la capacitat
d’actuar.
El pla Fubelt tenia dues possibilitats. La
primera era tombar Allende per aquesta via nova i la segona, si tot fracassava,
fer un colp d’estat foragitant a la força el govern legítim i anul·lant el
parlament, com els Estats Units havien fet sempre fins aleshores.
En el nostre cas, la segona via va ser la primera: el 155;
però vist que la població va resistir el 21-D i no va atorgar la victòria als
unionistes, l’estat s’ha trobat amb la necessitat de recórrer a la primera via
que dibuixava el pla Fubelt. I com que no té cap full de ruta alternatiu és a
això que es dedica amb passió –i jo diria que amb bastant èxit.
Hi ha molts votants independentistes,
potser vós mateix, que tenen la sensació que aquest govern fa aigües i que no
anem enlloc. I que el president Torra o el vice-president Aragonès no estan a
l’altura de l’envit. És evident que l’objectiu central, que és fer efectiva la
República, no s’ha acomplert. I que el govern legítim no ha estat restituït, tot
i que d’això en té molta més culpa la pressió del jutge Llarena sobre el parlament
que no pas el govern. És evident que aquest govern té problemes greus, com ara
l’actuació d’alguns nuclis del Mossos. És cert que les picabaralles de partit
no ajuden gens i fomenten un clima tòxic. Però al costat de tot això que hem de
continuar reclamant i criticant, i ho dic només com una reflexió per a mantenir
viu el debat, no acabe d’entendre que no es done gens de valor a la capacitat
amb què, per exemple, va saber resoldre totes les vagues que tenia davant.
O que no es
done gens d’importància a aquesta capacitat demostrada de dir que no al pressupost
de Pedro Sànchez i de resistir-se a les seues melodies d’Hamelin, de manera que
abandona el paper històric de subordinació a qui mana a Madrid. I això no és
poca cosa, en absolut.
I no ho dic per lloar-los, sinó perquè pense que potser
hauríem d’aprendre’n un poc, també, del passat. D’aquells mateixos manuals que
han estudiat els qui voldrien veure’ns completament arraconats.
Vicent Partal
Joan A. Forès
Reflexions
PS. He rectificat
l’editorial, gràcies a la crítica que m’ha fet Isaac Garcia. Té molta raó i em
sap greu haver-me equivocat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada